Amic Enric:
Em demanes una cosa molt difícil. Jo no puc donar una "explicació" de les paraules del bisbe Munilla. En tot cas puc intentar "comprendre-les". I en aquest intent hermenèutic et diré que:
1.- Escandalitzar-se perquè un cristià considere un "mal mayor […] nuestra pobre situación espiritual, nuestra concepción materialista de vida" que "el que esos inocentes están sufriendo" em sembla una mica afectat, tot considerant que el mateix Crist, l’Innocent salvatgement torturat, camí de la mort al Calvari va dir a les dones de Jerusalem: "Filles de Jerusalem, no ploreu pas per mi; mes aviat ploreu per vosaltres i pels vostres fills, perquè vénen dies en què diran: 'Sortoses les estèrils i els ventres que no han engendrat, i els pits que no han criat.' Llavors es posaran a cridar a les muntanyes: 'Caieu damunt nostre!', i als turons: 'Colgueu-nos!' Perquè, si a l'arbre verd li fan això, al sec, què li faran?" (Lluc 23, 19-21)
El nostre món, europeu, occidental, postmodern és un “arbre sec” que plora pel patiment llunyà, per l’espectacle “sublim” al que assistim en la distància (“el terror es una pasión que siempre produce deleite, cuando no aprieta demasiado.” Edmund Burke) i el bisbe Munilla ens recorda que “además de poner toda nuestra solidaridad en ayudar a los pobres, nuestros medios económicos, etc. también deberíamos llorar por nosotros” (i vull remarcar que diu “además de” i “también”) precisament per eixa distància per eixa prepotència que sempre té qui es considera amb dret a ser conmiseratiu amb el seu germà: “Estoy convencido de que experimentamos cierto placer, y no pequeño, en las verdaderas desgracias y pesares de los demás.” (Burke altra volta en De lo sublime y de lo bello”)
2.- Vull entendre les paraules de monsenyor Munilla com una crida d’atenció sobre la nostra condició miserable que s’envaneix davant la possibilitat d’ajudar materialment el germà pobre com si nosaltres no fòrem infinitament pobres: “hipòcrita! Trau primerament la viga del teu ull i llavors hi veuràs per traure la volva de l’ull del teu germà“ (Mateu 7, 5) Potser (quasi segur) monsenyor Munilla haguera degut de considerar amb atenció les paraules que feia servir, precisament perquè qui te una viga a l’ull (tant se val: la supèrbia a l’enteniment) de seguida s’escandalitza i s’envolta en la capa de la dignitat ofesa. Considera tanmateix, amic, allò que va dir Anthony Ashley Cooper, conde de Shaftesbury en la Carta sobre el entusiasmo: "La gravedad forma parte de la esencia misma de la impostura." I trobe que n’hi ha molta “impostura” en els que es “trenquen els vestits” i criden “ha blasfemat, quina necessitat tenim ja de testimonis?” (Mateu, 26, 65).
1.- Escandalitzar-se perquè un cristià considere un "mal mayor […] nuestra pobre situación espiritual, nuestra concepción materialista de vida" que "el que esos inocentes están sufriendo" em sembla una mica afectat, tot considerant que el mateix Crist, l’Innocent salvatgement torturat, camí de la mort al Calvari va dir a les dones de Jerusalem: "Filles de Jerusalem, no ploreu pas per mi; mes aviat ploreu per vosaltres i pels vostres fills, perquè vénen dies en què diran: 'Sortoses les estèrils i els ventres que no han engendrat, i els pits que no han criat.' Llavors es posaran a cridar a les muntanyes: 'Caieu damunt nostre!', i als turons: 'Colgueu-nos!' Perquè, si a l'arbre verd li fan això, al sec, què li faran?" (Lluc 23, 19-21)
El nostre món, europeu, occidental, postmodern és un “arbre sec” que plora pel patiment llunyà, per l’espectacle “sublim” al que assistim en la distància (“el terror es una pasión que siempre produce deleite, cuando no aprieta demasiado.” Edmund Burke) i el bisbe Munilla ens recorda que “además de poner toda nuestra solidaridad en ayudar a los pobres, nuestros medios económicos, etc. también deberíamos llorar por nosotros” (i vull remarcar que diu “además de” i “también”) precisament per eixa distància per eixa prepotència que sempre té qui es considera amb dret a ser conmiseratiu amb el seu germà: “Estoy convencido de que experimentamos cierto placer, y no pequeño, en las verdaderas desgracias y pesares de los demás.” (Burke altra volta en De lo sublime y de lo bello”)
2.- Vull entendre les paraules de monsenyor Munilla com una crida d’atenció sobre la nostra condició miserable que s’envaneix davant la possibilitat d’ajudar materialment el germà pobre com si nosaltres no fòrem infinitament pobres: “hipòcrita! Trau primerament la viga del teu ull i llavors hi veuràs per traure la volva de l’ull del teu germà“ (Mateu 7, 5) Potser (quasi segur) monsenyor Munilla haguera degut de considerar amb atenció les paraules que feia servir, precisament perquè qui te una viga a l’ull (tant se val: la supèrbia a l’enteniment) de seguida s’escandalitza i s’envolta en la capa de la dignitat ofesa. Considera tanmateix, amic, allò que va dir Anthony Ashley Cooper, conde de Shaftesbury en la Carta sobre el entusiasmo: "La gravedad forma parte de la esencia misma de la impostura." I trobe que n’hi ha molta “impostura” en els que es “trenquen els vestits” i criden “ha blasfemat, quina necessitat tenim ja de testimonis?” (Mateu, 26, 65).
Enric, en demanes una “explicació” i jo no puc donar-la. Només puc, des del dolor inmens dels germans que potser criden, com el Crist, “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat!” intentar (voler) comprendre... perquè, en tot cas, també monsenyor Munilla podria demanar als seus acusadors que exposaren raonadament, amb tranquilitat de bons germans, el sitema ètic des del qual condemnen les seues paraules… Com va fer el Crist: "Si he parlat malament, digues en què he faltat; però si he parlat bé, per què em pegues?" (Joan 18, 23)
Una forta abraçada.
5 comentaris:
T'entenc, amic Jesús. Però no trobes que, amb aquesta jerarquia, no anem massa lluny. Ni al cantó del carrer. Amb afecte, Àngel
No sé si és possible tindre una jerarquia perfecta... Bé, sí que ho sé: no és possible. Pere va negar tres voltes, Tomàs va demanar proves empíriques, els altres volien ser els primers al Regne dels Cels... Mira tu quina "jerarquia". Potser amb la "base", amb nosaltres mateixos, tampoc podem anar massa lluny... "Però per a Déu res no és impossible".
Collons, què beat que estic hui. Una abraçada, Àngel.
Gràcies per l'intent d'explicació, amic Jesús, de les paraules d'una altra persona. Te les vaig demanar pequè no volia escriure un article crític d'aquestes declaracions sense acostar-me un poc més a elles.
Tot i les teues explicacions, que puc comprendre perfectament, allò que no acabe d'assumir, és com es poden fer aquestes declaracions en el context en el qual es van fer. Entenc que es facen en una situació diferent, però no amb la comparació que posa els pels de punta. En principi, l'esglesia hauria d'estar, primer, amb els desgraciats, i després amb altres consideracions. Posar per damunt consideracions teològiques (més pròpies de la societat satisfeta i materialista occidental que critica) per sobre del patiment humà produeix una incomoditat moral difícil de comprendre.
De fet, en les teues paraules, entenc una crítica directa a aquells que obliden coses més importants per la seua vanitat (trobe a Munilla i a aquesta església que representa superbs i vanitosos, perquè es senten amb la veritat, per damunt dels pobres feligresos, descarriats o no, que només veuen que el patiment immediat)
A més d'això, i aquesta és una consideració diferent, no compartisc en absolut les creences d'una religió que posa per damunt una altra vida, hipotètica, a la vida real, a l'infern en què s'ha convertit Haití. Sí, ho sent, sóc un materialista sord i un hedonista recalcitrant. En aquest aspecte crec que no hi ha diàleg possible.
A part d'aquests aspectes, estic d'acord amb tú amb la hipocrèsia amb que la moral occidental afronta aqustos successos. És cert, només ens esgarrifem d'imatges impactants, mentre continuem sopant amb el telediari posat i continuem la nostra vida. Però això no ens ha de portar al cinisme de considerar més correcta la nostra postura espiritual.
En fi, gràcies per l'explicació i continuem en diàleg.
Ostres, tu, quin post!!! M'encanta!!
Jo també crec que monsenyor Munilla havia d'haver pensat millor el que deia... perquè hi ha gent que sempre és apunt de malinterpretar... Ara bé, què farta n'estic de tots aquests "rasgadors de vestidures"!!
Moltes Gràcies, Assumpta.
Publica un comentari a l'entrada