dimecres, 8 de maig de 2013

La maledicció del demiürg . A propòsit d’El meu nom no es Irina, de Xavier Aliaga (I)



     Vaig llegir (o crec recordar que vaig llegir) que segons Borges, segurament plagiant un altre, la casualitat és el nom que li donem a la causalitat quan desconeixem els seus camins. O alguna cosa semblant, té igual. El cas és que, aquesta idea, presuposa un ordre a l’univers. Una lògica potser desconeguda, però cognoscible. De fet ací on habitem, en aquest món que anomenem real, sembla regnar la casualitat, l’arbitrarietat atzarosa, però tenim tal confiança que allò que percebem com a caos en fixar-s’hi bé és cosmos, que hem inventat (a banda de la ciència!) un espill, que ens acompanya al llarg del camí de la història, on mirem el reflex de la realitat segons les lleis de la causalitat. Val a dir, segons unes lleis de composició verificables, explicitables, que fan raonable el món: si allò que vivim en la realitat és veritat (casual), allò que escribim en la literatura és, o ha de ser, (causalment) versemblant. Tot i que sabem que moltes vegades allò que és veritat és prou (però prou!) inversemblant.
    És al realisme clàssic del segle XIX quan el principi de verisimilitud regna de manera absoluta sobre la gran novel·la, modelitzadora de la realitat segons la cosmovisió burgesa. Amb el segle XX l’espill pla de l’univers burgés es trenca en mil fragments o esdevé un espill deformant. I encara estem així, més de cent anys després: amb una novel·lística en què la frontera entre realitat i ficció ha desaparegut, en què les lleis atzaroses, casuals, d’allò real interfereixen la poètica de la narració. Una poètica que es retorç una vegada i una altra admetent recursos, formes, tècniques, experiments, transgressions… Però que, al remat, ha d’establir un diàleg amb la gran novel·la realista com és el cas d'Anna Karenina en El meu nom no és Irina, l’última novel·la de Xavier Aliaga.
       Un diàleg especular, doncs, però, com hem dit abans, amb espills deformants. En el cas d’Aliaga espills enfrontats que ens mostren infinitat de plànols: si Madame Bovary (per exemple), segons sembla, es va inspirar en un fet real, El meu no és Irina pren com a escusa un fet literari per crear un altre fet literari que d’antuvi no pot ser, òbviament, sinó metaliterari. Valga la redundància com és diu de costum, doncs a partir d’ací la multiplicitat de lectures d’El meu nom… ens recorda, per continuar amb les referències russes, a les matrioixques, eixes nines que tenen a dintre una altra nina i així fins a la ultimíssima pàgina.
        Tanmateix el resum de la novel·la és prou senzill: es tracta d’una reflexió narrativa sobre el mateix fet de narrar. “Quan escric una novel·la la duc incorporada tot el dia al cap”, “Escriure és bonic i creatiu [...] però té una part llandosa: has de pensar quan i com situes la història. I entre altres coses, has de posar nom a toooots els personatges.” “Quan escrius i crees un personatge, crees també una imatge una mirada, uns ulls, unes faccions, uns cabells.”
           Una reflexió narrativa sobre el fet de narrar... i, si ens clavem en aquest embolic, per moltes voltes que li peguem i moltes tècniques retòriques o antirretòriques que hi farem entrar en joc al remat tenim la realitat, el relat i un element situat al bell mig, poderós però solitari, el demiürg que ha d’ordenar el caos i transformar-lo en cosmos: l’escriptor. Néstor (“eres guapo, jugues bé al futbol”) o el seu alter ego “real-itzat” (“més baix, més gros, amb més canes i menys atractiu) Andreu Galiana.
(Continuarà)