dimarts, 2 d’agost de 2011

Fira del llibre de Torrent

El 26 de juliol a la fira del llibre de Torrent vaig tindre l'oportunitat de saludar els escriptors Berna Blanch i Toni Cucarella. A Berna el conec de fa algun temps d'ací de la capital de l'Horta Sud on vivim. A Cucarella el coneixia només virtualment de discutir amb ell als comentaris del seu blog. Ambdós van tindre la gentilesa de signar-me les seues obres Espiga i Hòmens i falagueres i altres relats respectivament i, a canvi, jo em vaig oferir a escriure una ressenya d'aquests llibres (que vindran pròximament). Enteneu-me, no és tracta de supèrbia (jo no sóc ningú per a fer crítiques literàries) sinó d'un intent de perllongar la conversació. El mateix Cucarella ha denunciat vàries voltes la industrialització de la literatura i potser el ritual de la crítica literària estàndard tinga més a veure amb la publicitat (o la competència deslleial) d'una mercaderia cultural, que amb l'estudi de les obres artístiques. No ho sé. Ni m'importa. Torne a dir que el que pretenc amb aquestes ratlles és tindre matèria de tertúlia: amb Berna quan el trobaré pel carrer o davant del col·legi que, com a pares, compartim; amb Toni Cucarella si ens veiem alguna vegada o topem (no coincidim massa en certes qüestions polítiques) a la xarxa. I tot això, també, per una qüestió, diguem-ne, de principis: més enllà del contractualisme modern, l'obra d'art és un mecanisme de cohesió social. L'admiració comuna envers un llibre, un quadre, una llegenda, produeix felicitat, crea lligams pareguts als de l'amistat, lligams personals no instrumentals. Aleshores, trobe que al fet estètic en sentit ample, l'obra (la creació, el producte, la mercaderia) no és pas allò més important. Si l'obra d'art inclou en la seua pròpia conformació tant al productor com als contempladors, l'objecte artístic és, en tant que bell, un nus de relacions personals, és un vincle social, quelcom de bo. Al remat, i tinc al cap l'impressionant poema "Amistad a lo largo" de Gil de Biedma, es tracta de xarrar. El poema, la narració és una ocasió, una excusa. Una bona, bella, excusa.

1 comentari:

juan ramon ha dit...

Amıc Jesus: cuando volvamos de Turquıa, tambıen volveran las tıldes. Un abrazo desde la bella Capadocıa para tı y tu famılıa, de Nıeves y de Juanra