dimarts, 20 de setembre de 2011

Eros i Agapé

Arran d'uns comentaris a l'entrada anterior li he pregat a l'amic Enric Senabre que llegisca l'encíclica Deus caritas est. Com que allò més problable és que no ho faça he pensat extraure'n aquests fragments que trobe molt aclaridors sobre la visió cristiana del tema que tractàvem.

"Avui es retreu de vegades al cristianisme del passat que va ser adversari de la corporeïtat; de fet, sempre s’han donat tendències d’aquest tipus. Però la manera d’exaltar el cos que avui constatem resulta enganyosa. L’eros, degradat a pur «sexe», es converteix en mercaderia, en simple «objecte» que es pot comprar i vendre; més encara, l’home mateix es transforma en mercaderia. En realitat, aquest no és pròpiament el gran sí de l’home al seu cos. Per contra, d’aquesta manera considera el cos i la sexualitat solament com la part material del seu ésser, per a emprar-la i explotar-la de manera calculadora. Una part, a més, que no aprecia com a àmbit de la seva llibertat, sinó com quelcom que, a la seva manera, intenta convertir en agradable i innocu alhora. En realitat, ens trobem davant una degradació del cos humà, que ja no està integrat en el conjunt de la llibertat de la nostra existència, ni és expressió viva de la totalitat del nostre ésser, sinó que és relegat a allò merament biològic. L’aparent exaltació del cos es pot convertir ben aviat en odi a la corporeïtat. La fe cristiana, per contra, ha considerat sempre l’home com a cos i ànima, en què l’esperit i la matèria es compenetren recíprocament, els quals precisament així adquireixen una nova noblesa."

"«Agapé», [...] aquest terme expressa l’experiència de l’amor que ja ha arribat a ser veritable descobriment de l’altre, superant el caràcter egoista que predominava clarament en la fase anterior. Ara l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. Ja no es busca a si mateix, sumir-se en l’embriaguesa de la felicitat, sinó que anhela més aviat el bé de l’estimat."

"Sovint, en el debat filosòfic i teològic, aquestes distincions s’han radicalitzat fins al punt de contraposar-se entre si: seria típicament cristià l’amor descendent, oblatiu, justament l’agapé; mentre que la cultura no cristiana, sobretot la grega, es caracteritzaria per l’amor ascendent, vehement i possessiu, és a dir, l’eros. Si aquest antagonisme es dugués a l’extrem, l’essència del cristianisme quedaria desvinculada de les relacions vitals fonamentals de l’existència humana i constituiria un món del tot singular, que potser es podria considerar admirable, però netament apartat del conjunt de la vida humana. En realitat, eros i agapé –amor ascendent i amor descendent– mai no s’arriben a separar del tot. Com més troben els dos, encara que en diversa mesura, la unitat justa en la realitat única de l’amor, millor es realitza la veritable essència de l’amor en general. Si bé l’eros inicialment és sobretot vehement, ascendent –fascinació per la gran promesa de felicitat–, en aproximar-se la persona a l’altre es plantejarà cada vegada menys qüestions sobre si mateixa, per buscar cada vegada més la felicitat de l’altre, es preocuparà d’ell, es lliurarà i desitjarà «ser per a» l’altre. Així, el moment de l’agapé s’insereix en l’eros inicial; altrament, es desvirtua i perd també la seva pròpia naturalesa."

Carta encíclica
Deus caritas est
De Benet XVI sobre l'amor cristià


4 comentaris:

Enric Senabre ha dit...

Tu t'empenyes en que jo llisca al Benet, i bé, ho he fet, i he comprovat que és un home ben il·lustrat, que manega amb soltura Plató i Marx, i molts més. Això ja ho sabia.
Malgrat tot, i des del respecte a l'amor ágape que proposa, la pregunta és perquè l'amor passió, la sexualitat des de l'amistat i el respecte és dolenta? Perquè aquest és el problema del catolicisme, que recomana el seu ideari a tothom i aquell que se n'ix, pobret, és condemnat. Senyors, el cos dona gustet, encara que si li afegeixes atracció, desig, anhel, admiració o, fins i tot, amor, puga ser més -o menys en alguns casos- satisfactori.
Sempre demanant l'ideal, sempre aconsellant als altres, sempre marcant el camí correcte. El problema és el sentiment de superioritat, si no fos així, serieu una confessió més dins del panorama actual, i no es ficarien tant amb vosaltres.
Altra cosa, el cristianisme va saquejar Plató, he llegit al Polític la narració que s'inventa Plató de l'infern cristià, i ara la separació d'ànima i cos. Però n'hi ha alguna cosa d'original al cristianisme? Potser la mateixa que tenia Roma, la capacitat de dominar el món i la de perdurar en el temps.
I una altra cosa, Jesus, no entenc perquè ixes a tots els bous que es dirigeixen contra o comenten el catolicisme si tu mateix eres crític amb ell. No podem ser crítics els demés?
No estem contra els catòlics sinó contra una interpretació de la cúria eclesiàstica que afavoreix el luxe, la intolerància i un sentiment de superioritat insuportable. I he llegit moltes coses de catòlics crítics que diuen el mateix.
Millorat, records

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Enric! Demà parlem que ara tinc una mica de calentura.
:)

Valldalbaidí ha dit...

Compartisc tot el que diu Enric Senabre... i sí, cite textual, "No estem contra els catòlics sinó contra una interpretació de la cúria eclesiàstica que afavoreix el luxe, la intolerància i un sentiment de superioritat insuportable. I he llegit moltes coses de catòlics crítics que diuen el mateix."

Bon dia.

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Àngel! Òbviament jo també hi sóc contra el "luxe", la "intolerància" o el "sentiment de superioritat". Quin cristià no estaria en desacord amb aquests "valors"? Quin cristià, alhora, no pot caure en aquests pecats? El que em rebel·la (l'amic Enric diu que sempre entre al bou) és una utilització cristianòfoba d'aquests defectes i és per això que no puc entendre com pots compartir "tot" el que diu l'Enric. Àngel, en una altra entrada em dius que coneixes professors xenòfobs i homòfobs... quants professors coneixem que ridiculitzen i fan burla del Cristianisme "amb un sentiment de superioritat insuportable"? I estic segur que l'amic Enric no hi és d'aquesta colla, però quants companys i companyes, fins i tot alumnes, t'han mirat amb suficiència i condescendència d'esperits superiors per fer el senyal de la creu?