BANDA SONORA, Joan Baez, "El preso número nueve"

El més de juliol aprofitem a casa (supose que tot el gremi d'ensenyants fa el mateix) per a reprendre les amistats que al llarg del curs s'han quedat una mica en la distància. Quedem a sopar o a dinar i la sobretaula s'allarga tot parlant de literatura, de cinema, de política, d'altres amics i del temps passat, perquè en les nostres vides ja va quedant prou de temps al darrera... Bé, què hi farem? És el cas que fa uns dies vingueren uns amics a provar el meu enèsim intent (no massa reixit, la veritat) de paella a la llenya i en un moment donat va eixir a la conversa els rogles que feien a l'època de l'institut (finals dels setanta) asseguts a terra al voltant d'algú que tocava la guitarra espanyola, i les cançons que cantàvem amb cara de circumstàncies (que vol dir alguna cosa així com una mescla de tristesa i gest trascendent.) Recordàrem que una d'eixes cançons incloïa una espècie d'apologia de l'uxoricidi i el masclisme Veges tu la Joan Baez!: qualsevol dia la Bibi Aido fa un decret per a canviar-li la lletra a la cançó... què sé jo... Ara, que quan la ministreta anava a l'institut la Baez ja havia desaparegut de l'imaginari progre i no sabrà ni qui és. Vos deixe ací baix la cançoneta en qüestió. Segur que més d'u (i una) l'ha cantada quan els pantalons eren acampanats i les camises molt cenyides... Mare, quina vergonya!

El preso número nueve

El preso número nueve ya lo van a confesar;
está rezando en la celda con el cura del penal
porque antes de amanecer la vida le han de quitar,
porque mató a su mujer y a un amigo desleal

Dice así al confesar:
"los maté sí señor
y si vuelvo a nacer
yo los vuelvo a matar."

"Padre no me arrepiento
ni me da miedo la eternidad
yo se que allá en el cielo
el ser supremo nos juzgará;
voy a seguir sus pasos,
voy a buscarlos al más alla."

ay. yayayayayyyyy

El preso numero nueve era un hombre muy cabal
iba la noche del duelo muy contento a su jacal
pero al mirar a su amor en brazos de su rival
ardió en su pecho el rencor y no se pudo aguantar.

Al sonar el clarín se formo el pelotón
y rumbo al paredón se oyo al preso decir:

"Padre no me arrepiento
ni me da miedo la eternidad
yo se que allá en el cielo
el ser supremo nos juzgará;
voy a seguir sus pasos
voy a buscarlos al más alla."

ay. yayayayayyyyy yaay

El 4 de setembre amb Vicent Andrés Estellés

He llegit al Levante-EMV d'ahir (http://www.levante-emv.com/panorama/2010/07/20/panorama-estelles-erigit-simbol-patria/724216.html)  que l'escriptor Josep Lozano proposa instituir el 4 de setembre una espècie de festa pareguda a una de similar que es celebra a Escòcia. Es tractaria de reunir-se de manera familiar, amb els amics o, fins i tot, de manera comunitària i/o institucional per a recordar la data de naixement del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés, al voltant d'un menjar valencià i llegir-ne en aquest àgape alguna poesia de l'Estellés. Em sembla una idea magnífica. El proper 4 de setembre és dissabte i seria molt emotiu que celebràrem aquesta diada i contàrem després l'experiència a la blogòsfera.

Vaig tindre la sort de parlar amb Vicent Andrés Estellés dues voltes. La primera va ser, de passada, a Alaquàs, al lliurament d'uns premis literaris de l'ajuntament que fa temps van desaparèixer. La segona, a l'IES de Mislata, el gran poeta i professor Pere Bessó me'l va presentar formalment un dia que el va dur per a fer una conferència als estudiants de COU. Va ser una xerrada inoblidable. En un moment donat un xiquet li va preguntar:

-Don Vicent, vosté pensa que la poesia pot canviar el món?

I el poeta, genialment, (mentre mirava a una xicona molt guapa i la seua dona sospirava condescendent) va contestar:

-Ai, fill meu, jo, des que em vaig convèncer que la poesia no podia fer xiques boniques, això me té igual...

A mi allò que més m'agrada de l'Estellés és "Coral romput", però deixe ací baix un altre poema magnífic i molt conegut en la veu d'Ovidi Montllor.

Grandíssim Estellés.

Els amants
Vicent andrés Estellés

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça!
Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

HEROIS!

Iniesta, el Geni!

Héroes
Parálisis permanente

Yo, quisiera poder
nadar, nadar bajo el mar
y nada, nada nos alejaría.
Ser como delfines por siempre jamás.

Podemos ser Héroes
un día nada más.

Yo sería el rey
y tu serías la reina
y nada nos separaría.
Seremos nosotros
un día nada más.

Podemos ser Héroes
un día nada más.

Yo, yo puedo acordarme
estar contigo en Berlín
y nada, nada nos separaría.
Seremos nosotros
un día nada más.

18 de brumari

...ells, juntament amb tota la resta de la nació, constitueixen el poble. Ço que representen són els drets del poble; ço que els interessa són els interessos del poble. Per tant davant una lluita imminent no els hi cal examinar els interessos i posicions de les diferents classes. No els hi cal d'avaluar els propis mitjans de forma massa profunda. Tan sols han de fer la senyal i el poble amb tots els seus recursos inesgotables cauran damunt els opressors. Ara bé si en la persecució de llurs interessos resulten poc interessants i la pròpia força, impotència, llavors o el problema rau en els sofistes perniciosos que divideixen el poble indivisible en diferents camps enemics, o bé tot plegat s'ha ensorrat per un detall de realització, o bé un accident imprevist ha malaguanyat la partida. En tot cas el demòcrata sorgeix de la derrota més desgraciada tan immaculat com innocent era en entrar-hi, amb la convicció renovada que ha de vèncer, que ni ell ni el seu partit han d'abandonar l'antic punt de vista sinó que, al contrari, són les circumstàncies les que han de madurar encara.

El 18 de brumari de Lluís Bonaparte

Karl Marx

PUYOL!

"...aquells de Catalunya, que és lo mellor regne d´Espanya"

 Jaume I,  Llibre dels feits

BANDA SONORA: Fox on the run. The Sweet

El meu amic Salva Poquet té un blog de visita obligada: http://www.rockmebaby.es/ Es tracta d'un "sitio gamberro para hablar de música... de cierta música". El que passa és que mirant els meus records musicals, la meua competència en aquest tema, la veritat, no em venen ganes de parlar de música sinò de demanar perdó avergonyit. De fet, comentant amb Salva alguns dels cantants i bandes que m'agradaven en la meua adolescència... el molt recabró alguns ni els coneixia (i coneix molt, moltíssim), i altres, sí, havia sentit a dir alguna cosa d'ells... Per exemple, li vaig preguntar si havia sentit "Fox on the run" de "The Sweet" i va contestar com un personatge de la pel.li Baby tu vales mucho: "Mmmmmm.... no." La pose ací baix per sí algú sí que l'ha escoltada i no sóc jo l'únic hortera semi macarra de la blogòsfera

Fox on the run
The Sweet

I, don't wanna know your name
'Cause you don't look the same
The way you did before
O.K., you think you
got a pretty face
But the rest of you is out of place
You looked allright before

Fox on the run
You scream and everybody
comes a running
Take a run and hide yourself away
Foxy on the run
Fox on the run
And hide away

You, you talk about just every band
But the names you drop
are second hand (second
hand)
I've heard it all before
I, don't wanna know your name
'Cause you don't look the same
The way you did before

Fox on the run
You scream and everybody
comes a running
Take a run and hide yourself away
Foxy on the run
Fox on the run
And hide away

¿Dónde están los progresistas?

Aquest article el vaig publicar en un periòdic del meu barri poc després de les passades eleccions locals i autonòmiques. Ara que falta menys d'un any per a les properes (i tot veent com va l'esquerra d'ací de casa nostra) potser  tinga més de profecia que no de reflexió "a posteriori". I si no, al temps... El deixe en castellà, tal com va ser publicat.

El título no es mío, que conste, sino de alguien poco sospechoso de ser un vil reaccionario: el prestigioso sociólogo norteamericano James Petras se hacía esta pregunta en su famoso Informe sobre la sociedad española de mediados de la pasada década. Y no se trataba de una pregunta retórica pues él mismo la respondía: «¿Dónde están los progresistas? Están activos, pero lo que les interesa es el dos por ciento de “marginales”» porque «las luchas progresistas por las minorías (cambios simbólicos y reconocimiento legal) tienen el apoyo financiero de los gobiernos municipales o regionales. Las ONGs y organizaciones similares brindan a los progresistas oportunidades económicas, segundos salarios en calidad de investigadores, educadores, asistentes sociales o abogados. Pueden así combinar una "buena conciencia" y la remuneración económica con una palmadita en el hombro de las autoridades locales.» Y así estamos desde entonces... Lo extraño es el desconcierto de quien, dirigiéndose al dos o tres por ciento de la población, se rasga las vestiduras al no obtener más que el cinco por ciento de los votos. Que ya es de agradecer.

No debe uno meterse a dar consejos (sobre todo si nadie los pide), pero ello no es óbice para poder hablar con los amigos. Y los amigos de uno (la mayoría), desde las pasadas elecciones andan cabizbajos y meditabundos pensando qué ha pasado que nadie vota a los buenos. ¿Es que la sociedad está dormida?, ¿es que cunde el cinismo?, o peor aún, ¿es que algo falla en la democracia? Yo qué sé... A lo mejor la cuestión es dirigirse a la mayoría, a ver qué pasa, partiendo de una serie de premisas poco frecuentes en la clase media progresista (y clase media es, para qué vamos a engañarnos) pero de una tozuda validez en el proletariado de siempre. El propio Petras escribe en “Neoliberalismo y vida cotidiana”: “las familias fuertes, la solidaridad y la lealtad entre los cónyuges son condiciones previas para poder dirigir la irritación hacia las causas de las privaciones y la movilidad descendente.” Y Christopher Lasch, crítico implacable de la sociedad postmoderna, pide a la “revolución de tipo socialista” en La cultura del narcisismo “abolir el nuevo paternalismo –la dependencia de los expertos, la degradación del trabajo y de la vida hogareña– del que hoy deriva en tan gran medida el antagonismo entre hombres y mujeres”, y pone de relieve que “sólo un reordenamiento completo del trabajo, de la educación y la familia –de cada institución relevante– hará más tolerable la ancianidad”, en un mundo que “da testimonio de una inquietud generalizada ante la reproducción: de hecho de la duda generalizada acerca de si nuestra sociedad a fin de cuentas debería reproducirse.”

Familia, hijos, abuelos, educación, trabajo, son términos que tienen una significación fundamental en la cultura tradicional de la clase obrera, muy alejada de las elucubraciones de la nomenklatura narciso-progresista que remite todos estos conceptos al desván de la “derechización de la sociedad”. Vale. Siempre se pueden esperar más votos de la plataforma “Jo no t’espere”. Si es que vuelve el Papa.