Mon pare (qepd) tenia una cinta de cassette del gran cantaor de flamenc Pepe Marchena que s'autodefinia com a "maestro de maestros". El cas és que, quan algú dels seus apòstols es refereix al difunt Gonzalo Anaya, sempre fa servir el mateix títol nobiliari (o epítet hagiogràfic), "mestre de mestres", i a mi em ve al cap la figura de Pepe Marchena cantant-li "a Córdoba, Córdoba la llana...". Hui, per exemple, al diari Levante-EMV, la coordinadora d'EUPV Marga Sanz -a l'article "La escuela que puede ser (y será)"- feia la lloança litúrgica de "Gonzalo Anaya, maestro de maestros, paradigma de la docencia renovada de la España contemporánea." Hala... per hipèrboles que no siga. L'esquerra amb solera no perd l'estil que feia de Mao "el gran timonel" i d'Stalin "àguila de ciència" O alguna cosa semblant. Ja no me'n recorde bé. Així doncs Anaya era (és) "paradigma". Mira què bé. Paradigma i més coses, perquè un altre costum molt arrelat a l'esquerra és el martirologi i així, segons la companya Sanz, Anaya va patir "las cortapisas antidemocráticas" propiciades per "la fusta del maestro-católico". La qüestió és que tot aquest desplegament de devoció ve provocat per la decissió (per altra banda molt discutible) del conseller de la cosa educativa de privar la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià del seu seient al Consell Escolar Valencià. Aquesta organització, segons Sanz, arreplega "el espíritu de aquella escuela humanista [de la II República]" a través del magisteri de Gonzalo Anaya. Ja ho he dit: la hipèrbole és, també, una malaltia de l'esquerra dels nostres pecats. Així com eixa tendència curiosa a parlar de l'"esperit". Molt bé. Tanmateix... davant de tant d'arrebatament i arrobament es podria pensar que l'obra pedagògica del mestre (de mestres) és molt extensa i rica. Cert... dos llibres: Una ruptura en la enseñanza y Qué otra escuela. D'aquesta última obra (editada per "Akal" amb una falta d'ortografia al títol, on falta la titlla) és el següent passatge ben curiós de la página 86: "...hay que recordar a todos los que se plantean la prolongación de la escolaridad que piensen que aumentar la escolaridad por arriba, es decir más allá de los catorce años, sólo logrará una imposición injuriosa para las clases populares, que desean empezar a trabajar a los catorce años y esa prolongación de dos años convertiría a la escuela en algo más odioso todavía; eso sin contar que el rendimiento escolar de los doce a los catorce años para esos escolares es muy bajo."
Despropòsits classistes i estil barroer a banda, aquest "paradigma" és d'allò més aprofitable que n'hi ha al llibre. Mestre de mestres.
6 comentaris:
Ja t'he llegit més d'un comentari despectiu sobre Gonzalo Anaya i el moviment de renovació pedagògica en general. No entenc del tot el motiu d'aquest furibund atac, perquè jo he llegit els llibres i em semblen molt aprofitables (les cites aillades i descontextualitzades sempre fan gràcia), idees com la necessària democratització de l'escola o la necessitat de crear un saber escolar que connecte amb els interessos de les classes populars, són idees molt aprofitables i absolutament vigents.
A més, els MRP, han col·laborat a reviscolar una visió de l'escola més atenta a l'alumnat i activa, aspectes que també em semblen saludables.
El contrari em sembla que és tancar-se en una visió repetitiva de l'escola i derrotista, i, quan venen de l'esquerra, com en el teu cas, són una contradicció en els termes, perquè no es pot defensar la igualtat d'oportunitats sense una escola que la potencie.
Com pots veure, no he utilitzat ni un sola ironia, he fet bons propòsits.
Enric, disculpa'm però ara no puc contestar-te, que estic fent el dinar (arròs amb conill a l'estil murcià) però que conste que no t'he demanat que "explicares"... ...collons que es crema la carn...!
"No entenc del tot el motiu d'aquest furibund atac, perquè jo he llegit els llibres i em semblen molt aprofitables (les cites aillades i descontextualitzades sempre fan gràcia)"
En realitat el "furibund atac" no va dirigit a soles contra Anaya (que també), sinò fonamentalment contra la seua exagerada i desmesurada santificació. Es evident que jo també he caigut en la desmesura, però això no implica que la cita que he traslladat estiga "descontextualitzada". Pots consultar el passatge i veuràs que no he canviat en absolut el sentit de l'afirmació d'Anaya que es manifesta clarament en contra de l'obligatorietat de l'ensenyament fins al 16 anys.
"idees com la necessària democratització de l'escola o la necessitat de crear un saber escolar que connecte amb els interessos de les classes populars, són idees molt aprofitables i absolutament vigents."
El llibre d'Anaya és de finals dels setanta quan, obviament, era necessària la democratització de l'escola. A hores d'ara els òrgans implicats a l'ensenyament són (perfectiblement) democràtics. De totes formes em remet a un post d'inminent publicació sobre aquest tema, tatxan, tatxan... I quant als "interessos de les classes populars" en quant n'hi haja forma de conèixer quins són aquestos interessos (els que són, no els que segons uns i altres haurien de ser) ja parlem si de cas...
I jo em pregunte per què l'escola ha de ser democràtica? Què vol dir la democratització de l'escola? No ho entenc. És que, i pregunte sense ironia, pot valer el mateix l'opinió d'un alumne o d'un pare que la d'un professor, posem per cas, a l'hora d'aplicar els continguts curriculars? Si la democratització ve pel cantó d'oferir a tothom les mateixes oportunitats, totalment d'acord. Ara bé, si la democratització implica que tots els estaments de la comunitat educativa han de tenir el mateix per en les decisions escolars, ja no ho veig tan clar. Per descomptat que és convenient la pluralitat de visions i tots hi tenen dret a dir la seua, però hi ha aspectes, al meu entendre, innegociables com ara la llibertat de càtedra de cada docent, una llibertat que, paradoxalment, és en certa mesura autoritària, en tant que emana de la voluntat del docent i no d'un consens preestablert. Tot a aquesta paragrafada ha quedat una mica pedant. Sí, ho reconec, però el que pretenc dir és que cal matisar quan i com s'ha de ser democràtic. No debades, no conec cap institució educativa -disculpeu si ignore algun cas- que no establisca els seus continguts preceptius a partir dels criteris d'un grup d'experts. Això és ser democràtics? No. Ni tampoc les ordres ni els decrets que estipulen les ensenyances reglades. Haurien de ser-ho?
Fe d'errata de l'anònim
Línia 5 : "el mateix pes"
Disculpa'm amic o amiga anònim per no haver contestat al teu comentari abans però és que com l'entrada és antiga no me n'havia adonat. Evidenment tens tota la raó, però la democràcia no arriba a l'àmbit que tu comentes. L'únic òrgan que té atribucions en matèria pedagògica és el claustre de professors (bé, i la comissió de coordinació pedagògica i els departaments didàctics) on no tenen cabuda les opinions de pares o alumnes, és clar. Altrament m'estime més saber amb qui parle que fer-ho amb l'auctor del "Lazarillo" (A. Nónimo) (quin acudit més roin!)
:)
Publica un comentari a l'entrada