11 M

 

Festa Estellés 2011

L'any passat vaig convidar uns amics a casa per celebrar la Iª Festa Estellés. Vaig fer una paella de l'Horta Sud prou reixida i fins i tot un dels comensals arribà directament a taula des de Madrid, només aterrar l'avió que el duia dels EUA. He de dir que tinc uns amics una mica iconoclastes i poc aficionats a qualsevol mena de santedat. De fet, a l'hora de llegir els poemes de l'Estellés alguns estaven dormitant i un altre davant la meua insistència fotogràfica per inmortalitzar el moment, mamprengué a ventar-se l'entrecuix amb les Homilies d'Organyà. Tot considerant les circumstàncies vaig preparar café ben carregat. Òbviament no vaig deixar constància gràfica de l'esdeveniment... Enguany a casa hem estat a soles i he preparat un arròs de senyoret no massa ortodoxe però prou presentable i estic pegant una miradeta per la catòsfera... Trobe que ja en aquesta segona edició s'ha descuidat la vessant gastronòmica de l'avinentesa cap a la molt popular i valenciana fórmula de l'entrepà els cacaus i les variants i trobe també (per algunes entrades que he vist) que al País Valencià del Nord, fins i tot en ambients universitaris i filològics, no tenen ni puta idea de qui és Vicent Andrés Estellés. Com tampoc, altrament, Enric Valor. Per tal de solucionar aquesta mancança deixe ací baix un sonet d'El gran foc dels garbons:

Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu.

Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.

Fuster, Ventura: no direu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts -oh, sempre

es necessita certa perspectiva.
Pense en el nostre poble, i li demane
a Déu, una mort digna. Déu que ho faça.

14 D'ABRIL: VISCA ESPANYA REPUBLICANA!

Per la III República Espanyola
Aquesta entrada té un any just, però no trobe motius per a canviar-la

Quan expliquem el Romanticisme literari a l'institut és un tòpic dir que els romàntics, malcontents amb la societat que els ha tocat viure, fugen (amb la imaginació) en l'espai cap a paisatges exòtics, bàrbars, i en el temps cap al passat idealitzat de la cavalleresca Edat Mitjana. Quelcom de semblant passa amb l'esquerra espanyola, que mai és a Espanya i va per ahí resolent (amb la imaginació) el conflicte palestino-israelí o recolzant la Revolució cubana, venezolana o boliviana. I si mirem a dintre de les nostres fronteres més o menys sobiranes hem de buscar l'esquerra embolicada en resoldre qüestions identitàries de gènere o transgènere, atomitzada a la recerca d'identitats nacionals, fins i tot defenent a vida o mort assumptes urbanístics de barris perifèrics. Això pel que fa a l'espai. Pel que fa al temps, el gran mite escapista de l'esquerra espanyola és la Segona República. Mitificada i mistificada en la memòria i la imaginació, la Segona República (com els nacionalismes diferencials, com l'internacionalisme oenegista, com la teoria queer...) ens lliura de construir un projecte clar de futur republicà, unitari, estatal, per a la nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria... espanyola.

Amics i amigues, companys i companyes, salutacions republicanes!

Visca el 14 d'abril!

Visca Espanya amb honra!

Visca la República!

Onze de març

Miguel Hernández, un dia després.

                                         Dejar quisiera 
mi verso, como deja el capitán su espada:

famosa por la mano viril que la blandiera,

no por el docto oficio del forjador preciada.

Ja ho, sé, ja ho sé! Els versos d'ací dalt no són de Miguel Hernández sinò de don Antonio Machado. Si els he fet constar és per recordar que el gran poeta d'Orihuelica del Señor ha estat celebrat, fonamentalment, per la seua "mano viril", és a dir, per la seua actitud cívica, per la seua militància política... per l'antologia de Serrat. La qual cosa està molt bé. Però vull reivindicar (ara que la gauche divine va dir la seua ahir, recitant, potser, el pitjor de l'obra del poeta) "el docto oficio del forjador".

No m'agrada gens el Miguel Hernández que va escriure açò (encara que allò de "los cojones del alma" és graciós):

Valientemente se esconden,

gallardamente se escapan

del campo de los peligros
estas fugitivas cacas,
que me duelen hace tiempo

en los cojones del alma.

Aquest genial creador d'imatges que és capaç de tal extranyament que pot veure en les dents d'un bebé:  "diminutas ferocidades", aquest poeta "nacido para el luto" té una prehistòria gongorina i avantguardista, furiosament metafòrica, importantíssima i que cal valorar també, si més no, per a què alguns no pensen que Miguel Hernández és el que li feia les lletres a les cançons de Serrat.

Jorge Guillén escriu un poema inmortal dedicat a un "beato sillón"; Pedro Salinas li fa un poema a les tecles de la màquina d'escriure ("Underwood girls"); Mireu la recreació ultra-culterana que el Miguel Hernàndez de Perito en lunas fa d'un "Huevo" :

Coral, canta una noche por un filo,

y por otro su luna siembra para

otra redonda noche: luna clara,
¡la más clara!, con un sol en sigilo.
Dirigible, al partir llevado en vilo,
si a las hirvientes sombras no rodara,
pronto un rejoneador galán de pico
iría sobre el potro en abanico.


Genial Miguel Hernández!



Festa Nacional

A la pel.lícula La marseillaise de Jean Renoir, en un moment donat s’enfronten dues unitats militars; una d’elles crida “Vive le roi!”, l’altra “Vive la nation!”. En certa forma les dues criden el mateix: “Vive le souverain!”. Visca el sobirà. “L’État c’est moi”, diu Lluís XIV i, amb la revolució, la nació francesa contesta “l’État c’est a moi”. L’estat modern, que naix indeferenciat del rei absolut, amb la revolució burgesa passa a ser instrument d’un altre sobirà esqueixat de l’estat: la societat civil. Aquest és el concepte modern de “nació”. La societat civil exerceix la sobirania en tant que nació i re-constitueix l’estat que, històricament, l’ha precedit. No és tracta, òbviament del concepte romàntic de nació que vindrà després i que, tot volent fer coincidir estat i comunitat (lingüística, cultural, telúrica) vol dir el mateix que "le Roi Soleil": “l’Etat c’est moi” perquè aquest, l’estat, n’és la culminació natural de l’autorrealització de la nació des d’els seus origens mitològics: el rei mític, la batalla decisiva, l’esdeveniment que substancia el poble, etc. L’equilibri entre aquestes dues concepcions de la nació és prou difícil perquè sembla que el “contracte” costitucional modern no basta per a cimentar la societat civil. Sembla necessària certa mitología romàntica com a aglutinant nacional i per a això s’institueixen “festes nacionals” aprofitant efemèrides de caràcter mitològic (narratiu)  més que no pas contractual: la desfeta d’Almansa, la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, l’entrada del rei En Jaume a València, la derrota dels comuneros. He de dir que en aquestes qüestions d’ordre polític no em sent massa romàntic i que preferiría celebrar la festa de la raó més que no pas la festa del mite. Sobretot si el mite que es celebra no és aglutinador de tota la nació (ço és, de la societat civil sobirana) i, damunt, té un caire imperialista. No m’agrada gens la data del 12 d’octubre com a Festa Nacional. (Del concepte d’"Hispanitat" podrien parlar un altre dia sempre tenint a la mà el llibre, magistral, d’Ángel López El sueño hispano ante la encrucijada del racismo contemporáneo.) Però si es tracta de celebrar la constitució de la Nació Espanyola, de la societat civil que s’apropia de l’Estat Espanyol, preferiría una altra data més significativa d’aquest esdeveniment. M’agrada el 14 d’abril, òbviament, però trobe que la Nació Espanyola naix (s’autoconstitueix) amb la seua primera Constitució el 19 de març (diada de Sant Josep) de 1812 quan proclama:

En el nombre de Dios Todopoderoso, Padre, Hijo y Espíritu Santo, autor y supremo legislador de la sociedad.

Las Cortes generales y extraordinarias de la Nación española, bien convencidas, después del más detenido examen y madura deliberación, de que las antiguas leyes fundamentales de esta Monarquía, acompañadas de las oportunas providencias y precauciones, que aseguren de un modo estable y permanente su entero cumplimiento, podrán llenar debidamente el grande objeto de promover la gloria, la prosperidad y el bien de toda la Nación, decretan la siguiente Constitución política para el buen gobierno y recta administración del Estado.

La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.

La Nación española es libre e independiente, y no es ni puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona.

La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.

La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen.

9 d'octubre

.

Amics i amigues, bona diada del 9 d'octubre per a tots els valencians!

27 de setembre, 1975

Al alba



Si te dijera, amor mío,
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.

Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.

Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.

Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.

11 de Setembre

¡Bona Diada als amics catalans!

És ben curiós com les dates, les efemèrides, van omplint-se de significats. Quan encara no sabia que aquesta data volia dir res per a Catalunya, l'onze de setembre era el dia que recordàvem Salvador Allende, la seua dignitat, la via democràtica al socialisme, front a la brutalitat militar i imperialista. Despres del 2001, els dos numerets s'associaren definitivament, globalment, amb la massacre de les torres bessones de Nova York. A la televisió parlen de la Diada de Catalunya, i em sembla molt bé; recorden les víctimes de Nova York, aquell dia salvatge... Bé està, també, que recordem Xile, Salvador Allende, Víctor Jara...

Vicent Andrés Estellés el 4 de setembre

Recordeu-se que dissabte vinent és el quatre de setembre, dia que va nàixer (enllà pel 1924) Vicent Andrés Estellés, i que l'escriptor Josep Lozano proposava celebrar aquesta diada tot menjant en família, amb els amics i/o institucionalment un menjar valencià i llegint-hi un poema del gran poeta de Burjassot. Per tal de no calfar-me massa el cap faré una paella de pollastre i conill a la llenya. Estic pegant-li voltes i no sé quin poema llegir. Dubte entre aquests dos:

Atarantada per la mort, dirien,
del seu marit, que l’estimava tant,

mentre prenia el poliol, la til∙la,
feia els elogis, la necrologia,

aventurant-se en els detalls aquells

que l’enaltien, entre les veïnes,

tan sol∙lícites totes, cadascuna

amb una tassa i una cullereta,

i arribà el clero amb tots els gori-goris,

tancaren el taüt, i quan el treien,

ella, mocant-se o gemegant, encara

li diria al difunt, home de bé,

que mai no s’apuntà a cap de partit:

Vicent, coneixement amb la beguda!...

-----------------------------------------
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués

al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»

I que li donen una breu notícia:

«És el fill del forner, que feia versos».

Més cultament encara: «El nét major

de Nadalet». Poseu-me les ulleres.

ABRIL 74, 25 D'ABRIL

Abril és el mes més cruel, fa brotar
liles de l'interior de la terra morta, mescla
la memòria i el desig, estremeix
els arrels marcits amb pluja de primavera.
T. S. Eliot, Terra erma




José Afonso
Grândola vila morena

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade
Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade




Lluís Llach
Abril 74

Companys, si sabeu,
on dorm la lluna blanca
Digueu-li que la vull,
però no puc anar a estimar-la
Que encara hi ha combat
Companys si coneixeu
el cau de la sirena
enllà en mig de la mar
Jo l' aniria a veure
Però encara hi ha combat
I si un trist atzar
m'atura i caig a terra
Porteu tots els meus cants
I un ram de flors vermelles
A qui tant he estimat
Quan guanyem el combat
Coneixeu, el cau de la sirena
Allà en mig de la mar
Jo l' aniria a veure
Pro encara hi ha combat
Companys si busqueu
Les primeveres lliures
amb vosaltres vull anar
Que per poder-les viure
Jo me n'he fet soldat
I si un trist atzar
m' atura i caig a terra
Porteu tots els meus cants
I un ram de flors vermelles
A qui tant he estimat




Georges Moustaki
Portugal

Oh muse ma complice
Petite sœur d'exil
Tu as les cicatrices
D'un 21 avril

Mais ne sois pas sévère
Pour ceux qui t'ont déçue
De n'avoir rien pu faire
Ou de n'avoir jamais su

A ceux qui ne croient plus
Voir s'accomplir leur idéal
Dis leur qu'un œillet rouge
A fleuri au Portugal

On crucifie l'Espagne
On torture au Chili
La guerre du Viêt-Nam
Continue dans l'oubli

Aux quatre coins du monde
Des frères ennemis
S'expliquent par les bombes
Par la fureur et le bruit

A ceux qui ne croient plus
Voir s'accomplir leur idéal
Dis leur qu'un œillet rouge
À fleuri au Portugal

Pour tous les camarades
Pourchassés dans les villes
Enfermés dans les stades
Déportés dans les îles

Oh muse ma compagne
Ne vois-tu rien venir
Je vois comme une flamme
Qui éclaire l'avenir

A ceux qui ne croient plus
Voir s'accomplir leur idéal
Dis leur qu'un œillet rouge
À fleuri au Portugal

Débouche une bouteille
Prends ton accordéon
Que de bouche à oreille
S'envole ta chanson

Car enfin le soleil
Réchauffe les pétales
De mille fleurs vermeilles
En avril au Portugal

Et cette fleur nouvelle
Qui fleurit au Portugal
C'est peut-être la fin
D'un empire colonial

Et cette fleur nouvelle
Qui fleurit au Portugal
C'est peut-être la fin
D'un empire colonial

14 D'ABRIL: VISCA ESPANYA REPUBLICANA!

Per la III República Espanyola

Abril és el mes més cruel, fa brotar

liles de l'interior de la terra morta, mescla

la memòria i el desig, estremeix

els arrels marcits amb pluja de primavera.

T. S. Eliot, Terra erma

Quan expliquem el Romanticisme literari a l'institut és un tòpic dir que els romàntics, malcontents amb la societat que els ha tocat viure, fugen (amb la imaginació) en l'espai cap a paisatges exòtics, bàrbars, i en el temps cap al passat idealitzat de la cavalleresca Edat Mitjana. Quelcom de semblant passa amb l'esquerra espanyola, que mai és a Espanya i va per ahí resolent (amb la imaginació) el conflicte palestino-israelí o recolzant la Revolució cubana, venezolana o boliviana. I si mirem a dintre de les nostres fronteres més o menys sobiranes hem de buscar l'esquerra embolicada en resoldre qüestions identitàries de gènere o transgènere, atomitzada a la recerca d'identitats nacionals, fins i tot defenent a vida o mort assumptes urbanístics de barris perifèrics. Això pel que fa a l'espai. Pel que fa al temps, el gran mite escapista de l'esquerra espanyola és la Segona República. Mitificada i mistificada en la memòria i la imaginació, la Segona República (com els nacionalismes diferencials, com l'internacionalisme oenegista, com la teoria queer...) ens lliura de construir un projecte clar de futur republicà, unitari, estatal, per a la nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria... espanyola.

Amics i amigues, companys i companyes, salutacions republicanes!

Visca el 14 d'abril!

Visca Espanya amb honra!

Visca la República!

9 d'abril, fa trenta tres anys

Abril és el mes més cruel, fa brotar
liles de l'interior de la terra morta, mescla
la memòria i el desig, estremeix
els arrels marcits amb pluja de primavera.
T. S. Eliot, Terra erma

Ara fa trentra tres anys el 9 d'abril va caure en Dissabte de Glòria i va ser legalitzat el Partit Comunista d'Espanya. A sota del titular de Mundo Obrero ("El PCE legal") deia "Un triunfo para la democracia y la reconciliación."

Onze de març

El matí de sèver de l'onze de març de 2004, a l'hora de l’Àngelus, tots els professors, alumnes i personal no docent del meu institut vam eixir al pati per a guardar cinc minuts de silenci en memòria dels que havien mort als atemptats de Madrit. Els meus alumnes em van veure, estranyats, traçar el Senyal de la Creu... I com posar-se? En general creuàvem els braços sobre el pit. Miràvem a terra. També al cel. Els xiquets es posaven nerviosos. Aguantaven la postura però el silenci era atroç i vam començar a témer alguna rialleta histèrica. Com de llarg va ser el silenci! Quin alleugeriment culpable quan va sonar la sirena i ens va retornar a les aules. Vaig tornar a persignar-me i una xiqueta em va preguntar què havia pensat durant aquells minuts eterns. "He resat, li vaig dir, per les ànimes dels nostres germans morts, i per tots vosaltres, i per la meua família i per mi." He pensat (però açò ja no ho vaig dir) “amb terror i tremolor”, en el terrible silenci de Déu i com, enfront d'ell, sorgeix desesperat el clam dels homes:

De profundis clamavi ad te, Domine.

¿Adónde te escondiste,
Amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huiste,
habiéndome herido;
salí tras ti, clamando, y eras ido.

Luchando, cuerpo a cuerpo, con la muerte,
al borde del abismo, estoy clamando
a Dios. Y su silencio, retumbando,
ahoga mi voz en el vacío inerte.

El salmista, San Joan de la Creu, Blas de Otero, omplen amb el seu clam d'homes el silenci de Déu i la seua pregària mateixa es converteix en la veu de Déu feta llenguatge humà. Com la veu del Crist, Déu fet home, en l'agonia de la crucifixió: Déu meu, Déu meu!, per què m'has abandonat? “I tu, en què has pensat?”. Vaig preguntar jo al meu torn i també van semblar eterns els segons que van precedir a la resposta.

-En no-res.

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA

D'entre totes les dones insignes que dignifiquen la història de la humanitat i que podríem haver portat a aquestes pàgines per a conmemorar el Dia Internacional de la Dona, hem elegit a la Premi Nobel de Medicina Rita Levi-Montalcini, precisament porquè ella comprendria millor que ningú les nostres imperfeccions.

«La imperfecció en el compliment de la tasques que ens hem fixat o que ens
han estat assignades potser siga més ajustada amb la naturalesa humana, imperfecta com és, que la perfecció.»

Rita Levi-Montalcini
(Premi Nobel de Medicina 1986)