diumenge, 26 de maig de 2013

Disfraces



 Una entrada recent de l'amic Enric Senabre al seu bloc Observatori de la ciutadania m'ha fet recordar aquest article reaccionari que te ja alguns anys i que vaig deixar sense publicar perquè no n'estava del tot satisfet. El deixe com va ser escrit.

Volvemos con el sistema educativo... Se trata de una deformación profesional, vale. Y, sobre todo, de una preocupación paterna. Es el caso que la mayoría de los padres queremos tener hijos y no frikis de feria. Con lo cual se entiende que hay que vigilar nuestras escuelas, empeñadas, al parecer, en lo contrario. Bien. Uno es parte del invento de la enseñanza y aquí conviene explicarse: cuando yo era estudiante ser estudiante era una forma de ser y también una forma de vestir. Este galimatías es sencillo: nos vestíamos más o menos contestatariamente según anduviese surtido cada cual de progresismo militante o conservadurismo. Pero la vestimenta no difería mucho. Éramos estudiantes. La adolescencia es, por naturaleza, informal y dogmática (contradicción típicamente adolescente) y nos vestíamos como nos daba la gana mientras criticábamos sesudamente la publicidad que nos incitaba a vestirnos como nos diera la gana. En fin, tampoco es cuestión de reeditar el Cuéntame de la tele.
  Ahora es distinto. En los institutos de Dios y del demonio desemboca cada año un sunami avasallador de colorines. No hay que buscar en los pelos lateralmente rapados y por aquí arriba medio rizados y por detrás largos, más que en los pantalones arremangados, las alpargatas enchancletadas y los diferentes colgajos: una cacofonía que se exhibe a sí misma y se impone como espectáculo quieras o no.
  ¿De dónde viene esta afición a convertir el cuerpo en mero portador de trozos de hierro incrustados en las narices, el ombligo, la lengua, las cejas o en sufrido lienzo para tatuajes? Algunos de nuestros jóvenes (quizás demasiados) dan la razón a la estrambótica teoría queer que concibe el cuerpo, a la manera informática, como un “puerto” en el que enganchar ferralla ortopédica y exhibicionista. De dónde vendrá, me pregunto, esta permanente voluntad de ir disfrazado.
  Algo tendrá que ver, digo yo, la costumbre adquirida en los colegios de  infantil y primaria: apenas llega el brumoso noviembre y hete aquí a los parvulitos disfrazados de castañeros y castañeras para gozo de propios y extraños; antes aún, con motivo del nueve de octubre, maestros y alumnos se disfrazan de moros y cristianos con sus estandartes de cruces y medias lunas; para ese engendro papanatas que se impone globalmente, el jálogüin, aparecen disfraces de horror y muerte; en Navidad hay gorros de Papá Noel y Reyes Magos de todo a un euro; llegan las carnestolendas, ahí es nada, todo el mundo a disfrazarse: maestros y maestras, niños y niñas y deprisa que las fallas están cerca y más disfraces; al volver de vacaciones los infantes muestran su indumentaria pascuera y al acabar el curso todo vale sobre el escenario de la fiesta final. ¡Uf! Los niños se disfrazan un día sí y otro también, se pintan los pelos, les pintan las caras ¡Qué guay! ¡Qué escuela tan divertida! Y en cuanto se monta algún sarao extraordinario nunca falta algún “taller” para hacer abalorios de todo tipo.
  Y no digas nada que serás un bicho raro: “Chico, parece que eches de menos la escuela autoritaria que padecimos nosotros; los niños se divierten mogollón y transgredir las normas sociales también es sano.”
  Hale pues, todos juntos en unión a transgredir todo lo que de trasgresión sea susceptible hasta el punto de no saber qué puñetas estamos trasgrediendo.

dimecres, 8 de maig de 2013

La maledicció del demiürg . A propòsit d’El meu nom no es Irina, de Xavier Aliaga (I)



     Vaig llegir (o crec recordar que vaig llegir) que segons Borges, segurament plagiant un altre, la casualitat és el nom que li donem a la causalitat quan desconeixem els seus camins. O alguna cosa semblant, té igual. El cas és que, aquesta idea, presuposa un ordre a l’univers. Una lògica potser desconeguda, però cognoscible. De fet ací on habitem, en aquest món que anomenem real, sembla regnar la casualitat, l’arbitrarietat atzarosa, però tenim tal confiança que allò que percebem com a caos en fixar-s’hi bé és cosmos, que hem inventat (a banda de la ciència!) un espill, que ens acompanya al llarg del camí de la història, on mirem el reflex de la realitat segons les lleis de la causalitat. Val a dir, segons unes lleis de composició verificables, explicitables, que fan raonable el món: si allò que vivim en la realitat és veritat (casual), allò que escribim en la literatura és, o ha de ser, (causalment) versemblant. Tot i que sabem que moltes vegades allò que és veritat és prou (però prou!) inversemblant.
    És al realisme clàssic del segle XIX quan el principi de verisimilitud regna de manera absoluta sobre la gran novel·la, modelitzadora de la realitat segons la cosmovisió burgesa. Amb el segle XX l’espill pla de l’univers burgés es trenca en mil fragments o esdevé un espill deformant. I encara estem així, més de cent anys després: amb una novel·lística en què la frontera entre realitat i ficció ha desaparegut, en què les lleis atzaroses, casuals, d’allò real interfereixen la poètica de la narració. Una poètica que es retorç una vegada i una altra admetent recursos, formes, tècniques, experiments, transgressions… Però que, al remat, ha d’establir un diàleg amb la gran novel·la realista com és el cas d'Anna Karenina en El meu nom no és Irina, l’última novel·la de Xavier Aliaga.
       Un diàleg especular, doncs, però, com hem dit abans, amb espills deformants. En el cas d’Aliaga espills enfrontats que ens mostren infinitat de plànols: si Madame Bovary (per exemple), segons sembla, es va inspirar en un fet real, El meu no és Irina pren com a escusa un fet literari per crear un altre fet literari que d’antuvi no pot ser, òbviament, sinó metaliterari. Valga la redundància com és diu de costum, doncs a partir d’ací la multiplicitat de lectures d’El meu nom… ens recorda, per continuar amb les referències russes, a les matrioixques, eixes nines que tenen a dintre una altra nina i així fins a la ultimíssima pàgina.
        Tanmateix el resum de la novel·la és prou senzill: es tracta d’una reflexió narrativa sobre el mateix fet de narrar. “Quan escric una novel·la la duc incorporada tot el dia al cap”, “Escriure és bonic i creatiu [...] però té una part llandosa: has de pensar quan i com situes la història. I entre altres coses, has de posar nom a toooots els personatges.” “Quan escrius i crees un personatge, crees també una imatge una mirada, uns ulls, unes faccions, uns cabells.”
           Una reflexió narrativa sobre el fet de narrar... i, si ens clavem en aquest embolic, per moltes voltes que li peguem i moltes tècniques retòriques o antirretòriques que hi farem entrar en joc al remat tenim la realitat, el relat i un element situat al bell mig, poderós però solitari, el demiürg que ha d’ordenar el caos i transformar-lo en cosmos: l’escriptor. Néstor (“eres guapo, jugues bé al futbol”) o el seu alter ego “real-itzat” (“més baix, més gros, amb més canes i menys atractiu) Andreu Galiana.
(Continuarà)