Liebster blog

Tot considerant que l'amic Enric Senabre ha segut tan amable d'atorgar-me el Premi LIEBSTER BLOG AWARDS:... (espereu que vaig a plagiar allò que ha dit l'amic Tobies Grimaltos que al seu torn ha plagiat l'amic Urbà Lozano): "com que darrerament estic mandrós per a açò del blog; com que ell és el responsable del fet que jo haja de fer aquesta entrada; com que el que ell comenta s'adiu perfectament al meu cas, començe per plagiar part de l'entrada corresponent del seu blog (bo i fent les modificacions escaients).

  "Evidentment sense meréixer-ho, perquè fa un temps que el bloc està més mort que viu, m'han atorgat un premi d'aquells en què tu has de premiar altres llocs web. Normalment trenque aquestes cadenes.  Aquesta vegada però la seguiré per tres motius:
a) Enric Senabre (ací Tobies Grimaltos diu açò d'Urbà Lozano i tan se val per a qualsevol dels tres), la persona que me la proposa, és amic i a més un escritoràs.
b) La cosa té la seua gràcia i no fa mal a ningú.
 c) És una bona escussa per reviscolar aquest bloc. Per tant, allà van la meua proposta de blocs premiats (en ordre caòtic i sense intenció de jerarquitzar): " 

Fi del plagi

Ara què faig? Perquè el cas és que jo havia pensat premiar alguns dels blocs que ja han estat premiats... Mira, passe de mirar les regles pel que fa al nombre de seguidors i vaig a premiar els blocs que llig amb delit tot considerant que la majoria dels que han aparegut als blocs d'Enric, Urbà i Tobies també els haguera posat jo sinó fóra tan gos i haguera escrit abans:

-Sota la creueta

De l'amic  Xavier Aliaga. Sí, ja ho sé que té més de 200 seguidors, però me té igual: més hauria de tindre pel seu tarannà dialogant i pel seu seny i perquè fa moltes entrades sobre poesia i novel·la, molt profitoses, encara que té el defecte que li agrada Paul Auster.

-Busca qui t'ha pegat (al dia)

De l'amic Rasoir Electrique. Tampoc no sé quants seguidors en té però és un crim perdre's una prosa tan fresca i desinhibida i unes històries tan absolutament surrealistes com les que narra aquest advocat (això és un defecte, ja ho sé, però que hi farem?)

-Escriure en l'aire

De l'amic Joan del Alcázar, dedicat fonamentalment a l'anàlisi política. Sempre que he discutit amb ell s'ha mostrat dialogant i amable (i això que jo sóc molt plasta)

-Enladudasi

De l'amic Luis Ballesteros que fa entrades interessantíssimes sobre senderisme, filosofia, religió i crítica literària.

I last but not least (si es diu així la xorraeta):  

Melibeo soy

El blog de la meua amiga i companya Conxa Martínez García, a vore si s'anima i continua escrivint al seu blog de temes literaris, educatius i polítics, que està també feta una gossa i fa un fum de temps que no fa ni una entrada.

 

Tancat per Vaga General

A propòsit de la Vaga General del 29-M (I)

Quan la vaga general de gener del 1994, un rector amic meu em va demanar un article per a la fulla de la seua parròquia. El vaig titular “Consciència cristiana i vaga general” i hi argumentava que davant d’una convocatòria d’aquestes característiques no cal entrar al drap de si la vaga li convé a la nació o si és perjudicial per als seus interessos econòmics, si serà útil o inútil, etc., com és costum aduir en aquestos casos. Raonar d’aquesta manera suposa posar per damunt de tot la “utilitat” o l’”interés” davant d’un afer que més aviat exigeix preguntar-se pel seu carácter just o injust. Trobe que és el criteri de justícia el que ha de moure la consciència cristiana i que cal suspendre el judici davant d’altres consideracions digem-ne “utilitaristes” o “instrumentals”. Així ho pensava adés i així ho pense ara. I he de dir que la meua postura favorable a la participació en la vaga general del dia 29 no obeix a la crida de Toxo o Méndez (eixos personatges petits, mediocres, ridículs) o de les seues organitzacions degenerades i burocràtiques, sinò a la valoració lúcida i assenyada de la HOAC/JOC que acaba amb aquestes paraules:

“Como Iglesia en el mundo obrero, en las actuales circunstancias, pedimos a las autoridades políticas, a los agentes sociales y económicos, al conjunto de los trabajadores y de la sociedad, y especialmente a los cristianos y cristianas, que caminemos juntos, con la intención de eliminar las causas que han generado esta crisis económica y, al mismo tiempo, superemos las estructuras económicas y sociales injustas que tanto sufrimiento, deshumanización y pobreza están provocando a las personas.

“También instamos a los partidos políticos a corregir y reorientar, en el proceso parlamentario, esta reforma laboral poniendo en el centro de la misma el trabajo decente y con derechos y, al mismo tiempo, animamos a participar en las iniciativas y movilizaciones que se convoquen por parte de las organizaciones eclesiales, sociales y sindicales que ayuden a tomar conciencia y revertir esta situación tan lesiva para las personas trabajadoras y sus familias.”

Per a mi n’és suficient… Però… Encara n’hi ha molt que parlar, perquè hom no és una raó desvinculada de condicionants socials, laborals i fins i tot morals. I en aquesta convocatòria de vaga general cal debatre molt. No siga que de tant no voler obeir la “raó instrumental” acabem sent, alguns, mers instruments en mans d’altres; no siga que de tant suspendre el judici crític acabem suspenent el judici sencer.

11 M

 

Vergonya, professors, vergonya!

Al meu perfil de facebook tinc, com a cita preferida, una frase de l’escriptor de novel•les policiaques James Hadley Chase (“com que no són eficaços si més no sigam honrats”) però trobe que vaig a canviar-la per una altra de Karl Marx que m’ix al pas cada dia: “Hegel remarca en una ocasió que tots els grans fets i personatges de la història mundial sorgeixen, per dir-ho així, dues vegades. Es va oblidar d'afegir que la primera vegada com a tragèdia, la segona vegada com a farsa.” Aquest axioma s’acompleix fins i tot per a esdeveniments tant propers com ara les revoltes estudiantils. Vejau si no els dos vídeos que pose ací baix (o les notícies imparcials i professionalíssimes de la Sexta) . I tanmateix, si fem cas d’allò que se sent per la xarxa, sembla ser que estem davant d’un altre maig del 68, davant d’una altra “noche de los lápices”. Fins i tot he llegit algun poema (?) èpic dedicat “als herois” de l’institut Lluís vives de València, que té collons la cosa. Mira per a on després de claustres i assemblees, de camisetes i pancartes, de tancaments i dibuixets, de dir que sí però que no a les activitats extraescolars, després de fer vore a tota la societat valenciana per què el govern autonòmic (el govern no és gilipolla per molt “llestos” que sigam nosaltres) ens ha fet boc expiatori de la crisi: perquè som el col•lectiu més desorganitzat, mancat de consciència, de unitat i de vergonya de tots els col•lecitus de treballadors... Després de tot això i més que vindrà resulta que ja tenim l’estratègia perfecta: que siguen els xiquets i xiquetes els que facen el treball brut, que siguen els estudiants els que facen vagues (els professors no, eh?, que això és fer-li el joc a l’administració i, a més a més, es tracta d’una mesura paleoesquerrana i reaccionària), que siguen els estudiants (per què?) els que tallen el trànsit. I aixì quan a algun xiquet, a alguna xiqueta li fotran una hòstia de de veres sempre podrem convocar un claustre extraordinari i mostrar la nostra repulsa amb un minut de protesta a la porta de l’institut amb foto, pancarta i camisetes supermegaguais i direm que quina vergonya! Quina vergonya. Això: quina vergonya!