La conjuració de les metàfores V

S'acaba l'estiu i aquesta crítica no s'acaba mai i el meu interés primer era criticar els articles "Per què anem als cementeris" i "Tu hauries de creure" però el fat m'ha guiat per un altre camí. Que hi farem!

“Hablar en cristiano” és un text amb carácter climàtic. Val a dir, la intensitat de la indignació del jo auctorial envers el tu va in crescendo cap al final de l’article. Aquest comença amb “no em digues ‘háblame en cristiano’” i acaba dient “no goses de tornar-me a dir ‘hablame en cristiano’!” , mentre que al tram final trobem la següent gradació ascendent: “ni tan sols et retrac…”, “allò que et recrimine…”, “per culpa teua”, “això no t’ho perdone.” Els últims paràgrafs dibuixen, per tant, un “tu3” absolutament antagònic i molt difícil d’identificar amb un tipus social definit. Potser estem davant d’una personificació de tot el procés de diglossització del valencià des del compromís de Casp ençà? Qui és eixe tu3?, Germana de Foix?, Felip V?, Franco? Ves i busca. Més aviat sembla una apòstrofe dirigida al conjunt de circumstàncies histórico-político-legislatives que han condicionat el desenvolupament vital de l’autor, la construcción del seu “jo” on la component lingüística i la vocació literària hi juguen un paper determinant: “…no és la meua llengua i en ella no sóc jo”, “m’has privat durant anys i anys de la possibilitat d’expressar-me, de ser jo.”: scribo meam linguam ergo sum.
És comprensible la inquina de l’autor, doncs eixe “tu” esdevé un mecanisme d’alienació. No ser “jo” n’és dur una existència inautèntica, estar habitat per un altre, posseït, alienat. Ara bé, tot depén de quina siga la font del “jo”. Supose que hom és en tant que relligat a una font del ser. Tradicionalment aquesta Font n’és Déu i som en tant que fills de Déu mitjantçant el lligam de la Gràcia. L’enemic que ens fa perdre la Gràcia de Déu (el pecat) n’és una forma d’alienació. El pecat ens deslliga de l’ésser autèntic i el pecat més gran, imperdonable, és la blasfèmia contra l’Esperit Sant. Després de la mort de Déu la fauna humana ha buscat altres fonts de l’ésser personal: hom és en tant que nus d’un conjunt de relacions socials determinades històricament cap al progrés material i moral de la humanitat. Prendre conciència d’aquest procés determina el nostre ésser. Història-consciència (de classe)-persona, n’és una proposta d’adquisició del “jo” on poden interferir diversos factors d'alienació. També podem negar qualsevol font del ser i caure en la consciència desgraciada de la nostra existència inexplicable al costat del No Res al que són destinats inexorablement. Fins i tot podem decidir-nos per l’anòmia bastarda de les masses que es maten per ser masses en una celebració esportiva o al funeral de lady Di. Tobies opta (com diu Kyrby York) per la solució romàntica de ser en tant que poble: “seràs, per a sempre, poble […] tu seràs la paraula viva […] allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble.” (V.A. Estellés) Poble (casa, nació)-llengua-jo. Bé, n’és una possibilitat.
Vull remarcar-lo: una opció, dins la pluralitat axiológica del món postmodern etc., etc. El mateix Tobies Grimaltos ho diu al pròleg d’Idees i paraules: “si tractem qualsevol assumpte humà, […] dir la completa veritat és impossible […] cal adoptar una perspectiva […] Què és el que fixa el focus? Obviament la nostra –la meua- idiosincràsia: la meua manera de sentir i de pensar, les meues preocupacions, els meus coneixements i les meues lectures.”
Obviament. Tanmateix també és obvi que no tots els focus, totes les perspectives, permeten obtindre el mateix grau de veritat i com diu Tobies “jo crec en la veritat” (curiosament aquesta creença no pot esdevindre coneixement doncs incorreria en circularitat tot considerant que el coneixement n’és creença vertadera i justificada… però aquesta és una altra història. Centrem-nos). Si aceptem que en el tractament dels assumptes humans és necessària (epistemològicament necessària) l’adopció d’una perspectiva personal, i aceptem que aquesta sempre será una “vista parcial”, cal investigar el grau de desviació desde la “veritat” fins a la “parcialitat”. Com que no podem partir d’un coneixement directe de la veritat haurem de considerar les deficiències (ço és, les contradiccions internes) del focus.
És a dir, investigar si “ser de poble i parlar valencià”, com a sustància ontológica del “jo”, és un punt de vista adient per a contemplar el món i la pròpia persona.