Miguel Hernández

Adorno… ha afirmat que la justícia, una vertadera justícia, requeriria un món "al qual no només fos suprimit el sofriment present, sinó també revocat allò que és irrevocablemente passat ". Però açò significaria […] que no pot haver-hi justícia sense resurrecció dels morts.

Salvats en l'esperança
Benet XVI

Hui he fet una visita al XI Congrés del PCPV que es celebra aquest cap de setmana a València. He saludat alguns amics i camarades i he fet com si no reconeguera d'altres (que també han fet com que no em reconeixien). M'ha quedat una sensació agredolça, com de tornar a casa... i trobar-la hinòspita, desconeguda, alhora que asfixiantment previsible. He xarrat una estona amb un parell d'amics. M'ha sorprés l'absència d'alguns, m'ha alegrat l'absència d'uns altres i m'he n'anat entre decepcionat i alleugerit. Amb tot, m'ha agradat "l'escenografia" en què destacava un parell de cartells amb la imtage del poeta Miguel Hernández en record del centenari del seu naixement. Als instituts enguany potser es llegirà una mica de poesia hernandiana. Bé està. Jo també vull recordar el poeta d'Orihuela amb un dels seus poemes que més m'agraden. Que parla d'una casa... i d'esperança




Canción última
(El hombre acecha)
Miguel Hernández

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.

Dejadme la esperanza.