dilluns, 29 de novembre de 2010

Novembre

L'amic Jesús Maria Tibau hauria de proposar un joc literari o cosa semblant el motiu del qual podria ser el següent: "conseqüències del canvi climàtic sobre la poesia lírica". Si bé ho mirem, la primavera i la tardor (el temps preferit per romàntics i simbolistes de tota ralea) estan desapareixent i passem directament de l'estiu a l'hivern que tan sols aprofiten poèticament per a la "canción del verano" i per a les nadales que posen al Carrefur des de mitjan novembre. De fet, el mateix novembre ha arribat, com Déu mana, fa un parell de dies i, com que al blog de l'amiga Assumpta no recorde qui va comentar que, potser, cada més hauria de tindre el seu poema, he desempolsat un poemeta (de quan érem joves i indocumentats) que els núvols, el fred i la pluja d'aquest novembre que s'acaba m'han fet recordar. El deixe en castellà, com va ser escrit fa una pila d'anys (però no tants com per a no recordar altres anys de més lluny encara.)


Narración del frío

            I
Adormecido y lento noviembre
parece
día de lluvia y encuentro,
abrazo dulcísimo,
dulcísimo
que entre calles conocidas
buscara en ti.

            II
La ciudad antigua
y oscuridad, teatro propicio
para tener tan pocos años
y saber besar
despacio, suave; maravilla
de cristal,
de bruma,
la tarde.

            III
Y esperaba el último beso
con la noche:
soledad tranquila
y frío
para el recuerdo.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Saps qui s'ha mort?

Estic escorcollant llibres en una llibreria de la plaça d'Alfons el Magnànim de València on pots trobar qualsevol cosa per menys de tres euros i sent a l'esquena:
-Eh! Jesús! Què hi ha?
Em gire i durant unes dècimes de segon de pànic no aconseguisc adjudicar-li una persona a eixa cara groguenca i un nom a la persona. Em passa sovint i és molt desagradable, això de no tenir ni idea de qui és el meu interlocutor.
-Ho... Hola! Quant de temps! -sé que és un compnay de professió però no recorde el seu nom.
Afortunadament la seua veu em fa memòria (diguem-ne que és Willi Fog) i, efectivament, fa quasi deu anys que no ens hem vist.
-Saps qui s'ha mort?
-Doncs... no.
-Miquel Strogoff -és un nom fals, òbviament.
-Ostres! -no sé de qui m'està parlant.
-Sí, estava ja molt futut per la ... -i em diu el nom d'una malaltia terrorífica. Ara ja em ve al cap el company de qui parlem.
-Fotre! Quina putada!
-Bé. Fins l'altra.
I se'n va.
Algunes setmanes després la meua neboda (que també és del gremi) ve a dinar a casa i em diu:
-Saps qui s'ha mort?
-Doncs... no.
-El Willi Fog.
-Mira! L'altre dia me'l vaig trobar a València i em va dir que l'Strogoff  també se n'havia mort!
-...I ho dius així, tan tranquil!
-Ui, i què vols que hi faça?
-No sé, mostrar una mica de sentiment?
-Mira, un dia el Willi em diu que l'Strogoff s'ha mort, un altre dia tu em dius que qui s'ha mort ha estat el Willi i algun dia algú li preguntarà a un altre "saps qui s'ha mort'" i seré jo... o tu. Són coses que passen.
-Ostres, i ho dius així tan tranquil!
-Hummm... Millor et pose el monòleg de Rutger Hauer davant d'el Harrison Ford en Blade Runner.

(Cal fixar-se en les mans del replicant)

dilluns, 22 de novembre de 2010

Les coses de la intertextualitat.

 A la meua assignatura tinc el costum d'emprar cançonetes populars (de les que ixen a la ràdio) per a que els meus alumnes s'apropen als tòpics literaris inmortals i que no pensen que la literatura és una mòmia dissecada que tenen que desenrotllar per a trobar-hi a dins un cadàver putrefacte. Puag! m'ha eixit una metàfora asquerosa. Bé. Vos deixe ací baix una broma intertextual: La "presó d'amor" és un motiu literari que sobreviu des de l'època de Tirant i Carmesina, doncs mireu com tracta el tema el gran poeta Luis Cernuda:

Si el hombre pudiera decir
Si el hombre pudiera decir lo que ama,
Si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo
Como una nube en la luz;
Si como muros que se derraman,
Para saludar la verdad erguida en medio,
Pidiera derrumbar su cuerpo, dejando sólo la verdad de su amor,
La verdad de sí mismo,
Que no se llama gloria, fortuna o ambición,
Sino amor o deseo,
Yo sería aquel que imaginaba;
Aquel que con su lengua, sus ojos y sus manos
Proclama ante los hombres la verdad ignorada,
La verdad de su amor verdadero.
Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguien
Cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío;
Alguien por quien me olvido de esta existencia mezquina,
Por quien el día y la noche son para mí lo que quiera,
Y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritu
Como leños perdidos que el mar anega o levanta
Libremente, con la libertad el amor,
La única libertad que me exalta,
La única libertad por que muero.
Tú justificas mi existencia:
Si no te conozco, no he vivido;
Si muero sin conocerte, no muero porque no he vivido.


I, ara, un sonet de factura clàssica d'Antonio Gala en la veu de vellut de Clara Montes



A trabajos forzados me condena
mi corazón del que te di la llave.
No quiero yo tormento que se acabe
y de acero reclamo mi condena.

No concibe mi alma mayor pena
que libertad sin beso que la trabe,
ni castigo concibe menos grave
que una celda de amor contigo llena.

No creo en más infierno que tu ausencia.
Paraíso sin ti yo lo rechazo.
Que ningún juez declare mi inocencia.

Porque en este proceso a largo plazo,
buscaré solamente la sentencia
a cadena perpetua de tu abrazo.



I, ARA, EL MILLOR DE TOTS (I HO DIC DE VERES): CAMILO SESTO, TOT PENTINAT I VESTIT DE TONY MANERO!!!


Me duele mas dejarte a tí que dejar de vivir
me duele más tu adiós
que el peor castigo que me imponga Dios.
No puedo ni te quiero olvidar
ni a nadie me pienso entregar
sería inútil tratar de huir
porque a donde voy te llevo dentro de mí.

El amor de mi vida has sido tú
mí mundo era ciego hasta encontrar tu luz,
hice míos tus gestos, tu risa y tu voz,
tus palabras, tu vida y tu corazón.
El amor de mi vida has sido tú,
el amor de mi vida sigues siendo tú,
por lo que más quieras no me arranques de tí,
de rodillas te ruego no me dejes así...

Por qué me das libertad para amar
si yo prefiero estar preso de tí,

quizá no supe encontrar la forma
de conocerte y hacerte felíz.

El amor de mi vida has sido tu
mi mundo era ciego hasta encontrar tu luz,
hice mío tus gestos, tu risa y tu voz,
tus palabras, tu vida y tu corazón.
El amor de mi vida has sido tú,
el amor de mi vida sigues siendo tú,
por lo que más quieras no me arranques de tí,
de rodillas te ruego no me dejes así...

Por más que pienso no puedo entender
porque motivo te pude perder
porque de pronto me siento perdido
en la espalda de tu olvido, tu silencio y tu desdén.

Grandíssim Camilo!!!

dimecres, 17 de novembre de 2010

BANDA SONORA, Palabras para Julia

L'amiga Assumpta ens demana que fem una entrada amb una foto pròpia, de quan Marisol cantava "la vida es una tómbola / tom, tom, tómbola". Em sembla molt bé. El que passa és que tinc unes dècimes de calentura, està plovisquejant i vore fotografies antigues m'ha dut a la memòria "Palabras para Julia" en la veu de Rosa León quan eixia a "La casa del reloj".
Salut, amics i amigues, si més no que no ens falte salut!
Vos deixe ací baix l'impressionant poema sencer del pobre José Agustín Goytisolo.



PALABRAS PARA JULIA
José Agustín Goytisolo

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
cómo a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
cómo a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Luis García Berlanga

Luis García Berlanga

(1921-2010)



Descanse en pau!


dissabte, 6 de novembre de 2010

dijous, 4 de novembre de 2010

Neopaganisme i barbàrie

Foto de l'edició del 2-11-2010 del diari Levante-EMV
Tinc el costum de dir als meus alumnes que siguen generosos amb la seua capacitat d'indignar-se, que no s'encaboten només en alguna mostra d'injustícia, d'irracionalitat, o maldat, perquè, segurament, al costat n'hi ha una altra de més injusta, de més irracional, de més dolenta, etc. Crec que n'és un bon consell açò de diversificar la irritació vindicativa, si més no, per evitar el sectarisme de veure la realitat amb ulleres d'animal de sènia.
Un bon exemple d'aquesta especialització de l'ànima irascible la tenim als opinadors professionals dels diaris: pràcticament tots els dies trobe algun article indignat contra l'Església Catòlica dels nostres pecats. La setmana passada vaig llegir una soflama (prou impresentable, ofensiva i borda) d'un tal Jesús Puig contra la (inferida) influència del bisbe (o arquebisbe, o el que siga) de València en la política d'educació sexual de la Conselleria de la cosa educativa. L'article no aprofitava ni com a clínex, però persones més assenyades també han tractat el tema: al seu blog, l'amic Enric Senabre deia que "l'educació sexual és un dels reptes més importants de l'educació actual, de fet és tan important que ens va la convivència, la salut i una part de la felicitat amb ella." No dic jo que no (encara que considere aquesta afirmació una mica exagerada doncs la indignació és a la hipèrbole com el distanciament a la ironia), però trobe que, seguint la màxima d'indignació generosa i expansiva, haguera estat necessària alguna reflexió periodística i/o blogaire sobre els esdeveniments d'aquest últim cap de setmana al centre històric de València: amb motiu de la bajanada importada (com si no en tinguérem prou de pròpies) del halloween eixe, uns sis-mil energúmens en edat diversament escolar van cremar contenidors, es van pixar per tot arreu i van provocar baralles molt violentes; alguns van caure en comes etílics i una xicona amb un spray va decorar la porta dels apòstols de la Catedral. Segurament volia expressar la seua vida interior i la seua creativitat, la criatura.
Fa uns anys vaig discutir sobre açò al consell escolar del col.legi del meu fill. És el cas que a la ciutat on visc la Setmana Santa és una tradició molt arrelada (fins i tot tenim un Museu de la Setmana Santa) i que al currículum de primària es diu que els xiquets i xiquetes han de conèixer les manifestacions culturals del seu entorn. Tanmateix a l'escola no es fa absolutament cap activitat relacionada amb aquesta festa i, en canvi, des de la mateixa escola, des de les activitats de les classes, els xiquets i xiquetes s'escabussen en el món del terror, de la sang, de la bruixeria, dels dimonis que implica aquesta aberració del halloween. És curiós (i estúpid) sentir a dir que l'ensenyament de la religió (encara que per a mi hauria de desaparèixer de l'escola pública) és irracional i anticientífic i, al mateix temps, propagar una espiritualitat bastarda a partir de la qual només poden vindre comportaments antisocials com els del cap de setmana passat. "Què exagerat!", em digueren amb l'argument més poderós de l'ensenyament progre (i amb el corresponent somriure condescendent): "Homeeee! Els xiquets s'ho passen molt bé!" Mira tu què bé! "Els xiquets s'ho passen molt bé!" De puta mare que s'ho passen! S'ho passen tan bé que passen (en quatre o cinc anys) de l'spray de pintar-se els cabells de verd, a l'spray de pintura verda per a emmerdar la Catedral (catòlica, irracional, anticientífica... i patrimoni de tots)
És possible que estiga exagerant (això va amb la indignació) però ara que ve el Papa i tot lo món traurà la calculadora de Judes per veure quants diners ens costa la visita seria convenient que es feren càlculs d'allò que ens costa a tots la neteja i la reparació de les destroces de la Ciutat Vella, les despeses policials i sanitàries, la pèrdua de salut i felicitat dels veïns del barri del Carme, la pèrdua de convivència de la nostra societat. I podíem passar la factura als del telediari quan diuen "ja està tot preparat per a la nit més terrorífica de l'any!" i als companys i companyes de l'ensenyament que pensen (amb somriure progressista i condescendent) "Aiii!, els xiquets s'ho passen molt bé!". I als pares de la xicona que fa cinc o sis anys segur que deia, balancejant-se tota avergonyida, "Jo... jo... vaig de bruixeeeeta!"