Joan Fuster també escrivia (i molt bé) en castellà. Tinc un llibre seu, d’Ediciones Península, titulat Contra Unamuno y los demás. És un recull d’articles, apunts, reflexions, etc. Un d’aquestos articles (“Unas curiosas simpatías”) parla del “mythe du communiste exclu” i Fuster hi carrega, amb la seua habitual i estupenda mala llet, contra la “necedad de los llamados ‘intelectuales progresistas’”, contra “la ‘gauche divine’ y compañeros mártires”. I tot per una raó ben senzilla: “¿Debemos admitir que los únicos buenos comunistas son los que han abandonado el partido?” “Necedad”, “progresistas”, compañeros mártires”: Fuster es refereix a periodistes francesos, a Charles Tillon, a Roger Garaudy, a George Marchais i a “esta fauna ambigua” esquerrana, petit-burgesa “de origen y, sobre todo, de oficio”.
M’ha vingut a la mollera la reflexió fusteriana per la maldat de llegir pràcticament a diari el Levante. El Mercantil Valenciano no és precisament Le Monde i la “fauna” que escriu i apareix a les seues pàgines poc tenen a veure amb la polèmica que comenta Fuster. Ací a casa nostra som més… com diria? Cosa de falla. Però la retòrica del “comunista exclós” també ha arrelat entre els nostres intelectuals orgànics (per dir-lo d’alguna manera). I no tant el comunista expulsat com, més aviat, l’excomunista. Vull dir: a la premsa de l’esquerra (ai!) realment existent si n’hi ha alguna cosa que atorgue pedigrí és haver estat (però ara ja no, eh!) comunista. Ser comunista ara és una puta merda però anar litúrgicament a les tombes de comunistes és molt guai: res millor que un comunista mort o un antic comunista per a legitimar el fet de ser anticomunista… i d’esquerres.
Ara fa quatre anys, quan la marranada del Bloc i d’Esquerra i País, els lletrafollats de la premsa amb aspiracions de govern acusaven l’Amadeu Sanchis un dia de ser comunista ranci i al sandemà d’ultracatòlic. I ara… si considerem la premsa addicta (al PSOE) EUPV no existeix i a l’esquerra del PSOE (a l’esquerra del PSOE he dit? Que l’Enric Morera és a l’esquerra… d’algú?) només hi ha la Mònica Oltra, excomunista que va voler disoldre La Joventut Comunista del País Valencià i que, molt possiblement en la pròxima camiseta que duga demanarà un carrer per a Lisa Simpson; l’Enric Morera, que per no ser no és ni excomunista ni d’esquerres; El Joan Ribó que era… comunista! I fins i tot comunista ortodoxe! I que pràcticament no li dirigia la paraula a la Mònica Oltra! I tota la fauna de “compañeros mártires” i tota la “necedad de los llamados ‘intelectuales progresistas’”.
En fi! Demà és primer de maig.
L’Església beatifica Joan Pau II.
I jo, i molts dels meus amics, haurem de continuar amb la maledicció de compartir amb la Mònica Oltra, amb el Joan Ribó, amb el Ricardo Peralta… el haver militat en (segons Lidia Falcón, una altra antiga militant) “el glorioso e inextinguible Partido Comunista de España.”
