Iniesta, el Geni!
Héroes
Parálisis permanente
Yo, quisiera poder
nadar, nadar bajo el mar
y nada, nada nos alejaría.
Ser como delfines por siempre jamás.
Podemos ser Héroes
un día nada más.
Yo sería el rey
y tu serías la reina
y nada nos separaría.
Seremos nosotros
un día nada más.
Podemos ser Héroes
un día nada más.
Yo, yo puedo acordarme
estar contigo en Berlín
y nada, nada nos separaría.
Seremos nosotros
un día nada más.
14 comentaris:
Aquest "nada nos separaria" en negreta, té alguna connotació concreta? :-))
Bé doncs, enhorabona, la teva selecció ha guanyat un Mundial :-)
Suposo que deu fer il·lusió... jo no ho puc saber perquè el meu petit país no pot tenir seleccions competint oficialment... i si, fins i tot, es guanya el dret a tenir-les, lluitant i guanyant (com va fer a l'hoquei patins), ja s'encarrega el govern de l'Estat de fer el possible per treure'ns fins i tot aquesta il·lusió.
Doncs... SÍ. :-)
Ja vaig comentar-te una vegada que per a mi una Espanya sense Catalunya és inconcebible. No sé què està passant, Assumpta. Sempre he pensat (perquè al meu voltant sempre he sentit a dir això, perquè tota Espanya pensava això) que Catalunya és allò més avançat i més modern d'Espanya, que és l'espill on ens mirem la resta d'espanyols i ara... sent algunes persones dir autèntiques barbaritats contra (tots) els catalans i d'altres dir les mateixes barbaritats contra (tots) els espanyols... No sé què pensar, Assumpta.
Jesús, tu ets molt, molt intel·ligent i jo sóc una molt ingènua, però la meva ingenuïtat no arriba als extrems de creure que, veritablement, no saps què ha passat... Suposo que és una pregunta un pel retòrica :-)
Recordes el PP recorrent España amb una caravana recolectora de signatures per un referèndum (una cosa vergonyant i indignant, quelcom insultant i ofensiu) era la burla més gran que he vist. M'enfado de veritat quan ho recordo.
Com es pot arribar a ser tan poca vergonyes i de, per interessos propis i electoralisme anar enverinant a tothom contra Catalunya? Els hauria de caure la cara de vergonya a tota aquesta colla de fariseus que se'ls donen de "bones persones" i només fan que sembrar odi.
Aquell referèndum que proposaven SI que era radical i absolutament inconstitucional... Mentiders hipòcrites!! Pretendre defensar la Constitució amb un instrument absolutament inconstitucional.
Encara recordo una escena de Tele5... Davant d'una d'aquestes taules de signatures el periodista pregunta a una dona (a Màlaga):
-¿Y usted por qué firma?
- Yo, contra Cataluña
Aquest és un petit exemple.
Curiosament, la selecció espanyola no és res sense els jugadors del Barça.
Moltes gràcies per considerar-me inteligent, Assumpta, però la meua ignorància rspecte a la magnitud del desencontre Espanya-Catalunya no és en absolut retòrica. No sé ben bé què està passant, ço és, desconec les causes profundes d'aquest fenomen pel que fa a la seua manifestació extrema: l'independentisme per part d'alguns catalans (no vull entrar en cabòries numèriques), l'odi a Catalunya d'alguns espanyols vagament antropomòrfics i l'agressivitat de tots dos sectors.
Ara bé, com comprendràs la meua relació amb el PP no és massa estreta, llevat d'algunes persones que conec amb les quals, en algunes qüestions, coincidisc i en altre, òbviament, no. Tanmateix vull pensar que no son "fariseus" sinò que pensen d'una altra forma i que cal dialogar (també) amb ells. En qualsevol cas, l'actitud del PP és purament anecdòtica, igual que aquesta dona que, segons comentes.va eixir a la tele... Ostres, són les 13:38... me'n vaig a arreplegar el meu fill a l'escoleta d'estiu. Després seguint, val? :-))
Doncs sí que et considero intel·ligent... i molt... Ara bé, en aquest tema... potser hauries de repassar una mica d'història :-)
Estem cansats, avorrits, fastiguejats... Catalunya és Catalunya, la meva llengua és el català.
Cansats que des d'Espanya no entenguin res de res... Aquí jo no encaixo i per tant, vull marxar.
El CASTellà, com el seu nom indica és la llengua de CASTella.
Estic farta de que es menteixi amb mala fe sobre la situació del castellà a Catalunya... aquí tothom parla l'idioma que vol...
Un exemple: Aquestes campanyes que expliquen a tot l'Estat que aquí es prohibeix retolar els comerços en castellà SÓN MENTIDA.
La Llei diu que es pot retolar en qualsevol idioma... però que el català TAMBÉ hi ha de ser. Es tracta doncs de protegir la nostra llengua cosa que, EVIDENTMENT, si no fem nosaltres no farà ningú, però no d'eliminar-ne cap.
Si tu tens un forn de pa, pots posar PANADERIA ben gros i al costat "FORN DE PA" o "FLECA" més petit i no estaràs incomplint cap norma de res... i ningú et dirà res.
Ara bé, si tu NOMÉS vols posar PANADERIA, doncs llavors ves a posar la teva botiga a Salamanca, que allí els hi farà molta il·lusió.
Sinó defensem, enfortim i valorem el català aquí on ho faran? A Valladolid?
Jesús, ems sorprens. Em sembla bé que no pugues concebre Espanya sense Catalunya. I ja està. Han intentat ser i avançar en una direcció molt majortitària i els han dit que NOOO!. Doncs ja ho tenen (el que volien): la desafecció cap al que anomenen Espanya va en augment (i a mi m'agrada i m'esperança... encara que sé que costarà i molt avançar en la línia de la INDEPENDÈNCIA).
He vist el documental "Adéu, Espanya!" a TV3 i ja ho tinc clar del tot. L'única forma d'avançar en qualsevol sentit és aquesta i, si no volen, que els envien els tancs. Bona i calorosa vesprada. I t'ho dic cordialment... Àngel
Assumpta, Àngel: em costa molt respondre ací amb un mínim de rigor als vostres comentaris i, com ja li he dit a l'amic Joan Vecord (Ivan Roig) al seu bloc "Diari d'avort", estic preparant una entrada una mica extensa sobre aquest assumpte. Vull que reconegueu, si més no, una cosa: n'hi ha tres formes d'encarar un debat, a saber, des de la "Raó", des de la "Moral" o des de la "Passió". Si mireu les meues intervencions en aquest espai virtual de discussió veureu que intente sempre parlar des de la raó, encadenant arguments que refuten les opinions alienes o reforcen les meues. És per això que no considere correctes (perdona'm Assumpta) afirmacions com ara "Catalunya és Catalunya". Això és una tautologia, no explica res, igualment que dir que "el castellà és la llengua de Castella". De fet (i l'amic Àngel em comprendrà perquè és deixeble d'Àngel Lòpez, insigne lingüísta aragonés) dubte molt de l'existència d'una "llengua castellana".
No vull que s'enfadeu, per favor, però no podeu assumir tant contundentment el concepte de "majoria". De fet al meu entorn familiar de Barcelona (amb votants de CiU i PSC fonamentalment) em diuen justetament el contrari, que a Catalunya no es vol majoritàriament, ni de molt lluny, la independència.
Assumpta, no fa falta que em recordes les fal.làcies dels anticatalans en allò de la suposada (i falsa) repressió del castellà a Catalunya, de fet sempre que algú em parla d'això el dic que sí, que vale, que bueno, però que en Santa Coloma de Gramanet, al bell mig del carrer Mas Marí, n'hi ha un heroi de la "resistència espanyola" el bar del qual es diu "El descanso de la cuesta"... i encara no l'han afusellat.
Una abraçada a tots dos, amics.
No sé si m'he explicat bé però en l'última part del meu comentari anterior volia ridiculitzar els ultraespanyolistes que diuen allò de que està prohibit parlar en castellà a Catalunya. Em sembla que tinc una mica de calentura. Collons quina calor que fa...
Ah, jo quasi sempre parlo des de la passió doncs... parli del que parli... sóc així.
Ara bé, en aquest cas, tinc la sort de que m'acompanya la raó i, fins i tot, la moral ;-))
Són massa anys de persecucions i ja n'estic cansada. El masoquisme no s'ha fet per mi. No vull compartir país amb que em nega tot i, a més, m'insulta. Com és que no ho entens, Jesús?
Hi ha dues formes d'arribar a una idea:
- Perquè et diuen que ha de ser així (per tradició familiar, per exemple)
- Perquè tu mateix arribes a aquest convenciment.
La segona és molt més forta que la primera, perquè és fruit de la teva pròpia reflexió.
Jo no sóc cap criatureta i he anat evolucionant... sempre he estat nacionalista, sóc catalana, m'estimo la meva terra i la meva llengua. Però -ja he dit que sóc ingènua- pensava que això podia encaixar a Espanya... Potser m'hagués agradat un Estat Federal. Jo, durant els Jocs Olímpics, m'alegrava de cada medalla d'Espanya.
Per què he canviat? Doncs perquè estic cansada que m'insultin i em menyspreïn. Així de senzill. I això no té volta enrere.
Jo sempre deia (ho vaig veure a un programa de la tele i em va fer gràcia) que hi ha tres maneres de menjar fruita:
- Menjar una poma, un préssec i una pera, per separat.
- Fer una macedònia, on tot va junt però notes el gustet individual de cada fruita.
- Fer puré de fruites, on hi ha un gust uniforme però no distingeixes els sabors.
El nacionalisme espanyol (molt, molt, molt abundant) vol fer puré... Tots a passar per la trituradora i ben unificats... pobre del que digui el contrari!!
A mi m'agradava la macedònia... No tenia cap problema amb anar junt amb les altres fruites, però essent jo mateixa.
Ara ja passo de macedònia... no és possible... un gran mini-pímer ens amenaça a triturar-nos.
Ara vull ser una fruita INDEPENDENT.
Opcions:
a) T'he convençut i per això no dius res més.
b) T'has cansat de discutir.
c) Ets de vacances.
d) Estàs malalt...
Espero que sigui l'opció "a", per descomptat :-))
No Assumpta, de dicutir no em canse mai :-), el que passa es que (a banda de les vacances i que tinc una mica de feina -estic estudiant filosofia i me n'han quedat unes quantes assignatures per a setembre-), a banda de tot això (de salut no parle però tampoc hi vaig sobrat, la veritat) el tema és molt complex i per a abordar-lo en falta una experiència fonamental: mai no m'he "sentit" (remarque allò del "sentiment") part d'una comunitat nacional clarament definida. De fet la pèrdua dels meus referents culturals (costums tradicionals andalusos), si bé ho mire, per a mi ha estat més aviat un "alliberament" que no pas una "pèrdua". Et deixe a continuació un comentari que li vaig fer a l'amic Enric Senabre (al seu bloc "Observatori de la ciutadania") que resumeix la meua possició "nacional" no-nacionalista:
"Sempre que puc, Enric, Josevi, recomane un llibre d'Ángel López García, catedràtic de la Facultat de Filologia de València que es titula "El rumor de los desarrigados".
M'agrada aquest diàleg que parla d'arrels, arrelat, etc. Segur que a l'amic Tobies Grimaltos l'agradaria també, ell que té tanta estima pels temes diguem-ne "agrícoles". Supose que el rerafons de tot nacionalisme és l'atavisme de l'home arrelat a la terra, a l'hortet familiar. Jo, que més aviat sóc d'origen de "campesinos sin tierra" em trobe prou a gust sent un "desarrelat" (això em va dir una amiga quan li vaig comunicar que jo no em "sentia" valencià ni andalús: "tu no tens arrels"...) Doncs, no. Els arrels estan sota terra i no sembla eixe un lloc massa amable. Potser la 'conditio sine qua non' d'una patria constitucional siga certa manca d'arrels dels seus ciutadans. No sé."
Doncs, això, "no sé". Però si la mandra estiuenca en deixa tinc pendent una entrada més ampla sobre independentisme, nació, sobirania etc.
He vist al teu bloc que t'agarres unes vacances blogaires. Bé està, però recorda que al setembre cal tornar :-)))
Espere l'entrada sobre nacionalisme, etc. De tota manera, t'entenc però no compartisc algunes coses que dius. Bon estiu (encara que estem per ací).
Àngel
Bé, en primer lloc cuida't aquesta salut... t'entenc, xiquet, perquè les meves forces no són pas massa grans. Però el més important és la força que tenim per dins :-)
En segon lloc... estudia!!! :-DD
En tercer lloc... bah, tot i que no ho vols admetre, sé que tot el tema de la macedònia i el puré et va convèncer ;-)
Fins setembre no puc tornar? Avui han baixat una mica les temperatures... d'aquí no res jo ja torno :-P
Publica un comentari a l'entrada