Crec que ja ho he dit alguna volta per aquests papers: quan comences a tindre records de "fa vint anys"... malament. O no. Perquè mires cap arrere i... Fa vint anys jo feia classes a l'Institut de Mislata i com que la diferència d'edat, de referents o com vullgeu dir-li no era massa gran, vaig fer amics entre els meus alumnes. Amb un d'ells vaig arribar a ser, passat el temps, deixeble més que mestre. Compartírem militància i, escoltant el seu discurs, moltes vegades tenia la sensació de que, al meu cervell, es disipava la boira. Parlàvem de marxisme, de l'esquerra, de filosofia, fins al punt que vaig començar a estudiar-la (acadèmicament, vull dir) si més no per estar a l'altura i comprendre que era allò de l'"acció comunicativa". Dels amics, camarades i companys d'aquell temps alguns han desaparegut de les nostres vides. Ai!... de vegades veig un antic company i (els dos) fem com que no ens hem vist... Però a mitjans dels noranta, al bell mig de debats interminables (i estèrils) al sí d'Esquerra Unida, després de les assemblees ens anàvem a ma casa o a casa d'un altre. Potser la nit acabava jugant a la "ouija", bevent "Jim Bean" i escoltant Salva tocar la guitarra. El meu amic Salva (que va ser alumne meu) era (és), segons definició pròpia, "historiador, filòsof y bluesman". I, també per estar a l'altura, vaig comprar-me tota una colecció de discos de blues. Una d'aquelles nits en què Salva venia a ma casa a sopar la sopa que li feia la meua dona (amb la que sistemàticament es propassava -es propassa- i que sentia -sent- per ell un amor maternal), a beure's el meu bourbon, a escriure amb el meu ordinador una monografia sobre Blasco Ibáñez (escomençant amb una referència llarguíssima a... Hegel!); una d'aquelles nits, dic, vam sentir "In the upper room" de Mahalia Jackson. Salva ens va obligar a escoltar la cançó una vegada i una altra, i una altra... se li posava la pell de gallina i, al remat, va esclatar: "Putes negres! Com canten!". Després la seua vida personal es va complicar una mica, però (encara que segons Salva jo sóc el seu millor biògraf), no és qüestió de fer ara les seues memòries des de la meua memòria, perquè el cas (on vull anar) és que hui hem assistit al seu casament. Quan escoltàrem per primera volta "In the upper room" el meu fill no havia nascut i hui, amb deu anys, ha assistit a la seua primera boda i m'ha dit que s'ho ha passat molt bé. Hui, la meua dona i jo, hem besat el nostre amic (amb qui jo he estat, de vegades, oblidadís i desapegat) i la seua muller, Noèlia; hem saludat les seues famílies i, mentre el nostre fill jugava amb les xiquetes (Déu, meu, una boda!) hem parlat amb amics i coneguts de política, de que som d'esquerres "a la manera de quien no puede ser otra cosa", de literatura, d'internet... És bo que hagen passat vint anys. És bo veure Salva i Noèlia casats (si no com Déu mana, com preveu la llei) i és bo besar la seua filla... que ja en té cinc anys. Però és bo, sobretot, perquè, quan hem pujat al saló de plens de l'ajuntament hem sentit la veu de Mahalia Jackson cantant (ad maiorem gloriam Dei) "In the upper room".
Moltíssimes felicitats als novençants; enhorabona Salva i Noèlia (i Maria) i que Déu beneïsca la vostra família!
In The Upper Room
Mahalia Jackson
In the upper room with Jesus
Singing in tears blessed fears
Daily there my sins confessing
Beggin for his mercy sweet
Trusting in his blessed powers
Seeking help in loving prayers
Oh in there I feel real
As I see with him the day
In the upper room with Jesus
Well I'm in the upper room
With my LordOh with my Lord
Well I'm in the upper room
Oh I'm in the upper room
In the upper room
yes in the upper room
With my Lord
Hallelujah child
In the upper room
with my Jesus
Well I'm in the upper room
With my Lordwith my Lord
Well I'm in the upper room
Oh I'm in the upper room
In the in in the upper room
I'm with my Lord
In the upper room, in the upper room
With my Jesus
In the upper room
in the upper room
I'm with my Lord
Yes with my Lord
Oh I'm in in the upper room
I'm in in the upper room
Yes I'm in the upper room
I'm with my Lord
Oh yes I'm in in the upper room
With my Jesus
Well I'm in in the upper room
I'm with my LordYes my Lord
Well I'm in in the upper room
Oh I'm in in the upper room
In the in the upper room
I'm with my Lord
With my Lord
12 comentaris:
Una autèntica ME-RA-VE-LLA
Oh!! com m'agrada a mi aquesta música!! ;-)
I no hi entenc gens ni mica, eh? no, no... no sabria dir ni noms ni títols.... només sé que, quan escolto peces així, em sento bé :-)
Molta felicitat al vostre amic!! :-DD
Entraré més d'una vegada per tornar-la a escoltar... Però ara ja és tardet i és hora de plegar :-)
Eeeeei!! Ara amb foto i tot!! :-DD
Estuvimos en la misma boda, y yo, que por desgracia ya no soy creyente, opino que: o uno se casa como Dios manda, o se limita a coger dos testigos y firmar un papel "a los efectos oportunos", pero por amistad a Salva y Noelia "admití pulpo como animal de compañía".
Paso página...tu blog me parece muy interesante hasta donde he leído, coincidimos en un montón de temas, así que continuaré entrando y opinando cuando lo crea oportuno.
Salutacions.
Salut, Assumpta, i enhorabona pel triomf del Barça (encara que els veïs dels voltants de la font de Canaletes no sé si se n'alegraran molt). He demanat permís als meus amics per a posar-hi una foto de la boda. En la pel.lícula "el violinista en el tejado" diuen que "una boda n'és un bon motiu per a voler viure un dia més" i n'estic d'acord. :-D
Hola, Quercus. LLevo un par de días esperando tu visita y la del amigo Hosco. Si lo ves dale aviso. Pero no nos pasemos con eso de "coincidir un montón" que en cuanto estoy demasiado de acuerdo con alguien me viene a la memoria la secuencia de Pulp Fiction en la que Harvey Keitel se dirige a Travolta y (joer se me ha olvidado el nombre del negro) y les dice "Muy bien, caballeros pero no empecemos todavía a..." Seguro que recuerdas el resto del diálogo. Tus comentarios serán siempre bienvenidos. Un abrazo.
Felicita'l de la meua part. Sempre és bo que tindre amics com els que tens. Àngel
Questions de calendari administratiu i el de Konigsberg son els motius pels que he tardat uns dies en apropar-me al teu blog. A partir d’ara comptes amb un lector més.
El corrector ortogràfic del “Word” fa fum: l’última vegada que vaig escriure en valencià estaven sacsejant el Kremlin.
Els camins de la cervesa i els canapès son inescrutables, i Noelia i Salva sempre han estat una magnífica excusa per a oblidar “...a los peces de ciudad que perdieron las agallas en un banco de morralla, en una playa sin mar” (Peces de Ciudad- J.Sabina).
Em sembla que el nom de l’actor que no recordes és Samuel L. Jackson.
Salutacions.
Konigsberg! Bon poble però mala gent! Benvingut a casa teua! Espere que tindrem ocasió d'estar d'acord i (sobre tot) en desacord, que la unanimitat es molt avorrida i si pegues una miradeta per la blogòsfera veuràs que la frase més popular és "estic totalment d'acord amb tu". Mala cosa. I ara, per a contradir-me et diré que m'encanta el quadre de Hopper que has ficat en comptes de foto. Salut i Coronitas.
Estic molt contenta i feliç de que estiguereu amb nosaltres eixe día com no podía ser d'una altra manera. Entre viure en pecat i ser una família de dret, ja està be no? ;-)
Un bes molt fort als tres!
Noelia.
Hola:
Gràcies per les teues paraules, Jesús, de veres. Continues tenint la memòria biogràfica de totes les meues coses!! Increible. Crec que exageres un poc respecte al meu paper en aquelles discusions i per altra part no li adjudiques al jim bean el paper d'absolut protagonista que mereix. Vull aclarir als teus lectors dos coses:
a)en auella època, sense treball, sense acabar els meus estudis i amb una clara intenció satírica em definia a mi mateix en les nostres reunions com a bluesman, filòsof i inventor. Jesús sona massa solemne en aquest detall! :-)
b)més enllà de les xarrades, la música i les altres coses, el més gran que te podies trobar en aquelles vetlades (i encara avuí)era una parella d'amics carinyosos, intel.ligents, amb sentit de l'humor, "bon rollo" i de cervesa fàcil (encara avui soc capaç de buidar la seua nevera). Cada dia que passa em pregunte si realment no es açó tot el que necessitem de l'amistat.
Han passat vint anys, però hi han coses que no canvien, probablement perquè son coses bones. I el meu amic Jesús no és una cosa (almenys la major part de les voltes) però si és una bona persona. Per això i no ja per haver escrit la biografia blogera d'aquells records, sinó per haver participat (i continuar fent-ho) en les nostres vivències memorables la meua familia i jo el volem.
Abraçada enorme.
Salva
... snifff!... jo, tío... sopp!... BUAAAAAAAAAA!!!!!
Publica un comentari a l'entrada