diumenge, 23 de maig de 2010

Diumenge de Pentecosta

En complir-se la diada de la Pentecosta, estaven tots reunits al mateix lloc, i, de sobte, sobrevingué del cel un brogit com si una ventada es precipités violentament, tant que va retrunyir per tota la casa on eren congregats, i van veure unes llengües com de foc que es repartien i se'n posava una sobre cada un d'ells; tots foren omplerts de l'Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llenguatges, segons l'Esperit els concedia d'expressar-se.

Fets, 2, 1-4.


Tienes que llevar el fuego.
¿Dónde está?
Está en tu interior. Siempre ha estado allí.
Dijiste que no me abandonarías nunca.
Aunque yo no esté tú puedes seguir hablándome. Puedes hablarme y yo te hablaré a ti.

(...)

La mujer al verle lo rodeó con sus brazos y lo estrechó. Oh, dijo, me alegro tanto de verte. A veces le hablaba de Dios. Él intentó hablar con Dios pero lo mejor era hablar con su padre y eso fue lo que hizo y no se le olvidó. La mujer dijo que eso estaba bien. Dijo que el aliento de Dios era también el de él aunque pasara de hombres a hombres por los siglos de los siglos.

La Carretera.
Cormac McCarthy



Feliç diumenge de Pentecosta, amics!

dissabte, 15 de maig de 2010

BANDA SONORA, In the upper room


Crec que ja ho he dit alguna volta per aquests papers: quan comences a tindre records de "fa vint anys"... malament. O no. Perquè mires cap arrere i... Fa vint anys jo feia classes a l'Institut de Mislata i com que la diferència d'edat, de referents o com vullgeu dir-li no era massa gran, vaig fer amics entre els meus alumnes. Amb un d'ells vaig arribar a ser, passat el temps, deixeble més que mestre. Compartírem militància i, escoltant el seu discurs, moltes vegades tenia la sensació de que, al meu cervell, es disipava la boira. Parlàvem de marxisme, de l'esquerra, de filosofia, fins al punt que vaig començar a estudiar-la (acadèmicament, vull dir) si més no per estar a l'altura i comprendre que era allò de l'"acció comunicativa". Dels amics, camarades i companys d'aquell temps alguns han desaparegut de les nostres vides. Ai!... de vegades veig un antic company i (els dos) fem com que no ens hem vist... Però a mitjans dels noranta, al bell mig de debats interminables (i estèrils) al sí d'Esquerra Unida, després de les assemblees ens anàvem a ma casa o a casa d'un altre. Potser la nit acabava jugant a la "ouija", bevent "Jim Bean" i escoltant Salva tocar la guitarra. El meu amic Salva (que va ser alumne meu) era (és), segons definició pròpia, "historiador, filòsof y bluesman". I, també per estar a l'altura, vaig comprar-me tota una colecció de discos de blues. Una d'aquelles nits en què Salva venia a ma casa a sopar la sopa que li feia la meua dona (amb la que sistemàticament es propassava -es propassa- i que sentia -sent- per ell un amor maternal), a beure's el meu bourbon, a escriure amb el meu ordinador una monografia sobre Blasco Ibáñez (escomençant amb una referència llarguíssima a... Hegel!); una d'aquelles nits, dic, vam sentir "In the upper room" de Mahalia Jackson. Salva ens va obligar a escoltar la cançó una vegada i una altra, i una altra... se li posava la pell de gallina i, al remat, va esclatar: "Putes negres! Com canten!". Després la seua vida personal es va complicar una mica, però (encara que segons Salva jo sóc el seu millor biògraf), no és qüestió de fer ara les seues memòries des de la meua memòria, perquè el cas (on vull anar) és que hui hem assistit al seu casament. Quan escoltàrem per primera volta "In the upper room" el meu fill no havia nascut i hui, amb deu anys, ha assistit a la seua primera boda i m'ha dit que s'ho ha passat molt bé. Hui, la meua dona i jo, hem besat el nostre amic (amb qui jo he estat, de vegades, oblidadís i desapegat) i la seua muller, Noèlia; hem saludat les seues famílies i, mentre el nostre fill jugava amb les xiquetes (Déu, meu, una boda!) hem parlat amb amics i coneguts de política, de que som d'esquerres "a la manera de quien no puede ser otra cosa", de literatura, d'internet... És bo que hagen passat vint anys. És bo veure Salva i Noèlia casats (si no com Déu mana, com preveu la llei) i és bo besar la seua filla... que ja en té cinc anys. Però és bo, sobretot, perquè, quan hem pujat al saló de plens de l'ajuntament hem sentit la veu de Mahalia Jackson cantant (ad maiorem gloriam Dei) "In the upper room".

Moltíssimes felicitats als novençants; enhorabona Salva i Noèlia (i Maria) i que Déu beneïsca la vostra família!




In The Upper Room
Mahalia Jackson

In the upper room with Jesus
Singing in tears blessed fears
Daily there my sins confessing
Beggin for his mercy sweet
Trusting in his blessed powers
Seeking help in loving prayers
Oh in there I feel real
As I see with him the day
In the upper room with Jesus
Well I'm in the upper room
With my LordOh with my Lord
Well I'm in the upper room
Oh I'm in the upper room
In the upper room
yes in the upper room
With my Lord
Hallelujah child
In the upper room
with my Jesus
Well I'm in the upper room
With my Lordwith my Lord
Well I'm in the upper room
Oh I'm in the upper room
In the in in the upper room
I'm with my Lord
In the upper room, in the upper room
With my Jesus
In the upper room
in the upper room
I'm with my Lord
Yes with my Lord
Oh I'm in in the upper room
I'm in in the upper room
Yes I'm in the upper room
I'm with my Lord
Oh yes I'm in in the upper room
With my Jesus
Well I'm in in the upper room
I'm with my LordYes my Lord
Well I'm in in the upper room
Oh I'm in in the upper room
In the in the upper room
I'm with my Lord
With my Lord