dijous, 9 de juny de 2011

La Línia i el Monstre



...fóra bo atraure la majoria silenciosa, tractant de no polititzar ni nacionalitzar excessivament la qüestió, que, com he explicat, va més enllà de tot això, puix afecta la qualitat de l'ensenyament i a la llibertat de tria lingüística. Molta força, molta pedagogia i pensem una bona estratègia. Ànims per a tots! 
Vicent Baydal "El pretés plurilingüisme: ni valencianitat, ni qualitat, ni llibertat" (http://www.ventdcabylia.com/)

 
Quan a la segona meitat dels anys huitanta van començar a implantar-se les línies en valencià vaig escoltar una conversa entre dues dones que reproduïsc ací quasi literalment:
-¿Tú a tu hijo lo vas a apuntar a eso de la línea en valenciano?
-Yo, sí.
-Pues yo no. Porque ahí lo que les van a enseñar es catalán y les van a hablar en catalán, no en valenciano.
-Por como si les hablan en ruso, pero en la clase de la línea hay quince niños y en la de castellano más de veinticinco.
He de dir, a més a més, que la primera interlocutora parlava valencià mentre que la segona era castellana (d'origen i de llengua). El professor Joan del Alcàzar es fa ressò d'aquest embolic sociològic a l'entrada "Mira pare, està escrit en valencià!" del seu blog http://escriureenlaire.blogspot.com/. S'enganya, en canvi, quan estableix una distància cronològica entre un tipus de famílies, diguem-ne "pioneres" ("Els pares i mares, però, érem militants de moltes coses i també de l'escola pública i de la defensa de la llengua. Escola en valencià era la idea força en la que tots coincidíem.") i d'altres que vingueren després: "Parelles de parla castellana, inclús parelles immigrants, matriculaven els seus fills en la línia en valencià, pel prestigi que aquesta havia assolit". Pel que jo he vist, si més no a l'àrea metropolitana de València, la dualitat que assenyala del Alcàzar va ser-hi present des del començament: amb límits no massa clars la composició social dels alumnes de la línia ha oscil·lat entre la classe mitjana valencianoparlant vinculada al funcionariat i a les professions liberals ("El grup de xiquets era bo, i es parlava al centre que, clar, amb el nivell sociocultural dels pares i mares, això era fàcil")
i la classe obrera, majoritàriament de llengua castellana, que veia en la línia la possibilitat d'ascens social dels seus fills i (cal dir-ho tot) la segregació respecte a capes socials pròximes: és difícil (o, millor dit, era) trobar als grups de la línia xiquets i xiquetes provinents del lumpemproletariat les famílies dels quals refusaven el valencià, així com tampoc fills de valencians castellanitzats o de cultura secessionista.
Pel que fa al professorat, el professor del Alcàzar posa de manifest una dualitat diferent: "Vam trobar mestres tant compromesos com nosaltres, i d'altres que en les nostres propostes i demandes no trobaven sinó elitisme i recerca de privilegis" És de veres que en aquells anys inicials molts professors i professores es mostraven reticents envers la línia però al llarg del temps i conforme avançava la implantació de la LOGSE (parle de Secundària) a l'hora de escollir grups n'hi havien autèntiques colzades per agafar els grups d'ensenyament en valencià, justament per les característiques que assenyala del Alcàzar: menys alumnes, en general poc o gens conflictius, provinents de famílies il·lustrades i molt implicades en el procés d'ensenyament-aprenentatge. Com diría Gonzalo de Berceo: "fijos de bonos omnes que querién más valer"
Aleshores, trobe que al voltant de la línia en valencià han quallat dues postures que a hores d'ara poden ser, fins i tot, contradictòries. Per un costat hi són els que (continue glossant l'article de Joan del Alcàzar) "prompte vam ser bona part dels membres de la Junta de l'Associació de Pares, i des del primer dia vam començar a fer valdre els nostres drets. N'érem joves i estàvem carregats de raons i, si això no era prou, estàvem defensant el dret dels nostres fills a educar-se i aprendre en valencià." I per l'altre hi són els que en l'ensenyament en valencià han buscat (i durant un temps van trobar) allò que la totalitat dels Sistema Educatiu els negava: l'excel·lència en l'ensenyament, alumnes de bon comportament i motivats, famílies col·laboradores... És a dir en l'Ensenyament en Valencià es barregen dues concepcions de l'educació pública valenciana. Una hi veu un element fonamental de la construcció nacional del País Valencià i fins i tot dels Països Catalans, una altra ha trobat-hi un instrument molt eficaç per a la formació personal, per a la promoció social... Entenc que "la majoria silenciosa" a què fa referència Vicent Baydal és a aquest segon grup mentre que el perill de "polititzar i nacionalitzar excessivament la qüestió" prové del primer.
Segons Xavier Aliaga ("La línia roja de les línies", http://sotalacreueta.blogspot.com/) "el monstre s'ha fet gran i no els agrada". I caracteritza aquest "monstre" com una amalgama on hi mescla el Programa d'Ensenyament en Valencià amb "la cultura feta en la nostra llengua, els músics, els escriptors, els col·lectius dispersos o en xarxa que habiten el País Valencià" fins al punt de considerar que Obrint Pas és "un símbol de les línies"... Trobe que aquest "monstre" no li fa cap favor a l'ensenyament en valencià entre d'altres raons perquè l'estratègia de convertir l'educació en un camp permanent d'enfrontament amb traducció electoral (la consigna "per la dignitat de l'ensenyament públic" ha tingut un reflex quasi literal a la propaganda del PSPV-PSOE a les recents eleccions) ha fracassat estrepitosament i ningú pot esgarrar-se les vestidures per una estratègia política del PP, anunciada al seu programa, que busca neutralitzar "el monstre".
Pense, com a pare d'un estudiant de la línia, com a professional que ha fet classes en aquest programa, com a ciutadà que considera que l'Educació ha de garantir el progrés personal i social, que hem de desvincular l'Ensenyament en Valencià de la cultura de la professionalització de la protesta, dels que fan una crida a la "insubmissió" front a "les desviacions mentals dels feixistes actuals" (veure, per exemple, els comentaris de Maria Josep Escrivà a l'entrada citada de Xavier Aliaga o les paraules de l’escriptor Toni Cucarella a “Espanyols vindran que de casa mos trauran! -http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella-: “Diguem-ho clar: una demència. Patologia criminal, demència incurable.”). Si es tracta de sotmetre la Línia en Valencià als interessos de cantautors, poetes, candidats perdedors, cercasubvencions, redreçadors i redreçadores d'ofici etc… tenim (i fins i tot tenim justament) les de perdre.
Considere que, en canvi, el que hem de fer és... (continuarà en una pròxima entrada)

19 comentaris:

Vent d Cabylia ha dit...

Home, ens fas un postus interruptus quan millor es posava la cosa! Estic bàsicament d'acord amb el que dius, però la qüestió fonamental és com mobilitzar una gent que no està acostumada a la protesta social. Perquè convindràs amb mi que si no hi ha protesta, el PP farà el que li done la gana i en pau...

Xavier Aliaga ha dit...

Amic Jesús: en sóc conscient que hi ha dos corrents de simpatia (o empatia) cap a les línies, un de més conscienciat i un altre d'oportunista. La dissecció que has fet de la qüestió sociològica em sembla la correcta.

Però les coses són com són: si el PP ataca el tema de la línia és per una qüestió ideològica, perquè el monstre, i no vaig a baixar del burro, s'ha fet massa gran. Aleshores la resposta a una agressió que atempta contra un dret meu com a pare tindrà, indefectiblement, una certa càrrega ideològica. L'agressió de partida la té. Entenc el raonament de Baydal, i el teu, però en aquests moments no ens podem agafar les coses amb pinces: tota mobilització té un rerefons polític. I en aquesta, faces el que faces, no voràs votants del PP per molt que no els agrade que acaben les línies (per les raons que expliqueu).

I faran el que voldran de totes les maneres.

Xavier Aliaga ha dit...

I no es tracta de supeditar l'ensenyament a la "cultureta", que ja parles com un senyor conservador de dretes. Precisament l'ensenyament en valencià s'ha allunyat, i jo estic d'acord, de tot això. Però no fotem: s'ha generat un moviment cultural i social entorn la llengua i a tu això no t'agradarà i ho criticaràs des del teu cadafal, però a mi em sembla fantàstic. I insistisc que al PP alguna cosa no li quadra i no sé si és electoral o el monstre o què.

I és clar: com que tothom que va a la línia no ho fa per convicció i no podem convertir l'ensenyament en camp de batalla estàs suggerint que no protestem? El que jo deia: amb pinces.

Jesús Párraga ha dit...

Hala!, Halaaaa! Veus com sóu d'exagerats els socarrats? En canvi els de l'horta Sud som mesurats, discrets i dialogants
;P

Bé: bromes a banda, allò de "concienciat" versus "oportunista" no ho he dit jo. És més, em sembla una dualitat prou carregada de judici (o prejudici) moral una mica despectiu per als suposats "oportunistes". Què sóc jo, Xavier? Sóc ben "conscient" (o estic convençut) de què l'ensenyament en valencià i l'escola pública és el millor per al meu fill... sóc oportunista perquè al mateix temps no tinc cap sentiment o inclinació política nacionalista?... Quan vaig obtindre el Diploma de Mestre de Valencià no vaig passar cap prova de valencianisme o "valencianitat" (com, altrament, plantegen els del PP per als inmigrants)... Estic anant-me'n del tema.
En qualsevol cas la implicació que fas ("estàs suggerint que no protestem?") és prou injusta i tendenciosa. Espera't a la segona part, collinses, que a mi em costa molt raonar i escriure, i em passa com als arbres eixos que ixen a "El senyor dels anells", els Ems (o alguna cosa així), que per a dir "nnnno estiiiic d'acoooord" he de remontar-me als presocràtics.
Per acabar: El Tadeus Calinca és molt més crític que no jo amb la "cultureta" (paraula que jo no he fet servir), jo simplement he dit (i tampoc em baixe del burro encara que els de l'Horta Sud som molt dialogants, etc.) que cal desvincular fenòmens de caràcter socio-cultural com ara una banda de rock (o el que siga) del sistema educatiu.
Salut, Xavier! Me'n vaig ara mateix a l'institut on ha d'entrar el meu fill al curs que ve, que tenim reunió de pares amb el director. Vaig a vore si puc ser una mica "oportunista".
;P
;P

Xavier Aliaga ha dit...

Au, vingaaaaaaaaaaaa, em calle fins que arribe la segona part. No dic "oportunista" en un sentit despectiu. És més: benvinguts siguen tots, però si estudien en valencià, al marge de les raons, estan construint.

I les condicions del país, una llengua sota molts prejudicis, no les he inventades jo. En fi, ja, m'espere a la segona part.

Xavier Aliaga ha dit...

Per cert, m'ha encantat la broma autocrítica dels presocràtics. M'agrada que et poses estupend.

Enric Senabre ha dit...

Dels primers temps (que conta Joan) a l'actualitat, la línia s'ha normalitzat molt i s'ha convertit en un espai d'integració social molt important (només has de vore les Trobades, on acudeixen pares i mares poc polititzats), un munt de famílies castellano-parlants han portat els seus fills perquè trobaven important que aprenguéren la llengua que ells no dominaven. Només els fortament ideologitzats (ofesos castellanoparlants o dretans irredents) s'han negat a portar els seus fills a la línia, quan era evident que aprenien millor ambdúes llengües. Vull dir amb açò que no sóm nosaltres, els valencianoparlants, els qui hem ideologitzat la llengua, sinó qui ens ha arraconat. Potser la reacció actual sí que estiga polititzada, però per evidents atacs furibunds. Nosaltres parlem valencià perquè hem crescut així, ho sentim molt, però cada vegada que el parlem en públic (en una reunió de veïns, una assemblea o a classe) ens adonem que ens marquen immediatament, però què fem, canviem de llengua per no molestar?

Enric Senabre ha dit...

Dels primers temps (que conta Joan) a l'actualitat, la línia s'ha normalitzat molt i s'ha convertit en un espai d'integració social molt important (només has de vore les Trobades, on acudeixen pares i mares poc polititzats), un munt de famílies castellano-parlants han portat els seus fills perquè trobaven important que aprenguéren la llengua que ells no dominaven. Només els fortament ideologitzats (ofesos castellanoparlants o dretans irredents) s'han negat a portar els seus fills a la línia, quan era evident que aprenien millor ambdúes llengües. Vull dir amb açò que no sóm nosaltres, els valencianoparlants, els qui hem ideologitzat la llengua, sinó qui ens ha arraconat. Potser la reacció actual sí que estiga polititzada, però per evidents atacs furibunds. Nosaltres parlem valencià perquè hem crescut així, ho sentim molt, però cada vegada que el parlem en públic (en una reunió de veïns, una assemblea o a classe) ens adonem que ens marquen immediatament, però què fem, canviem de llengua per no molestar?

Jesús Párraga ha dit...

Salut, XAVIER! Intentarè aquest cap de setmana continuar amb l'assumpte i pel que fa als presocràtics tinc un amic, també de l'Horta Sud, que en certa ocassió em va dictar un assaig sobre Blasco Ibáñez. Va començar remuntant-se a... Hegel!

Salut, ENRIC! Allò de les Trobades també és una qüestió "monstruosa", jo només he anat a una i... Millor ho deixem estar. Però m'has fet recordar el lliurament dels Premis Sambori d'enguay en la fase comarcal de l'Horta Sud (el meu xiquet hi va obtindre el segon premi i el seu conte es pot llegir al seu blog "un xiquet a internet" que podeu trobar a la meua llista de blogs. Propaganda de pare pagat totalment desinteressada)... Per on anava? Ah, sí! Per l'acte de lliuraments de premis. Bé. El local de Silla (una antiga nau industrial) estava ple de gom a gom i conforme anaven lliurant els premis (categoria infantil, primària, etc.) anava buidant-se fins que, a la fi, quan tocava escoltar Vicent Moreno, president de la Federació Escola Valenciana, tant sols hi érem unes cinquanta persones. És a aquesta gent que se'n va anar abans dels discursos a la que cal dirigir-nos per a què defensen el futur dels seus fills a través de les AMPES, de les direccions dels centres, de les tutories dels consells de delegats, dels consells escolars de centre i municipals. Però si mesclem el tema amb que si el PP li dóna massa diners a l'Església, que si Gürtel, que si els camps de Golf... possiblement se n'aniran abans del discurs final. I molt possiblement se n'aniran, precissament, a l'escola concertada, és a dir, se n'aniran... a la merda.

Més rigor i millor ploma ha dit...

Un despropòsit tot l'apunt, i mal escrit. Però de segur que Párraga està la mar de desvanit amb el nyap. En fi, 'sancta simplicitas'.

Jesús Párraga ha dit...

Accepte la crítica pel que fa a allò de "mal escrit", però m'agradaria saber perquè és un "despropòsit". Si et sembla bé. Gràcies per l'interés que poses en conèixer els meu interior psicològic tant "de segur", però seria més d'agrair que donares algun argument de "refutatio" (açò es per afegir alguna parauleta en llatí).
Altrament també voldria saber amb qui parle. No m'agraden massa els anònims. Si es tracta d'entrar als comentaris, insultar i adéu-siau està bé una vegada... Però si es tracta de debatre et pregue que no faces comentaris anònims. Gràcies.

Joan del Alcàzar ha dit...

Jesús, he volgut sumar-me al debat i he començat a escriure a aquest apartat, però és tan incòmode redactar un text que no siga poc més d'un telegrama que he decidit traslladar-me al meu per a escriure'l en l'aire. He titulat la meua participació "Roda i volta sobre la llengua, o de com no és possible despolitizar-la". Es pot llegir a http://escriureenlaire.blogspot.com/2011/06/roda-i-volta-sobre-la-llengua-o-de-com.html

Jesús Párraga ha dit...

Gràcies, Joan! Ara mateix vaig cap allà.
:)

Emili Morant ha dit...

Jesús: amb total independència de si compartisc o no els teus arguments, he de felicitar-te per exposar-los tan clarament i en valencià, perquè no m'ha resultat fàcil ni escoltar-los, ni llegir-los, ni tan sols explicar-los (com a plausibles, com una possibilitat o un avantatge a explorar) en l'entorn de la meua tasca docent. El teu text té el valor (econòmic, si vols) de l'escassedat, i fa èmfasi en aspectes que els defensors a ultrança de les línies en valencià no solen considerar.

Per exemple: suprimir (de veres, clar, sense mitges tintes) les línies en valencià tal i com proposa Conselleria augmentaria el número d'hores de classe en valencià (en brut) a ciutats com Gandia o València, i augmentaria (d'un percentatge més o menys alt a un 100%) l'exposició de l'alumnat al valencià en assignatures distintes a la pròpia de valencià. Les coses poden no ser així si es fan malament, però no tenen perquè fer-se malament. No em fie ni un pèl ni de qui governa, ni dels pares ni dels propis professors a l'hora de dur les coses a la pràctica, però és massa aviat per a pressuposar que es farà malament. Els governants no són sants ni verges, però no puc incloure una pressuposició de mala fe en els meus arguments.

És molt curiós veure a gent defensar la seua opció de tria lingüistica sense pensar com de "cara" ens costa. El preu que paga cada pare per fer que el fill estudie només en valencià en alguns llocs és que altres 3, 5 o 10 pares poden triar que els fills estudien només en castellà. És un preu socialment inassumible. La llibertat de tria d'idioma juga contra l'idioma dèbil. És clar que tots els pares que creuen (legítimament) que el castellà és una llengua estrangera es veuran perjudicats, però sempre podran pagar (és a dir, alimentar el sistema "privat" pur i dur, no el públic/concertat) pel caprici d'evitar-los als fills el contacte amb l'idioma invasor.

Emili Morant ha dit...

He intentat, enguany mateix, donar classe en valencià a cursos de PIP, i he hagut d'insistir totes les classes en què dimonis significava "incorporació progressiva": pa tu tía. "Castellano, profe!", "No te entiendo". No hi ha hagut manera: les meues classes han acabat sent un poupourri infumable, mig i mig, he arribat a dictar els problemes "a dues veus": "Dues magnituds són directament proporcionals..." / "Dos magnitudes son directamente proporcionales...", i fer broma sobre com de distintes són les mates en valencià i castellà. Això en un IES públic de Gandia, cuna dels clàssics bla bla bla. Si per llei hagueren tingut la classe en valencià, m'hagués estalviat discussions. Si per llei l'hagueren tingut en castellà i jo hagués sabut que la classe anterior ha sigut en valencià, l'hagués donat tranquil·lament en castellà, perquè eixa és la meua feina.

Només un darrer detall. Probablement siga excessiu "fixar", des de dalt, quines assignatures s'imparteixen en cada idioma. La interpretació "oficial" ha sigut que les "importants", les "difícils" (com les Mates i la Física i Química) seran en castellà i les altres, les fàcils, les "maries", en valencià. Curiosa interpretació. En primer lloc, és la primera vegada que veig exposada, explícitament, una jerarquia entre les distintes assignatures (les "ciències" i les "lletres") que jo, com a professor de Matemàtiques, sempre m'he cuidat molt d'explicar en públic pel que té de políticament incorrecta. I en segon lloc: ningú ha valorat el fet que les assignatures amb major càrrega d'ús de l'idioma, amb major importància dels aspectes expositius, argumentatius i de vocabulari siguen en valencià? Si que jo explique sempre en castellà una assignatura "de números" serveix per a que les assignatures "de lletres" s'expliquen sempre en valencià, ho faré ben gustosament: compliré la llei al peu de la lletra per a poder exigir que la resta del professorat ho faça.

Si la resposta a la proposta "trilingüe" (que, certament, té punts molt discutibles) és botar-li foc a Conselleria, podríem estar perdent una bona oportunitat. Disculpa la invasió que he fet del teu blog, Jesús.

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Emili! Pots invadir el meu blog sempre que vulgues i quan més voltes millor.
M'agrada molt aquest debat perquè pense que pot trencar un mal endèmic del món educatiu que Salvador Cardús denuncia al seu llibre "El desconcert de l'educació": el doble llenguatge d'allò que pares, mestres, administració, etc. mantenen com a realitat oficial públicament i allò que és diu en privat. Potser el que comentes sobre l'escassedat de la presència pública d'arguments com els que espose tinga alguna cosa a veure amb aquest "doblepensar".
Per altra banda estic d'acord amb tu en la qüestió de la rigidesa de la distribució de les matèries en una o altgra llengua, per una raó molt senzilla: esteu condemnats els professors de matemàtiquesa fer sempre les classes en castellà? Per què? Amb la Constitució, l'Estatut i la LUEV a la mà açò és impossible. PIP, PEV, PUF o PUAG!, ningú pot impedir-te utilitzar el valencià a les teues classes. Potser tot aquest embolic no existira si n'hi haguera un fum de professors disposats a fer classes en valencià. El cas és que la indignada versió "oficial" és "no ens deixen impartir classe en valencià" quan la realitat és que de vegades (ai, moltes vegades!) la línia, més que línia, és un bingo perquè no hi ha manera de trobar mestres que parlen en valencià a les seues classes.
Per acabar: no cal tallar-se, Emili, amb la llei a la mà ni els teus alumnes, ni els seus pares, ni el susuncorda no poden exigir-te (ni tant sols demanar-te) que faces servir una o altra llengua oficial a la teua assignatura.
Salut, Emili, i pensa't allò de paralitzar el teu blog, home!

Busca qui t'ha pegat ha dit...

No tinc la sensació que en estos moments les línies en valencià estiguen monopolitzades o controlades per "cansautors" pollosos o gent antisistema radical... jo diria que els principals afectats són aquells pares i mares que porten els seus nanos a l'escola... esperarem el desenllaç!

Xavier Aliaga ha dit...

No sé, Emili, si trobes que els PIP no funcionen, no serà millor escolaritzar els xiquets en valencià? Deixar la línia com està? No t'acabe de copsar.

D'acord completament amb la visió de normalitat i integració que donen Senabre i Busca qui t'ha pegat. I d'acord també, amb algun matís, amb Joan del Alcàzar. Sapigueu que tot açò està enllaçat.

Emili Morant ha dit...

Xavier: escolaritzar TOTS els xiquets NOMÉS en valencià... per mi perfecte, tot i que preferiria una exposició mínima al castellà (en l'aula) major que l'assignatura de castellà. Però no vas a trobar eixa mateixa receptivitat en "els altres". I mentres mantinguem la llibertat de poder estudiar només en valencià a les línies "els altres" exigiran (i obtindran, sense dificultats) la llibertat contrària. De forma massiva.

Jesús: ja sé que puc parlar com em done la gana a classe. El que passa és que, en última instància, a mi el que m'agrada és explicar matemàtiques als meus alumnes: jo no defuig el conflicte que suposa emprar el valencià, però hi ha un moment d'hostilitat que comença a ser ja improductiu des del punt de vista pedagògic. Cada alumne que li diu a son pare que no m'entén bé del tot perquè parle en valencià i el pare s'ho creu és, per a mi, una oportunitat perduda: em dóna igual tenir o no raó, però no puc posar per davant l'idioma a la matèria o els alumnes. Per això, probablement, el PIP "sense regular", és a dir, el context en què és el professor tria en última instància l'idioma en què parla, difícilment podria funcionar "progressivament". Per cada docent més bel·ligerant que jo en eixa situació (que els hi ha, i els recolze) hi ha 5 que no mouran un dit per la "incorporació progressiva". Seguiré el debat, que ací hi ha "molla".