El 4 de setembre amb Vicent Andrés Estellés

He llegit al Levante-EMV d'ahir (http://www.levante-emv.com/panorama/2010/07/20/panorama-estelles-erigit-simbol-patria/724216.html)  que l'escriptor Josep Lozano proposa instituir el 4 de setembre una espècie de festa pareguda a una de similar que es celebra a Escòcia. Es tractaria de reunir-se de manera familiar, amb els amics o, fins i tot, de manera comunitària i/o institucional per a recordar la data de naixement del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés, al voltant d'un menjar valencià i llegir-ne en aquest àgape alguna poesia de l'Estellés. Em sembla una idea magnífica. El proper 4 de setembre és dissabte i seria molt emotiu que celebràrem aquesta diada i contàrem després l'experiència a la blogòsfera.

Vaig tindre la sort de parlar amb Vicent Andrés Estellés dues voltes. La primera va ser, de passada, a Alaquàs, al lliurament d'uns premis literaris de l'ajuntament que fa temps van desaparèixer. La segona, a l'IES de Mislata, el gran poeta i professor Pere Bessó me'l va presentar formalment un dia que el va dur per a fer una conferència als estudiants de COU. Va ser una xerrada inoblidable. En un moment donat un xiquet li va preguntar:

-Don Vicent, vosté pensa que la poesia pot canviar el món?

I el poeta, genialment, (mentre mirava a una xicona molt guapa i la seua dona sospirava condescendent) va contestar:

-Ai, fill meu, jo, des que em vaig convèncer que la poesia no podia fer xiques boniques, això me té igual...

A mi allò que més m'agrada de l'Estellés és "Coral romput", però deixe ací baix un altre poema magnífic i molt conegut en la veu d'Ovidi Montllor.

Grandíssim Estellés.

Els amants
Vicent andrés Estellés

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça!
Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.