dimecres, 29 de setembre de 2010

Institut Ausonia

Tinc tendència a l’anèmia ferropènica. Ço és, l’hematocrit baix i el ferro baix i tota la pesca. Un símptoma evident de l’anèmia és el cansament i tindre el cos com una bleda; un altre és que et tornes un ploramiques i un queixós depressiu. Per exemple, l’altre dia vaig tindre una reacció desmesurada davant la mort del pobre Labordeta. Vaig rompre a plorar i tot. Anys enrera, abans d’anar al metge a què em receptara Tardyferón, per tal d’autoanalitzar-me feia el següent: posava el vídeo de Casablanca i esperava el moment en què Víctor Laszlo ordena al director de l’orquestra del Café de Rick: “toqueu La Marsellesa!”. El director es mira el Rick i aquest afirma lleugerament amb el cap… Mira! És començar a sonar l’himne de la República Francesa i començar a plorar com una Magdalena. Ferro baix, sens dubte. Darrerament açò em passa amb un anunci de la tele: uns estudiants ja fadrinets, tots amb mocadors de color rosa, esperen l’arribada de la seua professora. Una xiqueta escriu a la pisarra “bienvenida”, una altra anuncia “ya viene”. La professora saluda un company pel corredor i entra en classe; diu “buenos días”, formalment, i s’estableix un intens joc de mirades, somriures i complicitats: “veo que me habéis echado de menos”, “sí…” Al remat, una xiqueta s’alça del seu lloc i corre a abraçar la seua professora, aquesta abraça l’alumna, somriu i plora i la seua cara diu que dóna gràcies perquè pensava que ja ningú l’abraçaria així i tota la classe forma una pinya entorn a la professora… Quina plorera! L’anunci em sembla un encert narratiu i dramàtic. I també un encert moral. La plorera, però, ve causada no només per la identificació amb els personatges i la història sinò, més aviat, per l’acusat contrast amb la realitat que vivim als centres d’educació secundària. No vull demonitzar ningú, però sí deixar constància de què la reacció que mostra l’anunci d’Ausònia és prou inversemblant: fa uns anys vaig comunicar a la meua tutoria de 2n de batxillerat que el seu professor de Filosofia estaria absent per malaltia durant quasi dos mesos i em preguntàrem que si el substituirien prompte perquè el selectiu i tal… Un company de Matemàtiques amb una costella trencada torna a classe abans d’estar curat del tot; els alumnes se’l miren i u, amb insolència, diu “¿ya estás aquí…?" Un company molt jove mor en un accident de tràfic només començar el curs; li fem una missa a l’institut; els seus alumnes, encara que apenes el coneixien, acudeixen en massa; una companya em diu (aleshores jo era director del centre) que ella no anava a deixar els seus alumnes anar-hi perquè després no hi havia manera de donar tot el programa… de 3r d’ESO; una alumna de COU mor en un altre accident de tràfic uns anys abans; ordene suspendre les clases de la vesprada per a què estudiants i professors puguen assistir al soterrar; de professors apenes en som tres; no ha vingut ni el tutor de la pobra xiqueta; al meu costat el senyor del bar de l’institut fa el senyal de la creu; després m’entere de què alguns professors i professores es queixen sotto voce de la suspensió de les classes… L’anunci d’Ausonia viu al món de Rebelión en las aulas però la realitat que vivim no és la de Sidney Poitier sinò la del professor moribund de Las invasiones bárbaras i l’alumne que li pregunta si ara que se’n va difinitivament per culpa del càncer que pateix, els examens continuen sent els mateixos…

Estic una mica negatiu… Serà que tinc el ferro sota mínims.

dilluns, 27 de setembre de 2010

27 de setembre, 1975

Al alba



Si te dijera, amor mío,
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.

Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.

Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.

Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.

dimecres, 22 de setembre de 2010

No em trobe massa bé.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Labordeta, Labordeta, Labordeta.

Déu meu, Senyor!
Mare de Déu Santíssima!







Adiós a los que se quedan

y a los que se van también.
Adiós a Huesca y provincia
…a Zaragoza y Teruel.
Esta es la albada del viento
la albada del que se fue
que quiso volver un día
pero eso no pudo ser.
Las albadas de mi tierra
se entonan por la mañana
para animar a las gentes
a comenzar la jornada.
Arriba los compañeros
que ya ha llegado la hora
de tener en nuestras manos
lo que nos quitan de fuera.
Esta albada que yo canto
es una albada guerrera
que lucha porque regresen
los que dejaron su tierra


He posado mis manos en tus hombros

igual que el viento sobre el Mar,
he cubierto de besos tus orillas
y de luz tu soledad.
He navegado el iris de tus ojos
como navegan barcos al azar,
y he prendido mis labios a tu rostro
con la fuerza de un huracán.
Amor, esperanzadamente amor, amor...
Lejanamente amor, amor...
¿En qué lado del Mar está tu vida?
¿En qué lado del Mar está la luz?
He cruzado la lluvia de tus pechos
igual que albatros al volar,
y he dejado muy suave en tus cabellos
el sabor de las olas y la sal.
He traspasado el Mar de los olvidos
buscando tu figura en el rincón,
donde crece tu frente como alisio
e indican el poniente para el sol.
Amor, esperanzadamente amor, amor...
Lejanamente amor, amor...
¿En qué lado del Mar está tu vida?
¿En qué lado del Mar está la luz?

dimarts, 14 de setembre de 2010

Coses



¡Qué quietas están las cosas
y qué bien se está con ellas!
Por todas partes sus manos
con nuestras manos se encuentran.

¡Cuántas discretas caricias,
qué respeto por la idea;
cómo miran estasiadas,
el ensueño que uno sueña!

¡Cómo les gusta lo que a uno
le gusta; cómo se esperan,
y, a nuestra vuelta, qué dulces
nos sonríen, entreabiertas!


¡Cosas -amigas, hermanas,
mujeres-, verdad contenta,
que nos devolvéis, celosas,
las más fugaces estrellas!


Juan Ramón Jiménez





dissabte, 11 de setembre de 2010

11 de Setembre

¡Bona Diada als amics catalans!
És ben curiós com les dates, les efemèrides, van omplint-se de significats. Quan encara no sabia que aquesta data volia dir res per a Catalunya, l'onze de setembre era el dia que recordàvem Salvador Allende, la seua dignitat, la via democràtica al socialisme, front a la brutalitat militar i imperialista. Despres del 2001, els dos numerets s'associaren definitivament, globalment, amb la massacre de les torres bessones de Nova York. A la televisió parlen de la Diada de Catalunya, i em sembla molt bé; recorden les víctimes de Nova York, aquell dia salvatge... Bé està, també, que recordem Xile, Salvador Allende, Víctor Jara...


dimecres, 1 de setembre de 2010

Vicent Andrés Estellés el 4 de setembre

Recordeu-se que dissabte vinent és el quatre de setembre, dia que va nàixer (enllà pel 1924) Vicent Andrés Estellés, i que l'escriptor Josep Lozano proposava celebrar aquesta diada tot menjant en família, amb els amics i/o institucionalment un menjar valencià i llegint-hi un poema del gran poeta de Burjassot. Per tal de no calfar-me massa el cap faré una paella de pollastre i conill a la llenya. Estic pegant-li voltes i no sé quin poema llegir. Dubte entre aquests dos:



Atarantada per la mort, dirien,
del seu marit, que l’estimava tant,
mentre prenia el poliol, la til∙la,
feia els elogis, la necrologia,

aventurant-se en els detalls aquells
que l’enaltien, entre les veïnes,
tan sol∙lícites totes, cadascuna
amb una tassa i una cullereta,

i arribà el clero amb tots els gori-goris,
tancaren el taüt, i quan el treien,
ella, mocant-se o gemegant, encara
li diria al difunt, home de bé,
que mai no s’apuntà a cap de partit:
Vicent, coneixement amb la beguda!...

-----------------------------------------
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»

I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos».
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet». Poseu-me les ulleres.