diumenge, 4 de setembre de 2011

Festa Estellés 2011

L'any passat vaig convidar uns amics a casa per celebrar la Iª Festa Estellés. Vaig fer una paella de l'Horta Sud prou reixida i fins i tot un dels comensals arribà directament a taula des de Madrid, només aterrar l'avió que el duia dels EUA. He de dir que tinc uns amics una mica iconoclastes i poc aficionats a qualsevol mena de santedat. De fet, a l'hora de llegir els poemes de l'Estellés alguns estaven dormitant i un altre davant la meua insistència fotogràfica per inmortalitzar el moment, mamprengué a ventar-se l'entrecuix amb les Homilies d'Organyà. Tot considerant les circumstàncies vaig preparar café ben carregat. Òbviament no vaig deixar constància gràfica de l'esdeveniment... Enguany a casa hem estat a soles i he preparat un arròs de senyoret no massa ortodoxe però prou presentable i estic pegant una miradeta per la catòsfera... Trobe que ja en aquesta segona edició s'ha descuidat la vessant gastronòmica de l'avinentesa cap a la molt popular i valenciana fórmula de l'entrepà els cacaus i les variants i trobe també (per algunes entrades que he vist) que al País Valencià del Nord, fins i tot en ambients universitaris i filològics, no tenen ni puta idea de qui és Vicent Andrés Estellés. Com tampoc, altrament, Enric Valor. Per tal de solucionar aquesta mancança deixe ací baix un sonet d'El gran foc dels garbons:

Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu.


Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.


Fuster, Ventura: no direu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts -oh, sempre


es necessita certa perspectiva.
Pense en el nostre poble, i li demane
a Déu, una mort digna. Déu que ho faça.