850.000 morts.

Deia Friedrich Nietzsche que no n’hi han fets morals sinò interpretacions morals de fets. Crec que es tracta d'una evidència. No obstant això, també és cert que no tots els fenòmens són susceptibles d'interpretació moral, mentre que alguns, en canvi, atrauen fatalment la nostra raó cap al judici de valor: ningú, adult i acabat de fer, jutjaria perversa una pedra per ensopegar amb el nostre peu ni, per contra, deixaria de condemnar moralment a qui, adult i amb trellat, colpeja un bebé. A l’inrevés, no considerem benèvol el mocador que neteja les nostres llàgrimes però sí la persona que ens ho lliura. Són fets diversos que formulen una llei moral necessària: només són èticament considerables aquelles accions realitzades de manera lliure i conscient. Accions humanes. I, sobretot, aquelles que recauen sobre altres éssers humans, en particular els més dèbils: com volia Jean-Jacques Rousseau allò que defineix la naturalesa moral de l'home és “la pietat, disposició convenient a éssers tan febles i subjectes a tants mals com nosaltres; virtut tant més universal i tant més útil a l'home quant que ella antecedeix en ell a l'ús de tota reflexió i tan natural que les mateixes bèsties ens donen de vegades signes sensibles d'ella. Sense parlar de la tendresa de les mares pels seus fills i dels perills que afronten per a guardar-los. Tal és el pur moviment de la naturalesa, anterior a tota reflexió; tal és la força de la pietat natural que els costums més depravats no han pogut encara destruir.» El penúltim graó, per tant, de la responsabilitat moral de les nostres accions ens duu a la relació pares/fills. No és estrany: la nostra cultura judeocristiana es fonamenta sobre dos misteris aterridors: Abraham disposat a sacrificar a Déu el seu fill i el Crist, crucificat per la salvació dels homes. L'últim graó és quasi inconcebible: un vertigen de irrealitat ens assalta quan escoltem la notícia que una dona ha assassinat els seus fills. I acudim a l'únic agafador que pot mantenir el seny del nostre món: no pot ser, aqueixa dona estaria boja. La hipòtesi de la bogeria ens lliura de jutjar moralment: no seria conscient, és impossible, no sabia el que feia. I recordem la Melina Mercouri en Crits de passió raonant que hem d'examinar, no l'acció de Medea, sinò el inconmensurable horror de les circumstàncies que poden conduir una dona a matar els seus propis fills. Salvem així la nostra pròpia raó: hi ha atenuants, eximentes, circumstàncies que obliguen, que anul·len la voluntat. Aquest refugi és, tanmateix, feble. El temps ho dispersa al mostrar com, en alguns casos, la comprensió dels atenuants, de les circumstàncies, ha convertit un fet susceptible de judici moral (l'acció humana lliure i conscient sobre el dèbil) en alguna cosa tan quotidiana i amoral com l'eixida i la posta del sol. Quan, fa més de vint anys, defensàvem la despenalització parcial de l'avortament no deixàvem de considerar-lo intrínsecament dolent. Però pensàvem que era necessari atendre a les circumstàncies que envoltaven el fenomen (ignorància, pobresa, falta de mètodes anticonceptius) per a, precisament, acabar amb ell. Despenalitzar l'avortament seria un mal menor fins que una societat més il·lustrada ho fera desaparèixer per ser una maldat innecessària. Vint anys després, 850.000 éssers humans llançats al femer de la indiferència ens han llevat la raó i ens mostren l'escàndol de la nostra bogeria. Sil·logismes tranquilitzadors ens adormien i miràvem com a hipòcrites fariseus als anunciadors de la catàstrofe. Però el que més ens mortifica és la incomprensió, quan no el sarcasme dels indiferents: a què parlar ara de l'avortament, això és quelcom assumit per la societat. És un fet. Com el succeir de les estacions. No cal, sobre aquest assumpte, una valoració moral. Ni tan sols cal fer-lo objecte de debat. Parlem d'una altra cosa. Tematitzar l'avortament, parlar d'això, crear el temps per a raonar i debatre; ara com ara és l’única cosa que podem (i devem) fer els qui assumim l'enormitat del nostre error i, amb ell, la nostra part de culpa. És, també, una forma de demanar perdó. 850.000 morts.