Tinc tendència a l’anèmia ferropènica. Ço és, l’hematocrit baix i el ferro baix i tota la pesca. Un símptoma evident de l’anèmia és el cansament i tindre el cos com una bleda; un altre és que et tornes un ploramiques i un queixós depressiu. Per exemple, l’altre dia vaig tindre una reacció desmesurada davant la mort del pobre Labordeta. Vaig rompre a plorar i tot. Anys enrera, abans d’anar al metge a què em receptara Tardyferón, per tal d’autoanalitzar-me feia el següent: posava el vídeo de Casablanca i esperava el moment en què Víctor Laszlo ordena al director de l’orquestra del Café de Rick: “toqueu La Marsellesa!”. El director es mira el Rick i aquest afirma lleugerament amb el cap… Mira! És començar a sonar l’himne de la República Francesa i començar a plorar com una Magdalena. Ferro baix, sens dubte. Darrerament açò em passa amb un anunci de la tele: uns estudiants ja fadrinets, tots amb mocadors de color rosa, esperen l’arribada de la seua professora. Una xiqueta escriu a la pisarra “bienvenida”, una altra anuncia “ya viene”. La professora saluda un company pel corredor i entra en classe; diu “buenos días”, formalment, i s’estableix un intens joc de mirades, somriures i complicitats: “veo que me habéis echado de menos”, “sí…” Al remat, una xiqueta s’alça del seu lloc i corre a abraçar la seua professora, aquesta abraça l’alumna, somriu i plora i la seua cara diu que dóna gràcies perquè pensava que ja ningú l’abraçaria així i tota la classe forma una pinya entorn a la professora… Quina plorera! L’anunci em sembla un encert narratiu i dramàtic. I també un encert moral. La plorera, però, ve causada no només per la identificació amb els personatges i la història sinò, més aviat, per l’acusat contrast amb la realitat que vivim als centres d’educació secundària. No vull demonitzar ningú, però sí deixar constància de què la reacció que mostra l’anunci d’Ausònia és prou inversemblant: fa uns anys vaig comunicar a la meua tutoria de 2n de batxillerat que el seu professor de Filosofia estaria absent per malaltia durant quasi dos mesos i em preguntàrem que si el substituirien prompte perquè el selectiu i tal… Un company de Matemàtiques amb una costella trencada torna a classe abans d’estar curat del tot; els alumnes se’l miren i u, amb insolència, diu “¿ya estás aquí…?" Un company molt jove mor en un accident de tràfic només començar el curs; li fem una missa a l’institut; els seus alumnes, encara que apenes el coneixien, acudeixen en massa; una companya em diu (aleshores jo era director del centre) que ella no anava a deixar els seus alumnes anar-hi perquè després no hi havia manera de donar tot el programa… de 3r d’ESO; una alumna de COU mor en un altre accident de tràfic uns anys abans; ordene suspendre les clases de la vesprada per a què estudiants i professors puguen assistir al soterrar; de professors apenes en som tres; no ha vingut ni el tutor de la pobra xiqueta; al meu costat el senyor del bar de l’institut fa el senyal de la creu; després m’entere de què alguns professors i professores es queixen sotto voce de la suspensió de les classes… L’anunci d’Ausonia viu al món de Rebelión en las aulas però la realitat que vivim no és la de Sidney Poitier sinò la del professor moribund de Las invasiones bárbaras i l’alumne que li pregunta si ara que se’n va difinitivament per culpa del càncer que pateix, els examens continuen sent els mateixos…
Estic una mica negatiu… Serà que tinc el ferro sota mínims.
