diumenge, 31 d’octubre del 2010

Miguel Hernández, un dia després.

                                         Dejar quisiera 
mi verso, como deja el capitán su espada:
famosa por la mano viril que la blandiera,
no por el docto oficio del forjador preciada.

Ja ho, sé, ja ho sé! Els versos d'ací dalt no són de Miguel Hernández sinò de don Antonio Machado. Si els he fet constar és per recordar que el gran poeta d'Orihuelica del Señor ha estat celebrat, fonamentalment, per la seua "mano viril", és a dir, per la seua actitud cívica, per la seua militància política... per l'antologia de Serrat. La qual cosa està molt bé. Però vull reivindicar (ara que la gauche divine va dir la seua ahir, recitant, potser, el pitjor de l'obra del poeta) "el docto oficio del forjador".
No m'agrada gens el Miguel Hernández que va escriure açò (encara que allò de "los cojones del alma" és graciós):

Valientemente se esconden,
gallardamente se escapan
del campo de los peligros
estas fugitivas cacas,
que me duelen hace tiempo
en los cojones del alma.

Aquest genial creador d'imatges que és capaç de tal extranyament que pot veure en les dents d'un bebé:  "diminutas ferocidades", aquest poeta "nacido para el luto" té una prehistòria gongorina i avantguardista, furiosament metafòrica, importantíssima i que cal valorar també, si més no, per a què alguns no pensen que Miguel Hernández és el que li feia les lletres a les cançons de Serrat.

Jorge Guillén escriu un poema inmortal dedicat a un "beato sillón"; Pedro Salinas li fa un poema a les tecles de la màquina d'escriure ("Underwood girls"); Mireu la recreació ultra-culterana que el Miguel Hernàndez de Perito en lunas fa d'un "Huevo" :

Coral, canta una noche por un filo,
y por otro su luna siembra para
otra redonda noche: luna clara,
¡la más clara!, con un sol en sigilo.
Dirigible, al partir llevado en vilo,
si a las hirvientes sombras no rodara,
pronto un rejoneador galán de pico
iría sobre el potro en abanico.


Genial Miguel Hernández!








5 comentaris:

Joana ha dit...

M'havia quedat perada en llegir els versos que enceten el post, però ja després amb la teua explicació m'has deixat respirar de nou.

Jo no puc dir-te cap poema del gran poeta que no m'agrade, per a mi tots tenen un gran valor i cadascún per particularitats diferents, és clar.

Gràcies per dedicar-li el teu post, se'l mereix!!!

Josep Lluís Rodríguez ha dit...

Sempre m'ha commogut el trist final i la injusta mort d'aquest poeta. Que en el seu centenari se'l recordi com cal, i tu ho has fet, és un acte de justícia.

Jesús Párraga ha dit...

Moltes gràcies, amics, pels vostres comentaris :D

Emili Morant ha dit...

Jesús: ara mateix estic fent un "curset" sobre el poeta, a qui fa massa anys que no llegisc, i que es completa amb una excursió a Oriola el pròxim dissabte. M'enduré l'antologia poètica que tinc per a fullejar durant el camí.

Home, potser els excessos gongorins de "Perito en lunas" se m'escapen una miqueta, però sí que crec que tu i jo compartim una certa sospita (en el teu cas, més sòlidament fonamentada en la lectura): el Miguel Hernández de la guerra, que tan directament apel·la als lectors (oients de Serrat, més aviat) contemporanis, (progres, tots nosaltres), és inferior al dels anys anteriors i posteriors al conflicte. Entre "Rosario, dinamitera", d'una banda, i de l'altra eixos sonets rodons, densos, potents de la preguerra, o els versos al fill des de la presó... no hi ha color. L'amor, la derrota, l'esperança, són més poètics que la lluita, certament.

Emili

Jesús Párraga ha dit...

La veritat, Emili, és que me n'he anat massa lluny per a fer de contrapés del Miguel Hernández dels poemes d'agitació i propaganda. Si he de ser sincer el llibre seu que més m'agrada és "Cancionero y romancero de ausencias"
:D