dimecres, 21 de juliol del 2010

El 4 de setembre amb Vicent Andrés Estellés

He llegit al Levante-EMV d'ahir (http://www.levante-emv.com/panorama/2010/07/20/panorama-estelles-erigit-simbol-patria/724216.html)  que l'escriptor Josep Lozano proposa instituir el 4 de setembre una espècie de festa pareguda a una de similar que es celebra a Escòcia. Es tractaria de reunir-se de manera familiar, amb els amics o, fins i tot, de manera comunitària i/o institucional per a recordar la data de naixement del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés, al voltant d'un menjar valencià i llegir-ne en aquest àgape alguna poesia de l'Estellés. Em sembla una idea magnífica. El proper 4 de setembre és dissabte i seria molt emotiu que celebràrem aquesta diada i contàrem després l'experiència a la blogòsfera.
Vaig tindre la sort de parlar amb Vicent Andrés Estellés dues voltes. La primera va ser, de passada, a Alaquàs, al lliurament d'uns premis literaris de l'ajuntament que fa temps van desaparèixer. La segona, a l'IES de Mislata, el gran poeta i professor Pere Bessó me'l va presentar formalment un dia que el va dur per a fer una conferència als estudiants de COU. Va ser una xerrada inoblidable. En un moment donat un xiquet li va preguntar:

-Don Vicent, vosté pensa que la poesia pot canviar el món?
I el poeta, genialment, (mentre mirava a una xicona molt guapa i la seua dona sospirava condescendent) va contestar:
-Ai, fill meu, jo, des que em vaig convèncer que la poesia no podia fer xiques boniques, això me té igual...

A mi allò que més m'agrada de l'Estellés és "Coral romput", però deixe ací baix un altre poema magnífic i molt conegut en la veu d'Ovidi Montllor.

Grandíssim Estellés.



Els amants
Vicent andrés Estellés

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça!
Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

4 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

Estellés ha conformat la meua adolescència i el Coral Romput especialment. Després, te n'adones que la poesia no crea la realitat... i et distancies. Però la vida que transpira és engrescadora. Una gran idea, la que planteja Lozano. Aviseu, si tira endavant

Salva ha dit...

Jo era un dels "xiquets de Mislata" que ateniem la xerrada del senyor Vicent i la xica es deia / es diu Marga :-)
Una abraçada

Jesús Párraga ha dit...

No sé si "la poesia no crea la realitat". Perdona'm, Enric, és el costum d'estar en desacord amb tu :-) Això o que encara estic llegint Heidegger i diu que l'obra d'art estableix el món, el conjunt de relacions significatves que ell defineix com a "món" i que no és massa lluny de la "semiòsfera" de Lotman. Collons, m'he alçat pedant hui, eh? ;P

SALVA! Tu no eres "un dels xiquets", de fet vas ser "el" xiquet que va fer-li la pregunta a Don Vicent. Recorda't que la meua memòria és infalible, com el Papa (encara que no me'n recordava del nom de Marga, veges tu). El que passa és que no m'atrevia a posar el teu nom sense permís.

Una abraçada molt forta.

Jesús M. Tibau ha dit...

prenc nota