El més de juliol aprofitem a casa (supose que tot el gremi d'ensenyants fa el mateix) per a reprendre les amistats que al llarg del curs s'han quedat una mica en la distància. Quedem a sopar o a dinar i la sobretaula s'allarga tot parlant de literatura, de cinema, de política, d'altres amics i del temps passat, perquè en les nostres vides ja va quedant prou de temps al darrera... Bé, què hi farem? És el cas que fa uns dies vingueren uns amics a provar el meu enèsim intent (no massa reixit, la veritat) de paella a la llenya i en un moment donat va eixir a la conversa els rogles que feien a l'època de l'institut (finals dels setanta) asseguts a terra al voltant d'algú que tocava la guitarra espanyola, i les cançons que cantàvem amb cara de circumstàncies (que vol dir alguna cosa així com una mescla de tristesa i gest trascendent.) Recordàrem que una d'eixes cançons incloïa una espècie d'apologia de l'uxoricidi i el masclisme Veges tu la Joan Baez!: qualsevol dia la Bibi Aido fa un decret per a canviar-li la lletra a la cançó... què sé jo... Ara, que quan la ministreta anava a l'institut la Baez ja havia desaparegut de l'imaginari progre i no sabrà ni qui és. Vos deixe ací baix la cançoneta en qüestió. Segur que més d'u (i una) l'ha cantada quan els pantalons eren acampanats i les camises molt cenyides... Mare, quina vergonya!
El preso número nueve
El preso número nueve ya lo van a confesar;
está rezando en la celda con el cura del penal
porque antes de amanecer la vida le han de quitar,
porque mató a su mujer y a un amigo desleal
Dice así al confesar:
"los maté sí señor
y si vuelvo a nacer
yo los vuelvo a matar."
"Padre no me arrepiento
ni me da miedo la eternidad
yo se que allá en el cielo
el ser supremo nos juzgará;
voy a seguir sus pasos,
voy a buscarlos al más alla."
ay. yayayayayyyyy
El preso numero nueve era un hombre muy cabal
iba la noche del duelo muy contento a su jacal
pero al mirar a su amor en brazos de su rival
ardió en su pecho el rencor y no se pudo aguantar.
Al sonar el clarín se formo el pelotón
y rumbo al paredón se oyo al preso decir:
"Padre no me arrepiento
ni me da miedo la eternidad
yo se que allá en el cielo
el ser supremo nos juzgará;
voy a seguir sus pasos
voy a buscarlos al más alla."
ay. yayayayayyyyy yaay
5 comentaris:
Bon dia:
Vaig a fer, amb el permís de tot/es un off topic dedicat al meu benvolgut Jesús per tal que "refresque la caché" musical i no caiga en la temptació de tornar a obsequiar-nos amb una altre video com aquell de Sweet que va posar aci fa un temps. Encara de vegades em desperte a meitat de la nit banyat en suor i cridant.... no, a mi no!!!! :-/
Joan Baez està viva i de tant en quant encara fa aparicions publiques. Una de les darreres, del 16 de juny, és d'allò més curiós. Junta a Cris Kristofferson (un altre hippie de pro, recordeu que es seua Me & Bobby McGee que popularitzara Janis Joplin) i John Prime varen ser convidats per Merle Haggard a cantar un dels seus himnes visceralment anti hippies en el qual es fa apologia de l'amèrica ideal dibuixada al film Pleasantville.... No deixa de ser curiós perquè Merle Haggard no és un republicà benestant de Washington; la seua trajectòria és tot un exemple de white trash que fins i tot va estar en presó. Disculpeu la qualitat del so i de la imatge. Us adjunte la lletra. Fixeu-vos en al "afegit" que fa Cris Kristofferson al final. El document no te desperdici.
http://www.youtube.com/watch?v=XPjLwfl8iNA
We don't smoke marijuana in Muskogee;
We don't take our trips on LSD;
We don't burn our draft cards down on Main Street;
We like livin' right, and bein' free.
We don't make a party out of lovin';
We like holdin' hands and pitchin' woo;
We don't let our hair grow long and shaggy,
Like the hippies out in San Francisco do.
I'm proud to be an Oakie from Muskogee,
A place where even squares can have a ball.
We still wave Old Glory down at the courthouse,
And white lightin's still the biggest thril of all.
Leather boots are still in style for mainly footwear;
Beads and roman sandals won't be seen.
Football's still the roughest thing on campus,
And the kids here still respect the college dean.
And I'm proud to be an Oakie from Muskogee,
A place where even squares can have a ball.
We still wave Old Glory down at the courthouse,
And white lightin's still the biggest thril of all.
We still wave Old Glory down at the courthouse,
In Muskogee, Oklahoma, USA.
Disculpeu pel toxo.
Abraçada
Salva
Ostres... jajaja jo també l'havia cantat aquesta!!
Aquest preso número nueve no era pas cap hombre muy cabal... sembla mentida...
Jo mateix...
Conten que el nivell més alt d’autocrítica és el suïcidi, no pense arribar-hi però he de reconèixer que tens raó: vergonyós.
Ara bé, ni de lluny, el més vergonyós d’aquella pobra, trista i dissortada pàtria d’aleshores.
Ni aquells temps eren tan feliços ni la resposta estava al vent ni la fera ferotge era el que pensàvem.
Dita la qual cosa, i sabent que no era la teua intenció, per allò del contagi semàntic entre “imaginari progre” i “vergonya”, afegiré que vaig conèixer gent digna i valenta, fins i tot, molt digna i molt valenta: no van fer més i millor perquè no sabien o no podien.
Pantalons acampanats, camises cenyides i gustos musicals dubtosos, barbes i cabells arrissats però també l’abraçada al cint per a rebre al company empresonat per voler abastar “amb el somriure...la revolta”.
Me’n vaig a peu amb els acords i els desacords a un altre lloc –roquer i amic comú- perquè els ulls comencen a trair-me pels records d’un temps que volíem un poc nostre i d’un país que desitjàvem anar fent.
Si em permets, m’agradaria dedicar aquest comentari a la memòria de M. Pineda, un comunista valencià que va estar empresonat al voltant de vint-i-tres anys.
Salutacions.
PD.
Ves amb compte amb la salut: les cerveses ja estan refredant-se vora al mar i han confirmat l’assistència rock-me baby, Saramago i Marx, no sé com s’ho faran els dos últims, ni amb quin nivell òntic ens sorprendran
ASSUMPTA, segur que te'n recordes d'altres cançons de guitarra "parroquial" com ara una del grup "Aguaviva" que deia:
"Viviré como el viento
encendido en la noche,
tendré cumbres de estrellas,
cantaré para los hombres..."
Collons i recollons que vell que m'estic fent ;D
HOSCO,no pretenia jo anar tant lluny, sinò recordar que "adolescentes fuimos en días idénticos a nubes" i posar de manifest els canvis d'allò políticament correcte: recorda que la cançó de la transicíó, "Libertad sin ira", deia "gente que tan sólo quiere / su pan, su hembra y la fiesta en paaaaaaaaz" "Su pan y su hembra" Té ous la cosa...
Aquesta nit he de parlar amb "the guitar man" Ja et diré com quedem
Una abraçada
…que cada vegada més “hosco” i cada dia més “bruto”.
Aclarit per a tots que acabe de pixar fora de test, podem fer dues coses: suprimir la inoportuna “tarascada” o afegir a les cerveses una botella de Chardonnay-234 de Somontano ben freda.
Ben mirat, cap una tercera possibilitat: suprimir la susdita “tarascada” i no renunciar al vi.
Eres l’amfitrió, tria tu...
Ja sé que mana l’agenda del de la Fender. Espere les vostres noticies.
Podia acomiadar-me amb allò del “errare humanum est”, però no en aquesta ocasió perquè els austrolopitecs no estan inclosos.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada