Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Textos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Textos. Mostrar tots els missatges

dilluns, 21 de novembre del 2011

¡Cuídate, España...!


¡Cuídate, España, de tu propia España!
¡Cuídate de la hoz sin el martillo,
cuídate del martillo sin la hoz!
¡Cuídate de la víctima a pesar suyo,
del verdugo a pesar suyo
y del indiferente a pesar suyo!
¡Cuídate del que, antes de que cante el gallo,
negárate tres veces,
y del que te negó, después, tres veces!
¡Cuídate de las calaveras sin las tibias,
y de las tibias sin las calaveras!
¡Cuídate de los nuevos poderosos!
¡Cuídate del que come tus cadáveres,
del que devora muertos a tus vivos!
¡Cuídate del leal ciento por ciento!
¡Cuídate del cielo más acá del aire
y cuídate del aire más allá del cielo!
¡Cuídate de los que te aman!
¡Cuídate de tus héroes!
¡Cuídate de tus muertos!
¡Cuídate de la República!
¡Cuídate del futuro!…
 
De España, aparta de mí este cáliz
César Vallejo (1892-1938), poeta... y profeta.

divendres, 11 de novembre del 2011

Un dels dos estava equivocat.

"No es tracta d'allò que aquest o aquell proletari, o fins i tot el proletariat en el seu conjunt, puga representar-se de tant en tant com a meta. Es tracta d'allò que el proletariat és i del que està obligat històricament a fer, conforme a aquest SER seu."
Karl Marx.


"El proletariat, abandonat a les seues pròpies forces tan sols pot generar una consciència sindical, és  a dir, la convicció de què és necessari reunir-se en sindicats, […] reclamar del govern la promulgació de tal o qual llei que els afavoreix en la seua lluita per obtener millors condicions de vida […] La consciència socialista tan sols pot ser introduïda des de fora”
Lenin.

dimarts, 20 de setembre del 2011

Eros i Agapé

Arran d'uns comentaris a l'entrada anterior li he pregat a l'amic Enric Senabre que llegisca l'encíclica Deus caritas est. Com que allò més problable és que no ho faça he pensat extraure'n aquests fragments que trobe molt aclaridors sobre la visió cristiana del tema que tractàvem.

"Avui es retreu de vegades al cristianisme del passat que va ser adversari de la corporeïtat; de fet, sempre s’han donat tendències d’aquest tipus. Però la manera d’exaltar el cos que avui constatem resulta enganyosa. L’eros, degradat a pur «sexe», es converteix en mercaderia, en simple «objecte» que es pot comprar i vendre; més encara, l’home mateix es transforma en mercaderia. En realitat, aquest no és pròpiament el gran sí de l’home al seu cos. Per contra, d’aquesta manera considera el cos i la sexualitat solament com la part material del seu ésser, per a emprar-la i explotar-la de manera calculadora. Una part, a més, que no aprecia com a àmbit de la seva llibertat, sinó com quelcom que, a la seva manera, intenta convertir en agradable i innocu alhora. En realitat, ens trobem davant una degradació del cos humà, que ja no està integrat en el conjunt de la llibertat de la nostra existència, ni és expressió viva de la totalitat del nostre ésser, sinó que és relegat a allò merament biològic. L’aparent exaltació del cos es pot convertir ben aviat en odi a la corporeïtat. La fe cristiana, per contra, ha considerat sempre l’home com a cos i ànima, en què l’esperit i la matèria es compenetren recíprocament, els quals precisament així adquireixen una nova noblesa."

"«Agapé», [...] aquest terme expressa l’experiència de l’amor que ja ha arribat a ser veritable descobriment de l’altre, superant el caràcter egoista que predominava clarament en la fase anterior. Ara l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. Ja no es busca a si mateix, sumir-se en l’embriaguesa de la felicitat, sinó que anhela més aviat el bé de l’estimat."

"Sovint, en el debat filosòfic i teològic, aquestes distincions s’han radicalitzat fins al punt de contraposar-se entre si: seria típicament cristià l’amor descendent, oblatiu, justament l’agapé; mentre que la cultura no cristiana, sobretot la grega, es caracteritzaria per l’amor ascendent, vehement i possessiu, és a dir, l’eros. Si aquest antagonisme es dugués a l’extrem, l’essència del cristianisme quedaria desvinculada de les relacions vitals fonamentals de l’existència humana i constituiria un món del tot singular, que potser es podria considerar admirable, però netament apartat del conjunt de la vida humana. En realitat, eros i agapé –amor ascendent i amor descendent– mai no s’arriben a separar del tot. Com més troben els dos, encara que en diversa mesura, la unitat justa en la realitat única de l’amor, millor es realitza la veritable essència de l’amor en general. Si bé l’eros inicialment és sobretot vehement, ascendent –fascinació per la gran promesa de felicitat–, en aproximar-se la persona a l’altre es plantejarà cada vegada menys qüestions sobre si mateixa, per buscar cada vegada més la felicitat de l’altre, es preocuparà d’ell, es lliurarà i desitjarà «ser per a» l’altre. Així, el moment de l’agapé s’insereix en l’eros inicial; altrament, es desvirtua i perd també la seva pròpia naturalesa."

Carta encíclica
Deus caritas est
De Benet XVI sobre l'amor cristià


dissabte, 18 de juny del 2011

El día e

Tinc pendent (i mig embastat) un altre apunt sobre la qüestió de l'Ensenyament en Valencià, però com que hui és el "Día E" (http://www.eldiae.es/) copie ací baix un fragment d'un text dels segle XVI que cita el professor Ángel López al seu llibre El rumor de los desarraigados. Llibre absolutament recomanable sobretot per a fanàtics nacional-lingüisticistes d'un signe o altre. 


"...no se han escrito en toda España tantos, tan buenos, i tan sotiles libros en prosa, i metro, como en esta lengua Catalana... El quarto lenguaje, es aquel, que io nuevamente llamo, Lengua Vulgar de España, porque se habla i entiende en toda ella generalmente."

diumenge, 11 de juliol del 2010

18 de brumari

...ells, juntament amb tota la resta de la nació, constitueixen el poble. Ço que representen són els drets del poble; ço que els interessa són els interessos del poble. Per tant davant una lluita imminent no els hi cal examinar els interessos i posicions de les diferents classes. No els hi cal d'avaluar els propis mitjans de forma massa profunda. Tan sols han de fer la senyal i el poble amb tots els seus recursos inesgotables cauran damunt els opressors. Ara bé si en la persecució de llurs interessos resulten poc interessants i la pròpia força, impotència, llavors o el problema rau en els sofistes perniciosos que divideixen el poble indivisible en diferents camps enemics, o bé tot plegat s'ha ensorrat per un detall de realització, o bé un accident imprevist ha malaguanyat la partida. En tot cas el demòcrata sorgeix de la derrota més desgraciada tan immaculat com innocent era en entrar-hi, amb la convicció renovada que ha de vèncer, que ni ell ni el seu partit han d'abandonar l'antic punt de vista sinó que, al contrari, són les circumstàncies les que han de madurar encara.

El 18 de brumari de Lluís Bonaparte
Karl Marx