Que si vols llima!

Estic en la barra d'una cafeteria d'un centre d'ensenyament (no dic quin tipus d'ensenyament) d'ací on vivim. Al meu costat n'hi ha una professora amb plaça definitiva que demana un te o un poliol o una merda d'eixes. Per la pinta que té supose que serà d'aquestes que agarra la tassa amb les dues mans i la puja a la boca amb unció com si estiguera davant d'un paisatge anglés o llegint Proust. De sobte sent el cambrer que li diu:

-Vols llima?

-¿Cómo? -pregunta la professora.

-Que si vols llima! -repeteix el cambrer com si estiguera al mig de l'hort.

-No, no. Inma -diu la professora-. Me llamo Inma. Pero es que no sé qué me dices.

-¡Que Inma, ni Inma! ¡Que si quieres limón!

Jo gire la cara  amb les galtes a punt d'esclatar en rialles.
Com puc demane:
-Ramón, posa'm un tallat descafeinat, per favor.

-De sobre o de màquina?

NO A LA GUERRA!

A principis del 2003 algú va penjar un paper a la sala de professors del meu institut perquè signàrem contra la guerra en Irak. Curiosament alguns companys i companyes de l'esquerra realment existent es mostraren una mica reticents a  manifestar-se de manera clara. El Papa Joan Pau II va proclamar que l'Església estava contra la guerra i als col·legis de les mongetes aparegueren gegantines pancartes amb el lema NO A LA GUERRA! Al febrer la marea antibel·licista era inmensa i als instituts públics fins i tot s’insultava el president Aznar amb el consentiment dels reticents d’uns messos abans; els actors, els intelectuals, els estudiants, l’esquerra, cridàrem a les impressionants manifestacions NO A LA GUERRA! A València la manifestació no avançava perquè de tantes ànimes cridant “NO A LA GUERRA!” que n’hi havia al carrer no podíem ni moure’ns. Després tots sabem què va passar. No poguérem parar la guerra ni poguérem (alguns) mirar la cara d’idiota que se’ns quedà en vore qui se n’havia aprofitat políticament de tanta generositat, qui havia fet carrera prostituint aquell lema de NO A LA GUERRA! amb gestos altisonants i buits. I ara… Qui dirà NO A LA GUERRA? Déu, meu! Orwell era un gran profeta. Aquests canalles que es posaven al front de les manifestacions, diuen ara que “el manament de l’ONU”, que “els drets humans” que “el poble massacrat per un dictador” Déu meu! El dirigent de la “República de les masses popular socialista de Líbia”, aquell pel qual ens manifestàvem davant del consolat dels EUA al 1986 quan el bombardeig ordenat per Reagan… ara resulta que és pitjor que Sadam Hussein! Doblepensar, doblepensar, doblepensar! Ara només falta que posen a Javier Solana a dirigir les accions-militars-humanitàries-de-defensa-de-la-població-civil… i vore com els que a la veu d’”ar” blasmaren Aznar se les apanyen ara per justificar el que fa eixe que no s’alçava al pas de la bandera dels EUA

El solatge del temps de Tobies Grimaltos

He rebut fa un parell de dies un exemplar de l'últim llibre de l'amic Tobies Grimaltos (moltíssimes gràcies!) El solatge del temps (Edicions del Bullent). Alguns dels relats que el composen ja els havia llegit al seu blog Vista parcial, d'altres estic llegint-los a poc a poc sense massa criteri o tenint com a únic criteri allò que em suggereix el títol. Fa uns moments acabe de llegir el relat titulat "El rellotge de la comunió" perquè en va recordar les preocupacions que em produïa aquest rellotge. Allò era molt important per als xiquets: el primer rellotge, que és com dir "ja ets un home". Els xiquets menuts poden viure sense mesurar el temps però els homes, amb responsabilitats d'homes, han de saber les hores i els minuts i els segons (si n'hi ha la corresponent agulla) i si l'esfera inclou una finestreta amb el dia del mes, millor. De fa temps diuen que els retors no volen que els nanos facen la primera comunió amb rellotges, polseres, etc. perquè els distrauen d'allò veritablement important: rebre el Nostre Senyor. Però a l'època que retrata Tobies (segons recorde) els retors no eren tan tiquismiquis, o passaven més de tot. Potser n'eren més buròcrates. No sé. El cas és que si hui dia la PSP, o el mòbil, o l'ordinador portàtil li lleven protagonisme al Sacrament en les prioritats dels xiquets, aleshores era el primer rellotge qui destorbava (com magistralment narra Tobies) el recolliment que requereix  la Comunió. El meu rellotge no va ser com jo volia. Era cridaner, colorit... infantil. I el que jo volia era com el que va tindre el meu germà: daurat, senzill, seriós, d'home. No obstant això, era un rellotge i calia mostrar-lo a tothom per a sempre més, ço és, fent-lo apareixer a les fotografies de la cerimònia. Vaig passar tota l'estona posant les mans de manera que el rellotge apareguera a totes les fotos. El duia molt apretat i al final del dia el botonet de donar-li corda em va deixar una marca a la monyica.

Valoració necessària de la malaltia del cos i de l'esperit

Fa un parell d'anys, per Nadal, la meua dona em va regalar un llibre de meditacions de Benet XVI (La bendición de la Navidad) on el papa hi diu que "hauríem d'intentar comprendre els dies de malaltia de la següent manera: el Senyor ha interromput per un temps la meua activitat amb la finalitat de conduir-me a la quietud [...] He d'estar-me quet. He d'esperar. He de prendre consciència de mi mateix, soportar la soledat. He de sobreportar el dolor, acceptar-me a mi mateix". Potser. Si parlem d'un virus de vint-i-quatre hores d'eixos que de vegades buiden les escoles, de la grip, d'un refredat, d'una intervenció quirúrgica amb la seua convalescència... Però quan es tracta d'una d'eixes malalties cròniques que t'acompanyen des del llit al lavabo, de dia i de nit sense matar-te però sense deixar-te mai, precisament, a soles amb tu mateix, la cosa canvia. El malalt crònic no espera el final de l'enfermetat perquè sap que no arribarà mai. En tot cas espera (té l'esperança de) que el deixe en pau uns quants dies, unes hores, que se'n vaja a fer la mà i em deixe tranquil una estona! Eixa companyia constant a qui don Antonio Machado es dirigeix com a "virgen esquiva y compañera",  conmigo irá mientras proyecte sombra / mi cuerpo y quede a mi sandalia arena. Vos deixe ací baix una cançò de Pignoise que parla en termes pareguts i un poema de la meua collita de fa un fum d'anys.

VALORACIÓN NECESARIA DE LA ENFERMEDAD DEL CUERPO Y DEL ESPÍRITU

Mírame, recorre
la tarde de mi cuerpo,
la miseria que me ocupa;
es el mismo paisaje de otras veces,
las mismas calles despobladas
otro calor, también apasionado,
pero triste y confuso.
Todo se ha hecho desacorde:
el desoren de las sábanas
traiciona su sentido;
parece desleal, parece obsceno
y mis manos tiemblan de otra suerte.
Pero abrázame cuando llegue la noche
porque la casa se llena de niebla
y no viene de bosques ni de ríos
sino de otros lugares que no nombro.
Es el miedo que desnuda las heridas
el que viene con la noche;
no se aparata de mí,
no me abandona
y espera mi corazón y mi garganta.
Escóndeme de otra manera,
en la oscuridad habla conmigo
y dime que no es nada, ya pasó,
llegará el día;
es la fiebre que te acecha en las paredes,
descansa de los sueños, ya es la hora,
no te olvides de mí adonde vayas.

Onze de març

Anàlisi sintàctica

Abans de què els descervellats dels nostres polítics i els seus bandolers psicopedabobos perpetraren la LOGSE, al COU estudiàvem gramàtica i hi posàvem un èmfasi especial en la sintaxi (si més no a la meua assignatura). Com que els exemples dels llibres solen ser una mica artificiosos a les meues classes procurava buscar oracions complexes tretes de, diguem-ne, la vida real. Un camp molt fructífer en aquest sentit són les cançons. A més a més els resultats poden ser molt divertits: un alumne meu va analitzar "triste y azul" (de la famosa cançó de Roberto Carlos) com a "complemento circunstancial de tristeza y complemento circunstancial de color". Fastuós! Però les oracions que tenien més èxit i que feien que els estudiants odiaren els seus autors (o quedaven per a sempre en la banda sonora de les seues vides) eren les següents:

"Si te vuelvo a ver pintar un corazón de tiza en la pared te voy a dar una paliza por haber escrito mi nombre dentro"

"Deja que diga que no te pedirá que me quieras mientras vivas pero palabra de amor no daré".

Si vos agrada el rotllo eixe del subjecte, el predicat, el complement directe, etc. podeu provar d'analitzar-les. En qulasevol cas vos deixe ací baix les cançons corresponents, que Radio futura y El último de la fila no tenen culpa de res.

Platja de Les Arenes

Quan jo era menut que mon pare diguera "mañana nos vamos a la playa" suposava una explosió de goig, d'ansietat, d'impaciència. Aquella nit no podia dormir. No podia imaginar res millor que anar a la platja de Les Arenes de València. Ma mare s'alçava de bon mati i feia truita de creïlles, feia provisió de botelles d'aigua i ens anaven a agarrar els autobusos: primer el 29 i després el 2. Arribàvem molt prompte, pagàvem l'entrada al balneari i ocupàvem una taula de fusta a sota dels toldos. Era tan prompte que l'aigua encara estava gelada i ma mare ens obligava a esperar: "por lo menos hasta las diez". Si home!  El meu germà i jo corríem i ens llançàvem a l'aigua. Ma mare, amb una bata fresqueta (ella no es possava banyador, "¡pues sí señor!") ens vigilava constantment: "¡No os metáis tan a lo hondo. Salirse ya!" Si home... Molts anys després se'm va ocórrer escriure un poema que intentava recrear la impressió (ai, l'impressionisme!) de banyar-se en el mar a l'estiu. Sent un xiquet. Com aquests de Sorolla que ves i busca on estan ja i que he trobat al blog Enderrocs en una entrada del meu amic Salva. Vos pose el poema, amics, en castellà com va ser escrit. N'hi ha un parell de "endecasílabos" prou aparents.

MUNDO PROTEGIDO

Otro día

de mar que reconoce el cuerpo suyo,

obstáculo dichoso
conforme a ser
conocido y quieto
como pecho reciente
donde sólo caricia era posible.
Que sucedía el tiempo
como hora cierta
al juego y al calor
y al sueño y no vivir
sino mundo protegido.

BANDA SONORA, Heartbreaker

Enllà per l'any 76, els dissabtes pel matí me n'anava al "mercadillo" de Mislata on hi posaven una paradeta amb cintes de cassette, singles i LPs de Conchita Bautista i novel·les de Marcial Lafuente Estefania i Corín Tellado. I com que aleshores, amb 14 anyets, havia descobert les paraules rock and roll, escorcollava entre les cintes d'Emilio "el Moro", Rafael Farina i Pepe Pinto a vore si trobava alguna amb aquestes parauletes. Així vaig topar amb aquesta banda que, temps després, resulta que és la favorita de Homer Simpson. No sé si els Grand Funk gaudeixen del beneplacit dels que entenen (de música) però a mi m'agradava, i m'agrada, sentir a tot volumen aquesta cançó que parla (com no!) d'un amor perdut.

Heartbreaker
Grand Funk Railroad

Once I had a little girl, sometimes I think about her,
But, buddy, you know she's not really there.
When memories do call, I just, I just can't live without her
But tryin' all the time is so hard to bear.

Heartbreaker, can't take her,
Heartbreaker, bringing me down.
Heartbreaker, can't take her,
Heartbreaker, bringing me down.

I don't cry no more, I live while I'm flying,
But I'll think back, and you can hear me say: