dimarts, 23 de febrer del 2010

Que Sepharad visqui eternament

D'Espriu vaig sentir parlar per primera vegada als 16 anys fullejant el llibre de Literatura Española de 2º de BUP. Era el manual tant conegut de Lázaro Carreter i Tusón: blau, apaïsat, de l'editorial "Anaya". Encara el conserve, com una relíquia de quan a l'institut s'estudiava literatura, amb notes (i xorrades adolescents) escrites a boli. A la pàgina 473 diu:


Ara digueu: "la ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles..."


Quan vaig llegir aquests versos no entenia pràcticament res de català però se me'n van quedar gravats al cor. A finals del curs (Déu meu, el 1978-79!) arribàrem apenes a les lliçons finals i la professora va insistir en la importància de La pell de brau (en l'ambient hostil al català propi d'un poble de l'Horta de València); va remarcar la bellesa i la intensitat dels versos que hi havia a la mateixa pàgina:


Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i la pau, en el treball
en la difícil i merescuda
llibertat.


És de veres que son paraules bellíssimes, però quan arriba la primavera sempre en ve al cap "ara digueu: la ginesta floreix..."