dissabte, 7 d’agost de 2010

Llamo al toro de España

Tranquils! Que és una cita literària, caram! Es tracta del títol d’un poema de Miguel Hernández, poeta comunista, el centenari del naixement del qual celebrem enguany. El poema a què em referisc està inclós al llibre El hombre acecha i continua així:

Alza, toro de España: levántate, despierta.
Despiértate del todo, toro de negra espuma,
que respiras la luz y rezumas la sombra,
y concentras los mares bajo tu piel cerrada.

“Que respiras la luz y rezumas la sombra”. Potser aquest vers va inspirar un altre comunista, Manuel Prieto, quan va dissenyar la silueta del bou d’Osborne cap el 1956. La història d’aquesta icona és molt coneguda: en tant que anunci comercial es va decretar la seua desaparició de les carreteres espanyoles, molta gent es va escarotar i encara forma part de les nostres indicacions geogràfiques pre-GPS (“en arribar al bou, de seguida ve Requena”); tinc entés que, fins i tot, forma part del “patrimoni històric” o alguna cosa així. El cas és que les icones poden arribar a esdevenir símbols (que li ho diguen al cineasta català Bigas Luna!) i el bou d’Osborne ara apareix en banderes espanyoles normalment enlairades per qualsevol mascatxapes flipat, mig caent-se per la finestreta d’un "Seat León" groc. Heus ací que el bou simbolitza Espanya. Què hi farem? (Pobre Miguel Hernández!) Els significants no trien els significats que l’ús humà els dóna. Ni trien, tampoc, convertir-se en (o ser percebuts com) obres d’art: un d’aquests bous va ser instal.lat fa temps a prop de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València. Supose que qualsevol persona amb una mica de trellat, en veure el bitxo, pensarà que és a l’entorn que és en tant que “obra d’art” i no en tant que “símbol”. Si, a més a més de tindre una mica de trellat, la persona hipotètica (i peripatètica) està habituada al mercadeig estètic postmodern comprendrà de seguida que el desplaçament de sentit (literalment el canvi de lloc) és a la base del fet artístic. I si aquesta persona és poeta… Compte! Això són ja paraules majors!

Tanmateix l’esperit sectari (el mateix esperit de l’usuari del "Seat León" groc) pot ofegar el criteri estètic i pot fer veure només “aquest símbol de l’espanyolisme més coent i ranci” (Pobre Miguel Hernández!, pobre Manolo Prieto!, pobres comunistes espanyols coents i rancis!). L’entrecomillat pertany a una entrada del bloc de Francesc Mompó escriptor i professor (segons diu al seu perfil) qui, davant de la tanca publicitària transvestida en escultura, no pensa més que en incitar al vandalime: “Allí està ell, ple d’orgull, sense que cap dels usuaris d’aquest centre universitari li faça els compliments que es mereix. Mireu-vos-el, net, impol.lut, respectat en la seva profunda negror.” Miguel Hernández “llama al toro de España”, però ací el poeta, esmunyint-se des del sectarisme cap al fanatisme, apel.la a l’orgull nacional del jovent estudiantil: “Jo em retrotrac als meus anys universitaris i em naix un somriure maliciós. Mai no haguérem consentit una agressió tan fatxenda i directa a la nostra nació. Ubi sunt els universitaris conscienciejats actuals que deixen que se’ls menyspree així. Ja no hi ha orgull?” Allò de “ubi sunt” és molt graciós però el to (i el tuf) d’arenga quasi militar de les preguntes retòriques no fa gens de gràcia i, a més a més, recorden a un altre poeta “españolista” d’allén la mar:

¿Quién será el pusilánime que al vigor español niegue músculos
y que el alma española juzgase áptera y ciega y tullida?

¿Seremos entregados a los bárbaros fieros?
¿Tantos millones de hombres hablaremos inglés?
¿Ya no hay nobles hidalgos ni bravos caballeros?
¿Callaremos ahora para llorar después?

Sense la gràcia de la poesía modernista, els versos de Rubén Darío queden una mica ridículs. Imagineu-se, doncs, el mateix missatge sense modernisme, sense gràcia, sense poesia i queda aixó… Ridícul.

Ridícul i preocupant, perquè fer una crida als estudiants contra una obra d’art no és massa coherent en un professor. Ara bé, podem considerar que el maleit bou no és una obra d’art o, en tot cas, que és art degenerat (“en nom del seu art”) i això seria encara més preocupant, tot considerant que, si la simbología “españolista” és digna de rebuig i fins i tot de destrucció, qualsevol altra manifestació semblant mereix el mateix destí. Hem de consentir que els nostres estudiants de secundària llegisquen un poeta com Miguel Hernández?:

España, piedra estoica que se abrió en dos pedazos
de dolor y de piedra profunda para darme:
no me separarán de tus altas entrañas,
madre.


No soy de un pueblo de bueyes,
que soy de un pueblo que embargan
yacimientos de leones,
desfiladeros de águilas
y cordilleras de toros
con el orgullo en el asta.
Nunca medraron los bueyes
en los páramos de España.

O un altre poeta, també comunista, com ara el Blas de Otero de Que trata de España? O un altre comunista, també poeta, de Perú, César Vallejo, quan crida España aparta de mí este cáliz? Què farem? Una pira amb tots aquestos llibres "coents i rancis" per a que la cremen “els universitaris conscienciejats”? Doncs que ho facen (per ocultar la vergonya en què podem caure tot defenent “la nostra nació”) de nit…

...i uniformats.


1 comentari:

Valldalbaidí ha dit...

Entre l'estiu i l'eixida a terres de Catalunya, les proves de setembre i l'inici de curs no m'havia detingut encara en aquest apunt, amic Jesús. Conec l'amic i professor Francesc Mompó (no sé què ha pogut escriure sobre el que dius, però n'estic segur: si en parlareu arribaríeu a un acord. Almenys és el que pense jo.