dimecres, 17 de juny de 2009


Propietat privada

Una parte de mí está en todos los hombres
y en mí se encuentra una parte de todos los hombres
Antonio Fernández Ortiz:
«Los caminos del intelectual orgánico: comunismo, eurocomunismo, proyecto soviético”

Per al liberalisme clàssic (i per al neoliberalisme també) la societat civil té com a finalitat principal “la preservació de la propietat” de l'home, “és a dir, la seua vida, la seua llibertat i els seus béns.” La cita és de John Locke, un dels pares de la cosa liberal i he de dir que després de llegir ad nauseam aquest passatge del Segon tractat sobre el govern civil no deixe d'experimentar una sensació d'absurd. Em resulta incomprensible que la vida (o la llibertat), quelcom donat, tan impossible de privatitzar com l'aire o la llum del sol, puga situar-se, com a propietat privada, al mateix nivell que “els béns”. És artificiós pensar “jo posseïsc la meua vida” al marge del continuum vital, fonamentalment perquè el que caracteritza la propietat privada és la seua possibilitat de convertir-se en mercaderia, de comercialitzar-se. S'ajusta més a la realitat considerar que “jo existisc en la vida”, si més no, pel fet, irrefutable, que la vida és una de les més comunitàries de les possessions: ningú pot viure sense el concurs dels altres. Cada dia ens sorprèn, no obstant això, algun nou i inversemblant dret a la propietat privada: el meu cos em pertany, jo decidisc la meua identitat de gènere... Propietat privada de la qual fa bandera, paradoxalment, l'esquerra abans colectivista i comunitària. Per sota de qualsevol anècdota luctuosa (és esgotador escoltar sempre narracions en comptes d'arguments) en la defensa del dret a l'avortament o a la prostitució (el meu cos és meu), l'eutanàsia (la meua vida és meua) o el trànsit sexual (jo decidisc el meu gènere, gramatical o el que siga) hi ha sempre el principi individualista, ultraliberal, que existeix un “jo” separat, cartesià, l'essència del qual és ser “propietari”. Seria convenient, encara que només siga per saber en quin costat del debat social se situa cadascú, aclarir, íntimament, quina concepció tenim d'aquesta figura de fang que cridem home (mascle, femella): propietari o persona.
No siga que estiguem equivocats.

2 comentaris:

Aurora Mora ha dit...

L'individualisme sols comprèn una part de l'ésser humà, el col·lectivisme comprèn a l'ésser humà sols com una part; cap dels dos promou la totalitat de l'ésser humà. L'individualisme sols veu l'ésser humà en relació amb ell mateix, però el col·lectivisme no veu l'ésser humà de cap de les maneres, veu "la societat". Kenneth Rexroth en "El hasidisme de Martin Buber".

M'agrada molt aquesta cita, perquè demostra la tensió existent, sempre, entre comunitat i individu. Una tensió de la qual, per molt que ens agradaria, no ens podrem desempallegar mai.

parlen d'una altra cosa ha dit...

Amiga Aurora, ara mateix busque informació sobre eixe home. Mentres tant considera que, entre individualime liberal y colectivisme del que siga, des d'una cosmovisió cristiana (que és òbviament la meua)optem pel "personalisme". Tot entenem "persona" no com l'individu egoísta que només busca l'autoconservació, ni la peça cosificada d'una societat totalitària, sinò com aquell l'existència del qual és un continu lliurar-se a l'altre. No sé si m'explique. En tot cas, gràcies per la teua visita.