parlem d'una altra cosa

BON ANY PER A TOTHOM!!!

2012-01-01T02:11:00.000+01:00

1 de gener, dia de Santa Maria Mare de Déu.

I va ser vist un gran prodigi al cel, una dona revestida del sol, i la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles. Apocalipsi de Sant Joan

No sé si n'hi ha un Día d'Europa,

però ben bé podria ser el dia de hui

BON ANY PER A TOTHOM!!!

Lectures 2011

2011-12-31T15:13:00.000+01:00

Seguint l'exemple d'alguns amics blogaires (sobretot de l'amiga Assumpta) heus ací les lectures que he fet al llarg de l'any que s'acaba hui. Els llibres de poemes van en morat, les novel·les en roig, altres tipus de narracions, com ara contes, en marró, els assajos van en blau i les novel·les negres, obviament, en negre. Per a l'any vinent m'he fet el propòsit de no comprar llibres (com no siga algú publicat per algun amic o amiga blogaire) i llegir els que tinc a casa encara sense obrir. Ja vorem!

1.   Juego Peligroso, Mika Waltari
2.   El talento de m. Ripley, Patricia Highsmith
3.   Consideración de Cataluña, Julián Marías
4.   El arte de la resurrección, Hernán Rivera Letelier
5.   Lo somni, Bernat Metge
6.   Luz del mundo, Benedicto XVI
7.   El solatge del temps, Tobies Grimaltos
8.   Acuéstala sobre lirios, James Hadley Chase
9.   Política per a joves inquiets, Enric Senabre
10.   ¿En qué creen los que no creen?, Umberto Eco/Carlo Maria Martini
11.   Fatal, Jean-Patrick Manchette
12.   Figuras de Bethlem, Gabriel Miró
13.   De Dios a la nada. Las creencias religiosas, Javier Sádaba
14.   Un crimen en Holanda, George Simenon
15.   Mundo oscuro, Robert Bloch
16.   La crucifixión y la democracia, Gustavo Zagrebelsky
17.   Condiciones de la libertad. La sociedad civil y sus rivales, Ernest Gellner
18.   Espiga, Berna Blanch
19.   Hòmens i falagueres, Toni Cucarella
20.   La niebla y la doncella, Lorenzo Silva
21.   El lejano país de los estanques, Lorenzo Silva
22.   Ni Dios ni amo, Francisco Baeza
23.   L’ambició d’Aleix, Enric Valor
24.   El amigo americano, Patricia Highsmith
25.   Sukkwan island, David Vann
26.   De todo corazón, Andreu Martín
27.   Los pazos de Ulloa, Emilia pardo Bazán
28.   L’última paraula, Toni Cucarella
29.   Vides desafinades, Xavier Aliaga
30.   Jesús de Nazaret. Desde la Entrada en Jerusalén hasta la Resurrección, Benedicto XVI
31.   Caure, Laia Noguera i Clofent

BON NADAL!

2011-12-22T21:50:00.002+01:00

Ja he felicitat alguns amics fent un comentari als seus blocs. Per si de cas estos dies em passeje poc per aquest barri virtual vull desitjar-vos a tots i totes que passeu un molt

Bon Nadal en companyia de les vostres famílies i amics!!!

La llum que ve de Betlem

2011-12-19T12:06:00.001+01:00

Amics i amigues, que aquestos dies en què esperem el naixement del Jesuset siguen de felicitat per a tots i per a totes amb les vostres famílies i amics

Israel és Maria,

Sion és Maria,

i Maria es el Temple.

Betlem és Maria

el portal és Maria

i Maria el pesebre.

L’estrela és Maria

la llum és Maria

i Maria és el cel.

I Maria per sempre.

¡Cuídate, España...!

2011-11-21T12:51:00.000+01:00

¡Cuídate, España, de tu propia España!
¡Cuídate de la hoz sin el martillo,
cuídate del martillo sin la hoz!
¡Cuídate de la víctima a pesar suyo,
del verdugo a pesar suyo
y del indiferente a pesar suyo!
¡Cuídate del que, antes de que cante el gallo,
negárate tres veces,
y del que te negó, después, tres veces!
¡Cuídate de las calaveras sin las tibias,
y de las tibias sin las calaveras!
¡Cuídate de los nuevos poderosos!
¡Cuídate del que come tus cadáveres,
del que devora muertos a tus vivos!
¡Cuídate del leal ciento por ciento!
¡Cuídate del cielo más acá del aire
y cuídate del aire más allá del cielo!
¡Cuídate de los que te aman!
¡Cuídate de tus héroes!
¡Cuídate de tus muertos!
¡Cuídate de la República!
¡Cuídate del futuro!…

De España, aparta de mí este cáliz

César Vallejo (1892-1938), poeta... y profeta.

Un dels dos estava equivocat.

2011-11-11T09:31:00.001+01:00

"No es tracta d'allò que aquest o aquell proletari, o fins i tot el proletariat en el seu conjunt, puga representar-se de tant en tant com a meta. Es tracta d'allò que el proletariat és i del que està obligat històricament a fer, conforme a aquest SER seu."

Karl Marx.

"El proletariat, abandonat a les seues pròpies forces tan sols pot generar una consciència sindical, és a dir, la convicció de què és necessari reunir-se en sindicats, […] reclamar del govern la promulgació de tal o qual llei que els afavoreix en la seua lluita per obtener millors condicions de vida […] La consciència socialista tan sols pot ser introduïda des de fora”

Lenin.

Quan tot té igual

2011-11-09T13:01:00.004+01:00

La de voltes que he explicat als meus alumnes el concepte marxista d'alienació! Com, allò que és creació (producció) humana es torna quelcom extrany i hostil envers el seu productor, i com aquest en ser-li expropiat el seu producte el sent (i se sent) aliè, desposseït. No sé si l'adolescència, tan carregada d'ànsia creadora (o destructora), permet comprendre l'enormitat d'aquest concepte; si un xicon o una xicona de setze o dèsset anys pot experimentar la sensació que sentim ara moltes persones ja crescudetes en vore que no sabem res d'economia i que encara que sabèrem no hi podriem intervindre en cap sentit, que anys d'estudi i militància no aprofiten per a res davant d'unes eleccions on no hi ha manera de trobar una opció partidària adient, que no sabem definir creacions intelectuals com ara "esquerra", que el nostre sistema democràtic, el nostre estat, fins i tot la nostra classe són qualsevol cosa. Menos nostres. En fi. El mestre Krahe ho expressa molt bé: "cuando todo da lo mismo, por qué no hacer alpinismo."

La yeti (1ª parte)
Javier Krahe

Huyendo de Mary Pepa un buen día me enrolé
por poner tierra por medio y ya puestos a poner,
en un grupo de alpinistas que iban para el Everest.
“Paso la vida trepando, escalo la mar de bien”,
le dije al jefe del grupo. “Y tu novia te es infiel”,
respondió con cierta sorna. Pero me aceptó: “Anda, ven”
“Gracias, le dije, buen hombre, buen psicólogo es usted”.

Cuando todo da lo mismo
¿por qué no hacer alpinismo?

Y allá nos fuimos volando aunque yo prefiero el tren,
pero ellos no, y de eso no los pude convencer.
El Himalaya es enorme, ¡qué gran cordillera es!
y ésta su más alta cumbre –lo digo por si queréis
presumir de geografía– el Chomolugma o Everest,
donde el Nepal se acentúa y donde el Tibet también,
o sea, que está a caballo entre el Népal y el Tibét.

Y con tiempo favorable comenzamos a ascender,
ellos con sus banderitas, yo ya con dolor de pies.
Saltaré los pormenores, pasaremos un primer
escalón hasta alcanzar otra cota, otro nivel.
Camino del campo base unas huellazas ya se ven.
“Por aquí ha pasado el yeti”, dijo el bueno de Tinseng,
que era un sherpa veterano y que debía entender.

Aunque el frío era himalayo, de los que arruinan la tez,
estaba la nieve en calma y me apeteció ir a ver
como era aquello del yeti, porque tenía su aquél.
“Yo si no os importa mucho coronar el Everest
sin mi ayuda, pues os dejo y ya nos vemos después”.
Nos dimos fuertes abrazos, se fueron y, ahí me tenéis:
solito por esas nieves con un sandwich y un quinqué.

Con un quinqué y con ganas de aventura.
Con un sandwich y un quinqué tras la extraña criatura.
Iba pensando en mi ex: “Si me viera a estas alturas”.
Continuará...

Aquests indignats estan bojos!

2011-10-14T19:38:00.001+02:00

No he pogut evitar-ho: la darrera entrada de l'amic Enric Senabre sobre Le Monde Diplomatique, Carlos Taibo, l'esquerra "quinzemera" i Gaspar Llamazares m'ha dut a la memòria algunes seqüències de La vida de Brian. M'encanta... (I no pose allò de "què han fet els romans per nosaltres?" perquè... No sé per què la veritat. Un altre dia.)

Publicitat i valors

2011-09-24T20:35:00.000+02:00

Serà qüestió de mirar quins valors són més socialment adients i bons i que, per tant, hauríem de transmetre a l'escola, els que apareixen a aquest anunci...

...o aquesta merda d'ací baix (sí sóc una mica tendenciós en aquestos temes)...

...o més de la mateixa puta merda

Eros i Agapé

2011-09-20T12:28:00.003+02:00

Arran d'uns comentaris a l'entrada anterior li he pregat a l'amic Enric Senabre que llegisca l'encíclica Deus caritas est. Com que allò més problable és que no ho faça he pensat extraure'n aquests fragments que trobe molt aclaridors sobre la visió cristiana del tema que tractàvem.

"Avui es retreu de vegades al cristianisme del passat que va ser adversari de la corporeïtat; de fet, sempre s’han donat tendències d’aquest tipus. Però la manera d’exaltar el cos que avui constatem resulta enganyosa. L’eros, degradat a pur «sexe», es converteix en mercaderia, en simple «objecte» que es pot comprar i vendre; més encara, l’home mateix es transforma en mercaderia. En realitat, aquest no és pròpiament el gran sí de l’home al seu cos. Per contra, d’aquesta manera considera el cos i la sexualitat solament com la part material del seu ésser, per a emprar-la i explotar-la de manera calculadora. Una part, a més, que no aprecia com a àmbit de la seva llibertat, sinó com quelcom que, a la seva manera, intenta convertir en agradable i innocu alhora. En realitat, ens trobem davant una degradació del cos humà, que ja no està integrat en el conjunt de la llibertat de la nostra existència, ni és expressió viva de la totalitat del nostre ésser, sinó que és relegat a allò merament biològic. L’aparent exaltació del cos es pot convertir ben aviat en odi a la corporeïtat. La fe cristiana, per contra, ha considerat sempre l’home com a cos i ànima, en què l’esperit i la matèria es compenetren recíprocament, els quals precisament així adquireixen una nova noblesa."

"«Agapé», [...] aquest terme expressa l’experiència de l’amor que ja ha arribat a ser veritable descobriment de l’altre, superant el caràcter egoista que predominava clarament en la fase anterior. Ara l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. Ja no es busca a si mateix, sumir-se en l’embriaguesa de la felicitat, sinó que anhela més aviat el bé de l’estimat."

"Sovint, en el debat filosòfic i teològic, aquestes distincions s’han radicalitzat fins al punt de contraposar-se entre si: seria típicament cristià l’amor descendent, oblatiu, justament l’agapé; mentre que la cultura no cristiana, sobretot la grega, es caracteritzaria per l’amor ascendent, vehement i possessiu, és a dir, l’eros. Si aquest antagonisme es dugués a l’extrem, l’essència del cristianisme quedaria desvinculada de les relacions vitals fonamentals de l’existència humana i constituiria un món del tot singular, que potser es podria considerar admirable, però netament apartat del conjunt de la vida humana. En realitat, eros i agapé –amor ascendent i amor descendent– mai no s’arriben a separar del tot. Com més troben els dos, encara que en diversa mesura, la unitat justa en la realitat única de l’amor, millor es realitza la veritable essència de l’amor en general. Si bé l’eros inicialment és sobretot vehement, ascendent –fascinació per la gran promesa de felicitat–, en aproximar-se la persona a l’altre es plantejarà cada vegada menys qüestions sobre si mateixa, per buscar cada vegada més la felicitat de l’altre, es preocuparà d’ell, es lliurarà i desitjarà «ser per a» l’altre. Així, el moment de l’agapé s’insereix en l’eros inicial; altrament, es desvirtua i perd també la seva pròpia naturalesa."

Carta encíclica
Deus caritas est
De Benet XVI sobre l'amor cristià

Cristianofòbia i fal·locentrisme

2011-09-18T11:41:00.003+02:00

Entre la gent progressista, dialogant, tolerant i ben educada que n'hi ha al món virtual de feisbucs, blocs i això ha aparegut una espècie de dubte sexual-reproductiu ben curiós. Es tracta d'una perla elegant i mesurada, d'un text d'indubtable altura moral, intel·lectual i literària (sobretot literària). La joia del pensament progressista (ai, Déu meu! Què seria del proletariat sense aquests revolucionaris professionals!) diu així:

La píndola del dia després ja és un avortament. Llavors em sorgeixen alguns dubtes des de l'àmbit jurídic:
- La palla: És homicidi premeditat?
- El sexe oral: És canibalisme?
- Podem considerar el coit interruptus com abandonament de menor ?...
- I què dir del preservatiu? serà homicidi per asfíxia?
- I el sexe anal? És enviar al futur fill a la merda ?........
Còpia això al teu mur perquè els catòlics es preocupin més pels capellans pederastes i menys pel sexe del proïsme!

El que més em crida l'atenció d'aquest monument filosòfic (a banda de l'estupidesa de què algú tinga dubtes "des de l'àmbit jurídic" o l'evident contradicció de demanar que ens preocupem dels capellans pederastes i no de la sexualitat del proïsme), allò cridaner, deia, és l'obsessió ejaculadora d'ací els amics anticatòlics i segurament feministes (o post feministes). Segons aquest opuscle no hi ha més sexe anticonceptiu que una bona correguda extra-vaginal siga manual, bucal, anal o conservada en làtex. Seria qüestió de recordar tota la literatura feminista dels setanta i huitanta que considerava el plaer sexual femení com a revolucionari en tant que escapava a la lògica productiva-reproductiva del sistema patriarcal-capitalista o "mode de producció domèstic". Dic "recordar" tot considerant que l'autor i difusors d'aquest manifest seminal onanista han llegit... alguna cosa (a banda de micro-literatura de poble i novel·letes de fer-se palles). En qualsevol cas, i consell per consell, caldria recomanar que els progres pajilleros deixaren de mirar-se la punta de la polla i es preocuparen de les xiquetes d'ESO que estan enverinant-se a base de píndoles del dia després (en alguns casos fins a tres voltes en un mes) per què el seus nòvios s'escorreguen a gust i puguen penjar als seus murs, conscients i políticament correctes, allò dels "dubtes des de l'àmbit jurídic".

L'esquerra i l'estat

2011-09-07T16:07:00.002+02:00

Ponderar la importància de l'Estat per a l'esquerra seria (com li va dir Mia Wallace a Vincent Vega en Pulp Fiction) un "exercici de futilitat": una de les obres més influents de Vladimir Illich fou L'estat i la revolució, Althusser insistia en el caràcter determinant dels aparells ideològics de l'estat i més a prop de nosaltres, als anys setanta Santiago Carrillo co-inventava l'eurocomunisme amb Eurocomunismo y estado. Això pel que fa als dirigents, als intel·lectuals. Però és el mateix Lenin qui es fa ressò, a Què fer? de la tendència quasi instintiva, "tradeunionista", de la classe obrera a reivindicar de l'estat millores socials i econòmiques, limitacions legals a la seua explotació. ¿Caldrà, en fi, citar el Manifest quan demana "centralitzar tots els instruments de producció a les mans de l'estat" i molt particularment la "centralització del crèdit en mans de l'estat a través d'un banc nacional amb capital de l'estat i amb monopoli exclusiu"?

Potser oposar radicalment societat civil i estat fóra excessiu per a marcar una línia divisòria entre l'instrument prioritari de les polítiques de dretes i d'esquerres però si n'hi ha quelcom que no s'entén és la frivolitat amb què l'esquerra realment existent es pren l'estat, la complaença amb l'estat blandiblú que patim. La merda d'estat que tenim.

I que el nostre estat és una merda és més que evident. Vivim en una espècie d'estat evanescent, làbil, vagarós. Limitat en la seua sobirania, des de fora, per una confederació amb poders de facto i institucions polítiques parasitàries i absolutament inútils i, des de dins, qüestionat permanentment pels nacionalismes de dretes i per l'esquerra (nacionalista i estàndard) que viu com si l'Estat Espanyol fos quelcom de "provisional", con si la seua acceptació fóra quelcom de merament "tàctic": ens indignem (amb tota la raó) quan el Bipartit Institucional modifica la Constitució del nostre estat a la veu d'"ar" de Berlín o París, però ens caguem en la Constitució, el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem "dels espanyols", de l'estat opressor, quan es fan presents en tant que estat compartit. I bé està si la negació de l'estat espanyol és una opció política totalitzant i coherent, però el que no té trellat és el "vivo sin vivir en mí" de l'esquerra espanyola sempre amb complex d'inferioritat (o de pecat) davant dels nacionalismes per tal de "sumar", de no "dividir", de no "restar"... Merda d'aritmètica!

Manuel S. Jardí (que segurament no hi serà d'acord amb la interpretació que faig de les seues paraules) diu al seu article "La gran pantomima" (http://www.linformatiu.com de 5 de setembre): "Si a l'esquerra queda vida, i sembla que en queda, toca anar canviant el marc de referències i posar atenció en una agenda pròpia. Sense complexos." Al seu torn, el professor Vicenç Navarro ("La democracia incompleta: la necesidad de una segunda transición", en http://www.vnavarro.org/) afirma que "en España el sistema electoral se distancia mucho del principio democrático que afirma que cada ciudadano debe tener la misma capacidad de determinar el quehacer común a través del sistema electoral. Esto, en España no ocurre. No cada voto vale lo mismo." Potser un element primordial d'aquesta "agenda pròpia, sense complexos" siga, com demana el professor Navarro, una proporcionalitat directa entre el Sobirà (únic, indivisible) i els seus representants. Potser l'esquerra espanyola (pense fonamentalment en els comunistes) hauria de recordar l'article 1er de la Constitució de la República Espanyola ("La República constitueix un Estat integral, compatible amb l'autonomia dels Municipi i les Regions") i vore si a Espanya n'hi ha suficient proletariat com per a "elevar-se a classe nacional".

Banda sonora: Who wants to live forever?

2011-09-05T22:09:00.000+02:00

Hui fa una pila d'anys que va nàixer el pobre Freddie Mercury

WHO WANTS TO LIVE FOREVER
Queen

There's no time for us
There's no place for us
What is this thing that builds our dreams yet slips away from us

Who wants to live forever
Who wants to live forever....?

There's no chance for us
It's all decided for us
This world has only one sweet moment set aside for us

Who wants to live forever
Who wants to live forever?

Who dares to love forever?
When love must die

But touch my tears with your lips
Touch my world with your fingertips
And we can have forever
And we can love forever
Forever is our today
Who wants to live forever
Who wants to live forever?
Forever is our today

Who waits forever anyway?-

Festa Estellés 2011

2011-09-04T18:29:00.002+02:00

L'any passat vaig convidar uns amics a casa per celebrar la Iª Festa Estellés. Vaig fer una paella de l'Horta Sud prou reixida i fins i tot un dels comensals arribà directament a taula des de Madrid, només aterrar l'avió que el duia dels EUA. He de dir que tinc uns amics una mica iconoclastes i poc aficionats a qualsevol mena de santedat. De fet, a l'hora de llegir els poemes de l'Estellés alguns estaven dormitant i un altre davant la meua insistència fotogràfica per inmortalitzar el moment, mamprengué a ventar-se l'entrecuix amb les Homilies d'Organyà. Tot considerant les circumstàncies vaig preparar café ben carregat. Òbviament no vaig deixar constància gràfica de l'esdeveniment... Enguany a casa hem estat a soles i he preparat un arròs de senyoret no massa ortodoxe però prou presentable i estic pegant una miradeta per la catòsfera... Trobe que ja en aquesta segona edició s'ha descuidat la vessant gastronòmica de l'avinentesa cap a la molt popular i valenciana fórmula de l'entrepà els cacaus i les variants i trobe també (per algunes entrades que he vist) que al País Valencià del Nord, fins i tot en ambients universitaris i filològics, no tenen ni puta idea de qui és Vicent Andrés Estellés. Com tampoc, altrament, Enric Valor. Per tal de solucionar aquesta mancança deixe ací baix un sonet d'El gran foc dels garbons:

Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu.

Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.

Fuster, Ventura: no direu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts -oh, sempre

es necessita certa perspectiva.
Pense en el nostre poble, i li demane
a Déu, una mort digna. Déu que ho faça.

Banda sonora: The Ronettes, "Be my Baby"

2011-08-30T17:43:00.001+02:00

Sembla que la tardor serà calenteta amb reformes constitucionals, eleccions, indignacions, retallades... i damunt ens busquem més faena: que si he de fer la ressenya d'un llibre, escriure un relat, debatre amb els amics. Bé està: cada dia té el seu afany. Hui per hui encara hi ha l'agost i com el meu amic Salva ha enfollit i ha mesclat en una entrada del seu bloc "Rock me baby" (http://www.rockmebaby.es/) John Lee Hooker, amb Dire Straits i Doña Concha Piquer, per tal d'estirar una mica l'estiu i tornar a raó i bona pensa, ací teniu les Ronettes cantant "Be my baby". La coreografia a mi me fa pujar la tensió. Amics i amigues bona entrada que tingam tots i totes a la tardor!

Be my baby
The Ronettes

The night we met i knew i needed you so
and if i had the chance iand'd never let you go.
so wonand't you say you love me,
iand'll make you so proud of me.
weand'll make and'em turn their heads every place we go.
so wonand't you, please, be my be my baby
be my little. baby my one and only baby
say youand'll be my darlinand', be my be my baby
be my baby now. my one and only baby

wha-oh-oh-oh.
Iand'll make you happy, baby, just wait and see.
for every kiss you give me iand'll give you three.
oh, since the day i saw you
i have been waiting for you.
you know i will adore you and'til eternity.
so wonand't you, please, be my be my baby
be my little. baby my one and only baby
say youand'll be my darlinand', be my be my baby
be my baby now. my one and only baby

wha-oh-oh-oh.
so come on and, please, be my be my baby
be my little. baby my one and only baby
say youand'll be my darlinand', be my be my baby
be my baby now. my one and only baby

wha-oh-oh-oh.
be my be my baby be my little baby.
my one and only baby oh,
be my be my baby oh,
my one and only baby wha-oh-oh-oh-oh.

Espiga, de Berna Blanch

2011-08-02T18:23:00.003+02:00

Al pròleg d’Espiga, Marc Granell hi diu que la poesia de Berna Blanch remet al "lirisme extrem d'arrel romàntica". No hi sóc d'acord. O no del tot, perquè l'afirmació implica una concepció amplíssima del romanticisme i l'al·lusió a “l’arrel" pot desvirtuar la pertinença de la pràctica poètica de Blanch a una de les branques més granades del robust i vigorós tronc simbolista. Potser no es tracta d'una elecció ni tant sols inconscient. El "concepte", que al cap i a la fi és cosa científica, va ser un instrument poètic prou limitat i, desfeta la comunitat simbòlica tradicional, amb l'adveniment de la societat moderna, la condició humana atomitzada va produir una estètica nova: la poesia moderna és necessàriament simbolista. A l'Edat Mitjana era possible entendre (llegir en un codi comú) poemes com ara "Què faré, mamma? / Meu al habib est ad yana!" (Què faré, mare? El meu amic és a la porta!), però d'un parell de segles ençà aquest codi simbòlic comú, agonitzant d'antic, va desaparèixer definitivament i a l'enfrontament estètic naturalesa/comunitat va succeir la dialèctica món/individu: en Espiga, el poema "Camí" acaba en un expressiu "en mi, de mi, des de mi". La individualitat aïllada que constitueix la humanitat contemporània ha de llegir, sense l'auxili d'una gramàtica compartida, els signes de la naturalesa. Juan Ramón Jiménez demana "dame / el nombre exacto de las cosas", així com Blanch: "dis-me el secret / de les coses quietes" ("¡Qué quietas están las cosas!", ens diu també Juan Ramón). Es tracta de dir les coses sense tindre un fons de significats on acudir, allò que obliga a un sempre recomençat exercici adàmic d'adjudicació de substantius (i convé, com fa Blanch, que aquests substantius no siguen collita de diccionari): "aquestes ones... aquest mar... aquesta guerra...", en una perpètua perplexitat, en un perpetu estranyament que torç el llenguatge per a nomenar allò que n'hi ha tot recorrent a la imatge: "paraules, que llance / per portar petits tresors, / fragments amb què ajuntar la veritat". La imatge, el símbol, la metàfora són les lletres del nou codi per comprendre el món ("llig el món / la lletra justa"): "vull collir metàfores / pouar dels núvols lletres oblidades en l'aire". Amb una insistència cabalística, per a Blanch el món està fet de lletres, les lletres són com les gotes de pluja, les gotes remeten al símbol de la "llàgrima" (àlef primigeni), omnipresent a Espiga, una espiga que, amb forma de llàgrimes, està composada de grans.
Així doncs, la praxi poètica de Berna Blanch és de caràcter simbolista: un home modern, atomitzat, a soles front a un món que intenta comprendre com pot, interpretant símbols, construint imatges, filant metàfores... Però, en tant que nus de relacions socials qualsevol pràctica artística implica, alhora que una proposta estètica, una postura ètica. Encara que siga la negació de la relació social. I d'aquest solipsisme sap molt la poesia contemporània: el subjectivisme extrem, l'hermetisme, el coneixement personalíssim i incomunicable del món, són monedes prou habituals en el mercadeig literari. Trobe que no és aquesta la posició de Berna Blanch, sinó la vessant més universalista del simbolisme.
La pèrdua de la comunitat simbòlica tradicional va ser el ciment de moltes torres d'ivori però també va ser l'incentiu per a cercar una base nova, més ampla, de comunitat de significacions. Allò que és comú a qualsevol ésser humà, les sensacions amb què el món ens colpeja o ens acarona, les afeccions que aquestes sensacions produeixen a l'ànima són terra ferma per a la comunicació poètica. La màquina retòrica es dirigeix ara als sentits, a la vista, a l'oïda ("Claredat, plena de paraules, / plena d'adjectius de llum.") tot buscant allò que Machado anomenava "universales del sentimiento": "Com el tacte de la llum / pot trencar-te la pell? / Quants colors has viscut? / Quantes vides com la meua?" La llum, que pot trencar la pell de la pedra, és un altre dels símbols recurrents en Espiga, fins al punt d'esdevenir cisell de creació: "el prisma on es congrega l'hàlit, / la revelació, la paraula / amb què l'univers ens anomena". Som (tots) creació de la paraula ("el misteri de la llum") i com a tal formem part d'una comunitat universal de comunicació i de significats. Claudio Rodriguez ho va expressar magistralment tot dient, "qué sacrilegio este del cuerpo, este / de no poder ser hostia para darse"; Berna Blanch, no gens menys cordial ho diu així: "ansiava de recollir l'univers, / de ser el gra que se sent part de l'espiga."

Fira del llibre de Torrent

2011-08-02T13:19:00.004+02:00

El 26 de juliol a la fira del llibre de Torrent vaig tindre l'oportunitat de saludar els escriptors Berna Blanch i Toni Cucarella. A Berna el conec de fa algun temps d'ací de la capital de l'Horta Sud on vivim. A Cucarella el coneixia només virtualment de discutir amb ell als comentaris del seu blog. Ambdós van tindre la gentilesa de signar-me les seues obres Espiga i Hòmens i falagueres i altres relats respectivament i, a canvi, jo em vaig oferir a escriure una ressenya d'aquests llibres (que vindran pròximament). Enteneu-me, no és tracta de supèrbia (jo no sóc ningú per a fer crítiques literàries) sinó d'un intent de perllongar la conversació. El mateix Cucarella ha denunciat vàries voltes la industrialització de la literatura i potser el ritual de la crítica literària estàndard tinga més a veure amb la publicitat (o la competència deslleial) d'una mercaderia cultural, que amb l'estudi de les obres artístiques. No ho sé. Ni m'importa. Torne a dir que el que pretenc amb aquestes ratlles és tindre matèria de tertúlia: amb Berna quan el trobaré pel carrer o davant del col·legi que, com a pares, compartim; amb Toni Cucarella si ens veiem alguna vegada o topem (no coincidim massa en certes qüestions polítiques) a la xarxa. I tot això, també, per una qüestió, diguem-ne, de principis: més enllà del contractualisme modern, l'obra d'art és un mecanisme de cohesió social. L'admiració comuna envers un llibre, un quadre, una llegenda, produeix felicitat, crea lligams pareguts als de l'amistat, lligams personals no instrumentals. Aleshores, trobe que al fet estètic en sentit ample, l'obra (la creació, el producte, la mercaderia) no és pas allò més important. Si l'obra d'art inclou en la seua pròpia conformació tant al productor com als contempladors, l'objecte artístic és, en tant que bell, un nus de relacions personals, és un vincle social, quelcom de bo. Al remat, i tinc al cap l'impressionant poema "Amistad a lo largo" de Gil de Biedma, es tracta de xarrar. El poema, la narració és una ocasió, una excusa. Una bona, bella, excusa.

I'm a believer too

2011-07-30T10:50:00.001+02:00

El meu amic Salva, al seu blog rock me baby (http://www.rockmebaby.es/) ha posat una cançó de benvinguda de l'agost i les vacances que venen ganes de dir sursum corda! Jo també vull. Posaré la mateixa cançó però en la versió de la pel·lícula Shrek. Bon profit i bones vacances per a tots i totes!

Amy Winehouse

2011-07-23T20:19:00.004+02:00

Descanse en pau.

De segur que d'altres amics sabran dir més coses d'ella.

Descanse en pau.

Back to black

He left no time to regret
Kept his dick wet
With his same old safe bet
Me and my head high
And my tears dry
Get on without my guy
You went back to what you knew
So far removed from all that we went through
And I tread a troubled track
My odds are stacked
I'll go back to black

We only said good-bye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to.....

I go back to us

I love you much
It's not enough
You love blow and I love puff
And life is like a pipe
And I'm a tiny penny rolling up the walls inside

We only said goodbye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to

We only said good-bye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to

Black, black, black, black, black, black, black,

I go back to
I go back to

We only said good-bye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to

We only said good-bye with words
I died a hundred times
You go back to her
And I go back to black

El día e

2011-06-18T09:10:00.002+02:00

Tinc pendent (i mig embastat) un altre apunt sobre la qüestió de l'Ensenyament en Valencià, però com que hui és el "Día E" (http://www.eldiae.es/) copie ací baix un fragment d'un text dels segle XVI que cita el professor Ángel López al seu llibre El rumor de los desarraigados. Llibre absolutament recomanable sobretot per a fanàtics nacional-lingüisticistes d'un signe o altre.

"...no se han escrito en toda España tantos, tan buenos, i tan sotiles libros en prosa, i metro, como en esta lengua Catalana... El quarto lenguaje, es aquel, que io nuevamente llamo, Lengua Vulgar de España, porque se habla i entiende en toda ella generalmente."

La Línia i el Monstre

2011-06-09T10:38:00.006+02:00

...fóra bo atraure la majoria silenciosa, tractant de no polititzar ni nacionalitzar excessivament la qüestió, que, com he explicat, va més enllà de tot això, puix afecta la qualitat de l'ensenyament i a la llibertat de tria lingüística. Molta força, molta pedagogia i pensem una bona estratègia. Ànims per a tots!
Vicent Baydal "El pretés plurilingüisme: ni valencianitat, ni qualitat, ni llibertat" (http://www.ventdcabylia.com/)

Quan a la segona meitat dels anys huitanta van començar a implantar-se les línies en valencià vaig escoltar una conversa entre dues dones que reproduïsc ací quasi literalment:
-¿Tú a tu hijo lo vas a apuntar a eso de la línea en valenciano?
-Yo, sí.
-Pues yo no. Porque ahí lo que les van a enseñar es catalán y les van a hablar en catalán, no en valenciano.
-Por mí como si les hablan en ruso, pero en la clase de la línea hay quince niños y en la de castellano más de veinticinco.
He de dir, a més a més, que la primera interlocutora parlava valencià mentre que la segona era castellana (d'origen i de llengua). El professor Joan del Alcàzar es fa ressò d'aquest embolic sociològic a l'entrada "Mira pare, està escrit en valencià!" del seu blog http://escriureenlaire.blogspot.com/. S'enganya, en canvi, quan estableix una distància cronològica entre un tipus de famílies, diguem-ne "pioneres" ("Els pares i mares, però, érem militants de moltes coses i també de l'escola pública i de la defensa de la llengua. Escola en valencià era la idea força en la que tots coincidíem.") i d'altres que vingueren després: "Parelles de parla castellana, inclús parelles immigrants, matriculaven els seus fills en la línia en valencià, pel prestigi que aquesta havia assolit". Pel que jo he vist, si més no a l'àrea metropolitana de València, la dualitat que assenyala del Alcàzar va ser-hi present des del començament: amb límits no massa clars la composició social dels alumnes de la línia ha oscil·lat entre la classe mitjana valencianoparlant vinculada al funcionariat i a les professions liberals ("El grup de xiquets era bo, i es parlava al centre que, clar, amb el nivell sociocultural dels pares i mares, això era fàcil") i la classe obrera, majoritàriament de llengua castellana, que veia en la línia la possibilitat d'ascens social dels seus fills i (cal dir-ho tot) la segregació respecte a capes socials pròximes: és difícil (o, millor dit, era) trobar als grups de la línia xiquets i xiquetes provinents del lumpemproletariat les famílies dels quals refusaven el valencià, així com tampoc fills de valencians castellanitzats o de cultura secessionista.
Pel que fa al professorat, el professor del Alcàzar posa de manifest una dualitat diferent: "Vam trobar mestres tant compromesos com nosaltres, i d'altres que en les nostres propostes i demandes no trobaven sinó elitisme i recerca de privilegis" És de veres que en aquells anys inicials molts professors i professores es mostraven reticents envers la línia però al llarg del temps i conforme avançava la implantació de la LOGSE (parle de Secundària) a l'hora de escollir grups n'hi havien autèntiques colzades per agafar els grups d'ensenyament en valencià, justament per les característiques que assenyala del Alcàzar: menys alumnes, en general poc o gens conflictius, provinents de famílies il·lustrades i molt implicades en el procés d'ensenyament-aprenentatge. Com diría Gonzalo de Berceo: "fijos de bonos omnes que querién más valer"
Aleshores, trobe que al voltant de la línia en valencià han quallat dues postures que a hores d'ara poden ser, fins i tot, contradictòries. Per un costat hi són els que (continue glossant l'article de Joan del Alcàzar) "prompte vam ser bona part dels membres de la Junta de l'Associació de Pares, i des del primer dia vam començar a fer valdre els nostres drets. N'érem joves i estàvem carregats de raons i, si això no era prou, estàvem defensant el dret dels nostres fills a educar-se i aprendre en valencià." I per l'altre hi són els que en l'ensenyament en valencià han buscat (i durant un temps van trobar) allò que la totalitat dels Sistema Educatiu els negava: l'excel·lència en l'ensenyament, alumnes de bon comportament i motivats, famílies col·laboradores... És a dir en l'Ensenyament en Valencià es barregen dues concepcions de l'educació pública valenciana. Una hi veu un element fonamental de la construcció nacional del País Valencià i fins i tot dels Països Catalans, una altra ha trobat-hi un instrument molt eficaç per a la formació personal, per a la promoció social... Entenc que "la majoria silenciosa" a què fa referència Vicent Baydal és a aquest segon grup mentre que el perill de "polititzar i nacionalitzar excessivament la qüestió" prové del primer.

Segons Xavier Aliaga ("La línia roja de les línies", http://sotalacreueta.blogspot.com/) "el monstre s'ha fet gran i no els agrada". I caracteritza aquest "monstre" com una amalgama on hi mescla el Programa d'Ensenyament en Valencià amb "la cultura feta en la nostra llengua, els músics, els escriptors, els col·lectius dispersos o en xarxa que habiten el País Valencià" fins al punt de considerar que Obrint Pas és "un símbol de les línies"... Trobe que aquest "monstre" no li fa cap favor a l'ensenyament en valencià entre d'altres raons perquè l'estratègia de convertir l'educació en un camp permanent d'enfrontament amb traducció electoral (la consigna "per la dignitat de l'ensenyament públic" ha tingut un reflex quasi literal a la propaganda del PSPV-PSOE a les recents eleccions) ha fracassat estrepitosament i ningú pot esgarrar-se les vestidures per una estratègia política del PP, anunciada al seu programa, que busca neutralitzar "el monstre".
Pense, com a pare d'un estudiant de la línia, com a professional que ha fet classes en aquest programa, com a ciutadà que considera que l'Educació ha de garantir el progrés personal i social, que hem de desvincular l'Ensenyament en Valencià de la cultura de la professionalització de la protesta, dels que fan una crida a la "insubmissió" front a "les desviacions mentals dels feixistes actuals" (veure, per exemple, els comentaris de Maria Josep Escrivà a l'entrada citada de Xavier Aliaga o les paraules de l’escriptor Toni Cucarella a “Espanyols vindran que de casa mos trauran! -http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella-: “Diguem-ho clar: una demència. Patologia criminal, demència incurable.”). Si es tracta de sotmetre la Línia en Valencià als interessos de cantautors, poetes, candidats perdedors, cercasubvencions, redreçadors i redreçadores d'ofici etc… tenim (i fins i tot tenim justament) les de perdre.
Considere que, en canvi, el que hem de fer és... (continuarà en una pròxima entrada)

Dedicat a d'altres

2011-06-03T10:48:00.004+02:00

El Periòdico de Extremadura (http://www.elperiodicoextremadura.com/noticias/noticia.asp?pkid=585466) recull aquesta opinió d’un militant d’IU a l’assemblea de Badajoz, tot refereint-se al PSOE: “nos han tratado tan mal que sería como si una mujer se fuese con su maltratador”

Com que l’altre dia vaig posar una cançó del genial Javier Krahe ara ficaré una de la no gens menys genial Nacha Guevara

Mi hombre

Nacha Guevara

Yo le doy cuanto soy,

mis encantos y mi amor,

a mi hombre.

Yo le espero al llegar,

nunca dejo de pensar

en mi hombre

Es un ser sensacional

y aunque a veces me haga mal

es mi hombre.

No es gentil ni es genial,

no es un ser espiritual.

Y qué importa.

Si es mi placer.

Me hace sufrir y padecer,

Qué voy a hacer si soy mujer

y sé querer.

Aunque a veces huele mal

para mí no hay nada igual

a mi hombre.

y si algo no resulta

hay que verlo cómo insulta,

a mi hombre.

Aunque a veces me patea

porque dice que soy fea,

mi hombre.

No es gentil ni galante

y aunque sea repugnante

qué me importa

si es mi placer.

Me hace sufrir y padecer

qué voy a hacer si soy mujer

y sé querer.

Se metió en mi corazón

como un ladrón.

Es ingrato y es infiel.
Soy toda de él.
Qué me importa si él está
afuera de la ley.
Sé que al fin se cansará
y me dejará.
Olvidando mi pasión me escupirá
y será mi perdición,
pero le quiero igual,
aunque sé que es un rufián.

Tiene muy mal humor,

es borracho y peleador.

Es mi hombre.

Trabajo no le dan

por ser sucio y haragán,

a mi hombre.

Es un ser tan especial

no se quiere ni bañar.

Es mi hombre.

No es gentil ni es genial,

es más bien un animal

y qué importa

si es mi placer.

Me hace sufrir y padecer

qué voy a hacer si soy mujer

y sé querer.

Sé que al fin se cansará

y me dejará.

Olvidando mi pasión me escupirá

y será mi perdición,

pero lo quiero igual,

aunque sea un animal.

Dedicat a mi mateix

2011-05-31T19:02:00.001+02:00



Marieta

Javier Krahe

Y yo que fui a rondarle
la otra noche a Marieta
la bella, la traidora
había ido a escuchar a Alfredo Krahus

Y yo con mi canción
como un gilipollas, madre
Y yo con mi canción
como un gilipollas

Y entré con el salero
al comedor de Marieta
la bella, la traidora
ya estaba acabando el flan

Y yo allí con la sal
como un gilipollas, madre
Y yo allí con la sal
como un gilipollas.

Y cuando por su santo
le compré una bicicleta
la bella, la traidora
ya se había agenciado un Rolls.

Pegado al manillar
hice el gilipollas, madre
pegado al manillar
hice el gilipollas.

Y le llevé una orquídia
a nuestra cita en la Glorieta
la bella se besaba con un chulo
y apoyada en un farol
Y yo allí con mi flor
como un gilipollas, madre
y yo allí con mi flor
como un gilipollas.

 Y cuando ya por fin
fui a degollar a Marieta
la bella, la traidora
de un soponcio
se me había muerto ya.

Y yo con mi puñal
como un gilipollas, madre
y yo con mi puñal
como un gilipollas.

Y lúgubre corrí
al funeral de Marieta
A la bella, la traidora
le dio por resucitar.

Y yo con mi corona
hice el gilipollas, madre
y yo con mi corona
hice el gilipollas.

A la vora del riu, mare...

2011-05-27T22:35:00.001+02:00

Si n’hi ha alguna cosa de la política que em deprimeix més que els resultats electorals són les anàlisis post-electorals. N’hi ha de tot. Ací, a aquesta espècie de destral prehistòrica sense mànec on vivim (em refereisc al mapa del País Valencià, collons, que cal explicar-ho tot!), segons algunes interpretacions l’esquerra ha quedat de puta mare i amb el mantra de “hem de frenar la dreta” tot lo món amb un parell de regidors s’apresta a curar-li la pupeta que li han fet a l’Alarte i al seu partit enverinat. Els de Compromís que facen el que vullguen (total, estan per això, per a fer-li de muleta al PSOE), però el meu vot a EUPV que me’l tornen si aprofita per a nomenar alcaldes alartins. I això per vàries raons:

1. Perquè entenc que l’abismal davallada de vots al PSOE (i en segons quins llocs també del PP), la recuperació de l’esquerra, el moviments d’indignats, etc. formen part d’un tot estratègic de redreçament i aprofundiment de la democràcia que va més enllà del tacticisme i l’aritmètica de les regidories. Aquesta idea, potser difusa, de redreçament democràtic pot tindre un punt d’acord (i de partida) en la reivindicació de la reforma del sistema electoral. De fet aquesta reivindicació ha aparegut de manera recurrent després de les eleccions. La qüestió que hauríem de plantejar-nos és: Com podem demanar canvis democratitzants en el procés de representació institucional si no respectem la voluntat majoritària? Vull dir, un principi formal-democràtic que cal respectar és “ha de governar la llista més votada”. I això val igual per a Donòstia, per a Burjassot o per a Extremadura.

2. Sí, però… es podria argumentar, i de fet està fent-se per exemple a l’anàlisi de l’amic Xavier Aliaga al seu blog sobre els resultats de Xativa, que en alguns llocs entre les forces polítiques d’esquerra (?) sumen més vots que el PP. Deixem de banda si el PSOE és d’esquerres i considerem el següent: com podem saber que la voluntat popular és que sumem els vots o els escons aconseguits? Vull dir, si un votant del PSOE li dóna el vot a IU-EUPV, com podem saber que allò que vol és que IU-EUPV li ho torne al PSOE en forma de recolzament a la investidura? No hauríem de pensar més aviat el contrari, que qui li nega el seu vot als sociates (per abstenció o per trasvassament) allò que vol precisament és que els sociates no governen?

3. Sí, però… es podría dir que una interpretació correcta és que l’electorat progressista vol que el PSOE gire cap a l’esquerra amb l’espenta dels altres partits més clarament esquerrans. Bé, potser. El que passa és que no és. Vull dir que l’experiència pràctica (si volem purament tàctica) és què si l’esquerra governa amb els socialistes al remat és la dreta qui trau profit. Mireu si no Catalunya, les Illes, Galícia, Còrdova… A banda d’això per molta espenta que hi posen l’úter estèril del PSOE no es pot fecundar, perquè…

…4. Què collinses ha de fer el PSOE per a que li retirem la marca “esquerra”? Com tenen tanta bula que, facen el que facen, sempre n’hi ha algú que pensa que “els altres són pitjor”? Per què? Imaginem un partit que desindustrialitza un país, que amb un ministre com ara Solchaga insta a l’especulació i l’enriquiment improductiu mentre augmenta l’atur, que amb un ministre com ara Corcuera legisla sobre la potada a la porta, que amb un altre ministre (Barrionuevo) organitza el terrorisme d’Estat amb tortures, segrestaments, assassinats, soterrars en calç viva… amb militants com ara Javier Solana que colateralitzen mortalment tot el que es meneja, amb barons que motegen de “cobards” els objetors de consciència com va fer el Rodríguez Ibarra mentre d’altres institucionalitzen la corrupció d’ací a Laos passant pel paper del BOE i que de tanta merda que tenen als ulls veuen merda per tot arreu fins a dir que “Anguita i Aznar son la misma mierda”… I després vé l’altre, que encara està per ací, i que va començar repartint xecs per a tots i totes (hala! alegría! Será por dinero!) i, al remat, ha acabat retallant els ingresos d’alguns i algunes (els més dèbils), que va aprofitar-se del “no a la guerra” per acabar borbandejant Líbia… ON COLLONS ESTÀ L’ESQUERRA A EIXE PARTIT!!!

5. No sé quina será la motivació de tots els ciutadans que han votat IU-EUPV però la meua per a (tornar a, després de molt de temps) votar aquesta opció ha estat alguns discursos que he sentit i que m’han fet pensar que tornàvem a la teoria de les dues voreres. Espere que no quede tot com a la cançó popular:

"A la vora del riu, mare, m’he deixat les espardenyes…"

I la mare va i li contesta: "les espardenyes… tu lo que t’has deixat és la vergonya!"

Javier Krahe: "Habrá que depositar el voto en la urna..."

2011-05-22T12:23:00.001+02:00

Una cançó del genial Krahe per animar a anar a votar, que no tot ha de ser... això.
Que passeu un bon diumenge, amics i amigues!!!

Place de Grève

2011-05-20T19:16:00.002+02:00

Les ouvriers sans travail vont prendre l'habitude de s'y regrouper à l'aube à la recherche d'un employeur. Il s'agissait d'une main-d'œuvre sous-qualifiée et instable qui échappait au système des métiers réglés. Ainsi, la place de Grève est à l'origine du mot "gréviste", sur la base d'un contresens : il s'agissait de concentrations d'ouvriers qui ne travaillaient pas, mais qui étaient à la recherche d'un travail.

Estic d’acord amb Esperanza Aguirre. Que sí, que sí! Que té tota la raó: Cal ser molt prudent a l’hora de posar-li cognoms a la Democràcia. A l’hora d’adjetivar-la. I l’exemple que n’ha possat és prou contundent: Franco, a la seua dictadura li deia "democràcia orgànica”. És per això que allò de “Democràcia real, ja!” és una mica desafortunat (una mica, que tampoc cal exagerar), perquè implica que el règim polític que tenim és una Democràcia “irreal”, val a dir, “inexistent”… i açò sí que és exagerat. Trobe que l’únic adjetiu que li quadra al sustantiu “Democràcia” és “imperfecta” i com a tal, i essencialment, “perfectible”. Es tractaria, per tant, de demanar (de produir) el perfeccionament de la nostra Democràcia. En aquest sentit la “revolució ética” que demana el manifest del dia 17 (http://democraciarealya.es/) em sembla molt bé, però resulta una miqueta inconcreta: els indignés (pas “enragés”, heureusement) fan molt bé exigint el compliment de la Constitució i els Drets Humans (al seu Manifest no es demana una altra cosa), però ja ho va dir Montesquieu (crec): seria bo que tots els francesos foren virtuosos, però com que açò és impossible haurem de procurar, si més no, que tinguen lleis justes. O alguna cosa així. I si l’estructura política real entra en contradicció amb les finalitats de la Constitució i els Drets Humans és que les lleis que conformen eixa estructura no en són de justes. I cal canviar-les. Vull dir: no es tracta de demanar honradesa als polítics, sinò de configurar un estat de coses que faça almenys més difícil la corrupció i més difícil que banquers i polítics (sistema-diners i sistema-poder) ens tracten com una merda. El meu amic Salva deia a “El secuestro de la democracia” (http://enderrocs.blogspot.com/ ): “Pienso que no se trata de negar la mayor, pero me jode que la izquierda ‘realmente existente’ se obstine en no cuestionar seria y abiertamente algunos de los tótems del pacto constitucional del 78 (bases de la representación, de la participación, la ley electoral, la democracia interna de partidos y de las instituciones, burocracia, el modelo de estado, el sistema autonómico.... etc.)" Bé, sembla ser que alguns sí estan qüestionant aquests tótems tot considerant que, encara que al manifest mencionat supra no apareix, els de la Puerta del Sol, la Plaça de Catalunya, la Plaça de l’Ajuntament, etc. demanen el canvi de la Llei Electoral. Tot arribarà. Personalment pense que el model d’estat que tenim és injust, ineficaç i abona la corrupció. Però ara com ara caldria centrar-se en açò: a les eleccions generals de 2008 (pose com a exemple dos partits que me la bufen) Coalición Canaria amb 164.255 vots (el 0’65% del total d’Espanya) va obtenir 2 diputats, i UPyD (“Upa Dance”, segons un amic meu) amb el doble de vots i percentatge (303.535 vots, 1’2%), va tindre la meitat de diputats: la inefable Rosa Díez a soletes. És injust. És absolutament injust. Cada dia té el seu afany, i de cara a les eleccions generals del 2012 estaria bé triar una qüestió política com a referent: la reforma de la llei electoral cap a una proporcionalitat directa entre el Sobirà i els seus representants podria ser un bon començament. I una prova per als partits que realment (sense la puta retòrica habitual) estan amb la gent de la Place de Grève… Perdó m’he deixat portar per l’entusiasme que deia Kant.

Relatos blasfemos I: "Un cementerio de mariposas"

2011-05-08T14:26:00.007+02:00

D'uns mesos ençà tinc prou de temps lliure i ara, degut a circumstàncies famiiliars, més encara. Vull dir, que no tinc excusa (o encara no n'he trobat) per a no escriure. I com estic pensant, tot considerant-ho amb raó i seny, que tinc més vida al passat que al futur, trobe que és hora de donar forma a algunes històries que tinc pel cap.

Fa prou de temps vaig escriure un poema fals. Fals perquè presumia una distància encara inexistent. Deia així:

Sodoma y Nazaret, infancia

de nácar, a la vuelta

del tiempo comprendido.

Potser ara el distànciament amb aquell món que vull reflexar en aquests "Relatos blasfemos" siga suficient com per a comprendre-lo.

_________________________________________________________

…se les queda mirando con un gesto de súplica en los ojos. Uno de ellos, sudoroso, jadeante, se vuelve a él y le pregunta:
—¿Quieres jugar?

—Bueno.

Ignacio Aldecoa, Hasta que llegan las doce.

cesó todo, y dejéme,

dejando mi cuidado,

entre las azucenas olvidado.

San Juan de la Cruz, Noche oscura

Un cementerio de mariposas

Jesús Párraga Serrano

A mediados del verano, jugando en un solar lleno de escombros, mi hermano mató un gorrión. La verdad es que fue sin querer: le tiró una piedra muy desviada con la mala suerte, para el pájaro, de que rebotó y le acertó en el cogote. Corrí a levantarlo del suelo y la cabeza se le caía a un lado y al otro del cuerpecillo todavía caliente.

—¡Le has roto el cuello!, ¡Qué puntería!

—¡Qué va! Si no quería darle. Ha sido de casualidad.

—¿Es una golondrina?

—¿Qué dices? ¿No ves que es un gorrión?

—¡Ostras! Y si hubiera sido una golondrina qué…

—Qué de qué…

—Que una vez don Carlos dijo que es un pecado muy gordo matar o comer golondrinas porque tienen espinas en vez de huesos y con esas espinas hicieron la corona de Nuestro Señor.

—¡Bah!

No sabíamos qué hacer con el cadáver del gorrión y, al cabo, lo enterramos con gran ceremonia en un funeral como es debido. Dudamos, sin embargo, si ponerle o no una crucecita sobre el túmulo minúsculo.

—No, hombre, no, que los bichos no tienen alma.

—¡Ah! ¿No?

—¡Que no!

Algunos días después lo desenterramos con la idea de encontrar un esqueleto o, en todo caso, miles de gusanos devorando los restos del pajarillo, pero sólo estaba cubierto de hormigas negras.

Cuando les conté el suceso a los otros niños de nuestra calle, a alguno se le ocurrió confeccionar un cementerio de mariposas, mucho más fáciles de cazar que los gorriones y muy abundantes aquel verano en que cumplí once años.

Acotamos un cuadrado de terreno y comenzamos a llenarlo de mariposas muertas. Para matarlas utilizábamos la propia tumba: al mediodía hacíamos un agujero en la tierra y metíamos dentro la mariposa; después tapábamos herméticamente el agujero con algún vidrio de los que abundaban por todas partes (fragmentos de botellas rotas sobre todo) y nos sentábamos para verla morir.

—¿Por qué se mueren?

—Porque el vidrio hace de lupa y los rayos cósmicos gamma ultravioletas las van quemando poco a poco.

—¡Qué dices! Es que se quedan sin oxígeno.

—¡Sí, hombre! Las mariposas no respiran.

Fuese por una causa o por otra, lo cierto es que, después de aletear un rato más o menos largo, la mariposa se quedaba inmóvil y se moría. Discutimos por la ordenación, simétrica o azarosa, del cementerio sin llegar a ningún acuerdo y cada cual distribuía a su aire los reflejos blancos, marrones y verdes de las tumbas, pues aquel a modo de lápidas que las cubrían unas eran de botellas de cerveza “El Águila”, otras de agua de “Solares” y otras de vete a saber qué.

No duró mucho el interés compartido por aquel entretenimiento y, a la hora de la siesta, como mi hermano se quedaba en nuestro cuarto escuchando canciones de una cinta de Deep Purple, me iba a jugar solo al cementerio.

El ignorante que negaba la respiración de las mariposas solía aparecer por sorpresa y se burlaba de mí.

—¡Y el sepultureeeeero! —gritaba el muy imbécil.

—No eres más tonto porque no te entrenas.

Aquel tonto desentrenado se llamaba Migue y andaba cerca de los trece años. Como era algo bajito tenía muy mala leche y era conveniente no mostrarle miedo porque entonces te hacía la vida imposible. Lo malo es que mi madre y mi padre nos tenían prohibido decir palabrotas (sobre todo a mí) y era muy difícil insultarle para mantenerlo a raya con palabras como “tonto” o “gilipichis”.

Migue era nuevo en mi calle. Llegó de Almería al final del curso y lo metieron en mi clase (aunque era más mayor) por su estatura y porque hablaba con la nariz y el paladar en lugar de hacerlo con la lengua.

Aquella vez se sentó a mi lado frente a las mariposas muertas y me preguntó:

—¿Y tu hermano?

—Ahora baja —le contesté mientras empezaba a preparar una tumba—; enseguida.

Lo de “enseguida” venía a que la proximidad de Migue me incomodaba y a que él temía a mi hermano desde que un día se metió conmigo y le pegó una paliza. Yo estaba meando en la acequia, espantando a las ranas y los renacuajos y el Migue no paraba de mirarme:

—Qué pequeña la tienes, chaval, y qué rara.

—Tú sí que eres raro enano de mmm…

—¡Quién es enano, cabrón! —me gritó el muy borde mientras me empujaba. Y casi me caigo a la acequia con el pito al aire. Menos mal que mi hermano siempre estaba cerca y lo agarró por el cuello, lo tiró en tierra, se sentó encima de él, se lió a puñetazos y le dijo:

—¡Mariconazo! ¡Como te acerques a mi hermano te arranco la cabeza y te la meto por el culo! —lo de la cabeza y el culo creo que lo sacó de una película de Bud Spencer. Pero el caso es que, desde entonces, el Migue se andaba con cuidado…

—Así que baja enseguida ¿eh?

—Ahora mismo.

—¿Tú quieres ser de mi banda? —me preguntó de pronto mientras me ayudaba a escarbar con sus uñas renegridas.

—¿Qué banda? —pregunté yo a mi vez, intentando mezclar, a partes iguales, desprecio e indiferencia.

—Estoy haciendo una banda —dijo él sin levantar la vista del gua—, pero para entrar hay que pasar una prueba…

—¡Pues vaya! —le dije mientras me alejaba fingiendo buscar trozos de vidrio.

—¡…y tú no tienes cojones!

“Pero tengo a mi hermano, payaso” —pensé yo.

Aunque, a decir verdad, mi hermano andaba un poco raro y despegado desde hacía varios meses. No digo que no estuviese conmigo casi todo el tiempo pero… Por ejemplo, un día se hartó de mis respuestas a don Carlos y me prohibió que le acompañase a la catequesis de Confirmación. Es que yo sabía contestar a todas las preguntas sobre el Evangelio y se conoce que los otros chicos le dijeron que no me dejase entrar porque los dejaba en evidencia. Y eso que a ellos les daba igual, que hasta le vacilaban a don Carlos. Así que durante las charlas me quedaba en la iglesia o fuera, en la calle, esperando a que bajase. Las chicas no tenían la catequesis en la misma clase que los chicos y, al salir, se juntaban todos en la puerta de la iglesia para hacer estupideces. Una vez, entre tres chicas, zarandearon a mi hermano y le tiraron del pelo. Yo pensé “las va a machacar a host…, a tortazos”. Pero en vez de eso salió corriendo mientras se reía y se ocultó detrás de sus amigos. Ya digo que estaba desconocido. Además, algunos domingos no me acompañaba a misa y por la tarde no me dejaba ir con él al cine. Y como mi padre había hablado con el encargado de la fábrica para que empezase a trabajar después del verano, a veces me decía:

—Mira, yo ya he acabado la escuela y voy a empezar a trabajar. No te voy a llevar conmigo a todas partes… ¡Y deja ya de enterrar mariposas, que pareces tonto!

¡Es que no se me ocurría otra cosa que hacer! El Gordo, Chimo y Juanín andaban siempre detrás del Migue con un perro callejero canijo que habían encontrado Dios sabe dónde y yo procuraba no juntarme con ellos sin que estuviese cerca mi hermano porque se alejaban mucho entre los campos y vete a saber qué hacían.

III

Entretanto, el cementerio de mariposas iba creciendo como un puzle de figura incierta. De unos lados, ordenado, de otros, caótico; unas tumbas cubiertas con gruesos cristales y otras con vidrios más frágiles, restos de ventanas rotas; algunas eran pequeñas y otras más grandes, según el tamaño de la mariposa correspondiente… Pasaba tardes enteras sin ver a la banda del Migue quien parecía haber perdido interés en hostigarme o en cazar mariposas, volcado como estaba en explorar el extrarradio con sus secuaces y el perro asqueroso que les seguía a todas partes. Sólo el Chimo, de vez en cuando, me traía noticias de “La banda” y la crónica de las hazañas de su jefe:

—¿Sabes qué?

—¿Qué?

—Que al padre del Migue lo mataron en la cárcel.

—Qué dices…, si se murió de cáncer de hígado que se lo pegó otro borracho por beber en la misma botella…

—Pues el Migue dice que no, que eso es lo que dice su madre para que la gente no sepa que su padre estuvo en la cárcel, que lo metieron por matar a un gitano de una puñalada.

—¡Sí! ¡Ya! Y yo voy y me lo creo…

. . . . . . . . . . . . . .

—¿Sabes qué?

—¿Qué?

—Que el otro día nos peleamos con unos del Camino Viejo…

—¡Pues vaya!

—…llegamos cerca de la presa de la acequia grande y al Gordo lo habían agarrado dos del Camino Viejo. Uno lo tenía cogido del cuello y otro le había bajado los pantalones. Entonces el Migue se puso a chillarles “¡Eh, hijoputas! ¡Dejad a ese chaval ahora mismo!”. Y los otros va y dicen: “¡Ven tú, si tienes huevos y nos obligas!” Y entonces el Migue y yo echamos a correr hacia ellos…

—¿Y Juanín no fue?

—¿Juanín? Juanín es un cagao y se quedó atrás.

—Y por qué no les azuzasteis al perro.

—¿El perro? ¡El perro es más cagao todavía que el Juanín! En cuanto nos vio correr y gritar se largó con el rabo entre las patas.

—¿Y luego…?

—Pues yo y el Migue nos liamos a hostias y uno de ellos se escapó y al otro lo cogimos contra el árbol gordo entre los dos… Y el Migue ¿sabes qué?

—¿Qué?

—Que sacó una navaja y se la puso en el cuello al del Camino Viejo y le dijo, dice: “¡A este chaval no lo toca nadie más que yo y si te veo otra vez por aquí te la clavo en los ojos!”

—¡Ostr…! ¡Hostia, tú! ¿Y el Gordo qué hacía?

—¿El Gordo? ¡Nada! Sentado en el suelo, llorando, con los pantalones en los tobillos y los calzoncillos llenos de tierra. Si hasta el Migue le dijo, dice: “¡Gordo!, ¿Quieres que lo raje a éste?” Y el Gordo le dijo que no, que lo dejara que se fuese.

—¡Jopet…! ¡Joder, macho!

Durante los días siguientes les veía pasar, por la tarde, más allá de la acequia pequeña, al lado del cementerio de mariposas, hasta perderse tras el árbol gordo, cerca ya de la acequia grande. El perro seguía con ellos pero al Juanín no lo veía. Seguro que había dejado de ir con la banda del Migue. Aunque lo cierto es que tampoco aparecía por el kiosco Poveda, ni por los futbolines Tauro. En cuanto pude le pregunté al Chimo:

—¡Oye, tú!

—¿Qué pasa?

—¿Has visto al Juanín?

—¿Qué quieres tú del Juanín?

—¿Yo? ¡Nada!

—¿Entonces?

—¿Es que ya no va con vosotros?

—No. El otro día el Migue se fue con él hasta la cabaña del guarda y cuando volvieron el Migue le dijo que era un marica y que no lo quería en su banda y que mejor que no se lo encontrase por la calle.

—Y el Juanín qué dijo.

—¿El Juanín? ¿Ese marica? ¡No dijo nada! Se calló como una puta y se fue a su casa.

—¿Y qué hicieron en la cabaña del guarda?

—Eso no lo sé. El Migue se va allí algunas veces solo, o con el Gordo, o con el perro. Yo paso. Pero si quieres saberlo pregúntaselo a él. Mañana nos vamos a dar una vuelta hasta el árbol gordo; que el Migue dice que vamos a castigar al perro por ser un cobarde y un rajao. Si quieres, te vienes con nosotros.

—Es que el Migue dice que para ser de su banda hay que pasar una prueba…

—¡Bah! ¡Si es una chorrada!

—Vale, pero, qué es.

—¡Y una mierda te lo voy a decir! Si quieres saberlo te vienes mañana con nosotros, capullo.

—¡Capullo tu padre!

—¡A que te meto una hostia!

Al otro día, a pesar de que el verano estaba casi por terminar, el sol parecía rabioso y estuvo quemando, toda la mañana, a las mariposas muertas. Hacia las tres de la tarde bajé a ver el cementerio y pensé que, aunque muy pequeños, los cuerpos en descomposición de las mariposas producirían algún tipo de gas (sobre todo con aquel calor que metalizaba el cielo) y que, por la noche, se desprenderían de las tumbas fuegos fatuos.

—¡Y el sepultureeeeeeero! —oí de pronto a mi espalda, en la voz gangosa del Migue.

—¡Joder, qué mierda de tío! —grité yo, asustado de mis propias palabras porque pensé que el Migue me iba a partir la cara.

Pero el Migue no pareció molestarse. Venía con el Chimo, que llevaba al perro atado por el cuello, con una cuerda que seguramente procedía del tendedero de su madre.

—¿Qué pasa? —dijo el Migue— ¿Te vienes a dar una vuelta con nosotros?

—No sé —contesté— ¿A dónde vais?

—¡Venga tío, a mí no me vaciles! —cortó el Chimo— Ya te dije ayer que íbamos a ir al árbol gordo a escarmentar a este hijoperra —y diciendo eso tiró de la cuerda de plástico azulón que apretaba el pescuezo del perro hasta levantarlo del suelo. El animal empezó a chillar e intentaba huir pero el Chimo se puso a darle patadas mientras seguía gritándome:

—¡Así que, si quieres, te vienes y, si no, te quedas aquí con tus mariposas, pero deja ya de dar por culo!

El Migue permanecía callado, mirándome, como si ya supiese mi respuesta:

—¡Vale, vale! ¿Y el Gordo? ¿No viene?

Echamos a andar mientras el Migue me informaba de que el Gordo ya estaría en el árbol. Saltamos la acequia pequeña, que entonces iba casi seca, y poco después miré hacia atrás. El Chimo daba fuertes tirones a la cuerda, a pesar de que el perro apenas se resistía a caminar. Tras él aún se veían brillar las pequeñas tumbas.

—¿Vais a matar al perro? —pregunté.

—¡Joder con las preguntitas! —refunfuñó el Chimo—. Tú estás un poquito tocao ¿no?

El Migue caminaba deprisa y en silencio delante de nosotros.

Entre la acequia pequeña y el árbol gordo apenas había una tabla de tierra en barbecho, dura y polvorienta, que, al recorrerla, no me pareció tan extensa como había imaginado desde el cementerio de mariposas. Sirviendo de linde al bancal, el árbol gordo hundía sus raíces en un montículo desde el que se veía la acequia grande con sus exclusas y, a lo lejos, la cabaña semiderruida que, decían, era del guarda de aquellos campos.

El Gordo nos esperaba sentado junto al árbol, al que había atado un alambre de cobre y en el que se apoyaba una vara de hierro de las que se usan en las obras. A su lado había una especie de barreño metálico.

Con un sigilo casi voluntario, el cielo se había ido oscureciendo mientras nos acercábamos al árbol y cuando llegamos a oír el saludo aflautado del Gordo estaba totalmente negro, taciturno y lleno de grumos:

—¿Qué pasa, chavales? —dijo el Gordo y, señalándome preguntó— ¿Y éste? ¿Qué pinta aquí?

—¿Qué pasa? —repliqué— ¿Te molesto acaso?

—¿Acaso…? —murmuró confuso y agresivo el Gordo acercándose a mí. Pero el Migue se interpuso entre nosotros:

—Tranqui, Gordi. Tú a lo tuyo. Agarra la barra y la palangana y estate al loro que éste va a atar al perro.

—¿Que yo qué? —pregunté balbuciendo.

El Migue me miró en silencio. Se me acercó. Yo no quise retroceder pero sentí que los testículos, con un cosquilleo de desaliento, querían encogerse hasta desaparecer dentro de mi cuerpo.

—Que amarres al perro te he dicho. ¿O es que estás sordo?

—Es que…

—Es que nada, chaval. Nadie te ha obligado a venir con nosotros y si quieres quedarte aquí deja de lloriquear y ata al perro, coño.

Aunque el Chimo le había quitado la cuerda del cuello, el perro permanecía a su lado olisqueándolo. Me aparté del Migue sin decir nada y tendí la mano hacia la cuerda pensando que, después de todo, no se me exigía una prueba desmesurada.

—¡Y éste…! —se rió el Gordo—. ¿Qué hace ahora?

—No te enteras de nada, chaval —me dijo el Chimo ocultando la cuerda a su espalda—. Tienes que atarlo con el alambre.

Ya no me atreví a protestar. Agarré al perro por el pellejo del cogote y lo llevé hacia la base del árbol. Desde allí se veía la uniformidad negra del cielo: desde el cementerio de mariposas y las primeras casas, a lo lejos, hasta la caseta del guarda y el río remoto hacia el otro lado, todo parecía cubierto por un toldo de silencio y alquitrán.

Cogí el extremo del hilo de cobre y me dispuse a enrollarlo en torno al cuello del perro pero la voz del Chimo me detuvo:

—¡Para, tío! ¿Qué haces?

—¿Cómo que qué hago? ¡Atarlo!

El Migue se me acercó de nuevo y me hablo en voz baja:

—Tienes que atarlo por los huevos.

Pensé negarme y me tembló la barbilla. El Migue sonrió. Busqué la mirada del Chimo, que pareció comprender.

—Déjame a mí Migue —dijo, apartándolo suavemente. Después se agachó y me tiró del brazo hasta que yo también me quedé en cuclillas. El perro trataba de lamernos la cara a uno y a otro.

—Mira, ¿sabes qué?

—¿Qué?

—Que no pasa nada por tocarle los huevos a un perro…

—O a otro chaval ¿eh Migue? —interrumpió el Gordo.

—¡Que te calles, coño! —gritó el Migue y el Gordo enmudeció. El Chimo continuó hablando:

—…pero si te parece muy difícil, yo te ayudo —y dirigiéndose al jefe de la banda—: ¿Eh, Migue, tú qué dices? El chaval le sujeta los cojones al perro y yo le enrollo el cable… Tampoco pasa nada, ¿no?

El Migue miró al Chimo, luego al Gordo y asintió en silencio.

—Venga, tú —me urgió el Chimo mientras se hacía con el hilo de cobre—, aguántale ahí los güitos.

En un susurro pregunté:

—Chimo, ¿para qué es la barra de hierro?

—Tú a lo tuyo, chaval —murmuró el Chimo— lo que importa es que el perro no se mueva…

El perro no se movía, pero tuve que apartarle la cola, rígida y escondida entre las patas, para sujetarle los testículos. El Chimo manipulaba el cable, como podía, alrededor del escroto.

—¡Tío! ¡Tira un poco que así no hay manera!

Yo intentaba no mirar pero quería mantener el tipo:

—Es muy fino ese alambre ¿no?

—Lo justo —contestó el Chimo— ¡Joder! ¿Quieres estirar más?

Sujeté con fuerza las bolitas peludas y el perro se puso a chillar, pero el Migue lo tenía inmovilizado mientras el Gordo blandía la barra de hierro y el Chimo retorcía una y otra vez el alambre.

El cielo se rasgó en un resplandor blanco y un estampido que estremeció la tierra. Miré hacia arriba y, a la luz intensa del relámpago, los tres parecían transfigurados. El perro había desaparecido. El alambre, con un girón de pellejo, yacía en el suelo y, mi mano, cubierta de sangre, sujetaba los testículos del perro, arrancados de cuajo. El trueno cesó y oí los chillidos enloquecidos del perro que huía. Salí tras él, gritando, y por un segundo supliqué que se parase para devolverle sus atributos. A mi espalda, el Gordo, alborozado, gritó:

—¡Hostia! ¡No ha hecho falta aporrear la palangana!

Y el Migue:

—¡Ahora ya tienes cojones, chaval!

Y el Chimo:

—¡Mira a ver si tienen espinas o huesos! ¡Y entiérralos en un nicho de cristal!

Perdí de vista al perro; perdí de vista todo, porque una lluvia espesa y grasienta me cegaba mientras corría y salpicaba en el polvo del páramo. Al llegar a la acequia pequeña ya todo era barro. La salté y llegué al cementerio de las mariposas sin haber abierto la mano. La lluvia, furiosa, había difuminado las tumbas. Uno de los vidrios más frágiles se rompió y caí entre el fango, los cristales y los cadáveres diminutos. Me quedé en el suelo, ensangrentado, gimiendo y llorando, entre las mariposas muertas, olvidado.

Comunistes

2011-04-30T21:36:00.003+02:00

Joan Fuster també escrivia (i molt bé) en castellà. Tinc un llibre seu, d’Ediciones Península, titulat Contra Unamuno y los demás. És un recull d’articles, apunts, reflexions, etc. Un d’aquestos articles (“Unas curiosas simpatías”) parla del “mythe du communiste exclu” i Fuster hi carrega, amb la seua habitual i estupenda mala llet, contra la “necedad de los llamados ‘intelectuales progresistas’”, contra “la ‘gauche divine’ y compañeros mártires”. I tot per una raó ben senzilla: “¿Debemos admitir que los únicos buenos comunistas son los que han abandonado el partido?” “Necedad”, “progresistas”, compañeros mártires”: Fuster es refereix a periodistes francesos, a Charles Tillon, a Roger Garaudy, a George Marchais i a “esta fauna ambigua” esquerrana, petit-burgesa “de origen y, sobre todo, de oficio”.

M’ha vingut a la mollera la reflexió fusteriana per la maldat de llegir pràcticament a diari el Levante. El Mercantil Valenciano no és precisament Le Monde i la “fauna” que escriu i apareix a les seues pàgines poc tenen a veure amb la polèmica que comenta Fuster. Ací a casa nostra som més… com diria? Cosa de falla. Però la retòrica del “comunista exclós” també ha arrelat entre els nostres intelectuals orgànics (per dir-lo d’alguna manera). I no tant el comunista expulsat com, més aviat, l’excomunista. Vull dir: a la premsa de l’esquerra (ai!) realment existent si n’hi ha alguna cosa que atorgue pedigrí és haver estat (però ara ja no, eh!) comunista. Ser comunista ara és una puta merda però anar litúrgicament a les tombes de comunistes és molt guai: res millor que un comunista mort o un antic comunista per a legitimar el fet de ser anticomunista… i d’esquerres.

Ara fa quatre anys, quan la marranada del Bloc i d’Esquerra i País, els lletrafollats de la premsa amb aspiracions de govern acusaven l’Amadeu Sanchis un dia de ser comunista ranci i al sandemà d’ultracatòlic. I ara… si considerem la premsa addicta (al PSOE) EUPV no existeix i a l’esquerra del PSOE (a l’esquerra del PSOE he dit? Que l’Enric Morera és a l’esquerra… d’algú?) només hi ha la Mònica Oltra, excomunista que va voler disoldre La Joventut Comunista del País Valencià i que, molt possiblement en la pròxima camiseta que duga demanarà un carrer per a Lisa Simpson; l’Enric Morera, que per no ser no és ni excomunista ni d’esquerres; El Joan Ribó que era… comunista! I fins i tot comunista ortodoxe! I que pràcticament no li dirigia la paraula a la Mònica Oltra! I tota la fauna de “compañeros mártires” i tota la “necedad de los llamados ‘intelectuales progresistas’”.

En fi! Demà és primer de maig.

L’Església beatifica Joan Pau II.

I jo, i molts dels meus amics, haurem de continuar amb la maledicció de compartir amb la Mònica Oltra, amb el Joan Ribó, amb el Ricardo Peralta… el haver militat en (segons Lidia Falcón, una altra antiga militant) “el glorioso e inextinguible Partido Comunista de España.”

Bona Pasqua!

2011-04-24T08:23:00.001+02:00

Lo Sant Evangeli segons Sant Joan

Amics i amigues, Bona Pasqua!

DIJOUS SANT

2011-04-21T19:08:00.001+02:00

l'Any passat, el Dijous Sant vaig copiar un intens sonet anònim del barroc castellà. Aquest Dijous Sant vull compartir un poema de collita pròpia. Va ser escrit fa molt de temps i la seua motivació (la seua anècdota) és prou personal i més llunyana encara en el temps. Quede ací, ad maiorem gloriam Dei.
Salut, amics i amigues i que passeu una bona Setmana Santa i Pàsqua de Resurrecció amb les vostres famílies i amics!

El testigo veraz, el primogénito de los muertos

San Juan, Apocalipsis 1,5

In memoriam, J.J.P.

EL PRIMOGÉNITO DE LOS MUERTOS

En ese día, en aquel tiempo,

la garganta que la noche recorre

extiende los brazos

y es sólo la carne

y palabra que ocupa la noche:

es mi cuerpo recibido

en tus venas,

en la forma de tus pasos,

en tu corazón de calle oscura

donde está mi mano

sobre tu corazón como de luz

Les mans del pare a El solatge del temps, de Tobies Grimaltos.

2011-04-19T11:57:00.003+02:00

Per tal d’explicar als meus alumnes la noció machadiana d’”universals del sentiment” vaig buscar alguna sensació compartida amb ells, quelcom que tots haguérem sentit alguna vegada:

-Segur que recordeu, de ben menuts, que alguna volta vos heu sentit perduts i atemorits i heu alçat la mà buscant la mà del pare i tant sols amb el seu contacte, dur, sec, càlid, heu perdut la por i heu pensat “estic amb mon pare, res no em pot passar.”

Però una xiqueta, plena de tristesa va comentar en veu baixa “jo no he sentit mai això” I jo no vaig saber què dir. Haguera volgut demanar-li perdó. O donar-li les gràcies per haver trobat (pobreta meua!) un exemple més radical d’universal del sentiment: l’espantosa consciència de desemparament, d’abandonament, d’estar (com diria el filòsof) “llançat” al món, “…como / el niño que en la noche de una fiesta / se pierde entre el gentío.”

Només les mans del pare ens poden lliurar de tal solitud, de tanta indefensió i és a les mans del pare que Tobies Grimaltos dedica algunes paraules del seu llibre El solatge del temps. Poques, perquè tot el llibre parla, justament, de l’absència del pare, del buit que han deixat les mans del pare (“Han passat gairebé quaranta anys des d’aquell dia desgraciat, però sóc ben conscient que va marcar cadascun dels dies que l’han seguit”), però absolutament significatives en la seua universalitat o, si més no, en l’experiència compartida pels que som de la mateixa classe, de la mateixa generació, de la mateixa història: “aquells ditots durs i unflats de llaurador”; “Ell vigilava, i si me n’anava massa a la dreta o l’esquerra, m’agafava del braç o de la mà i corregia la direcció. Jo era un xiquet…”

Fill meu… Fixa't en la ruta per on passen els teus peus, i els teus camins es mantindran segurs. No et desvies a dreta ni a esquerra, (Proverbis 4, 26-27)

Potser hauria de continuar amb les conseqüències de la intertextualitat bíblica comentant el significat de les mans del pare (allò que posa ordre al caos, allò que marca el camí dret) en l'extremat sentit de rectitud de què parla Tobies ("era rossiner, i els rossiners eren homes de paraula"): "sempre m'he sentit responsable de les coses que feia"; "Així era, aleshores, el meu sentit de la responsabilitat. No podia consentir que es violaren les normes." Però no cal.

Ell vigilava.

Jo era un xiquet.

14 D'ABRIL: VISCA ESPANYA REPUBLICANA!

2011-04-14T23:00:00.000+02:00

Per la III República Espanyola
Aquesta entrada té un any just, però no trobe motius per a canviar-la

Quan expliquem el Romanticisme literari a l'institut és un tòpic dir que els romàntics, malcontents amb la societat que els ha tocat viure, fugen (amb la imaginació) en l'espai cap a paisatges exòtics, bàrbars, i en el temps cap al passat idealitzat de la cavalleresca Edat Mitjana. Quelcom de semblant passa amb l'esquerra espanyola, que mai és a Espanya i va per ahí resolent (amb la imaginació) el conflicte palestino-israelí o recolzant la Revolució cubana, venezolana o boliviana. I si mirem a dintre de les nostres fronteres més o menys sobiranes hem de buscar l'esquerra embolicada en resoldre qüestions identitàries de gènere o transgènere, atomitzada a la recerca d'identitats nacionals, fins i tot defenent a vida o mort assumptes urbanístics de barris perifèrics. Això pel que fa a l'espai. Pel que fa al temps, el gran mite escapista de l'esquerra espanyola és la Segona República. Mitificada i mistificada en la memòria i la imaginació, la Segona República (com els nacionalismes diferencials, com l'internacionalisme oenegista, com la teoria queer...) ens lliura de construir un projecte clar de futur republicà, unitari, estatal, per a la nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria... espanyola.

Amics i amigues, companys i companyes, salutacions republicanes!

Visca el 14 d'abril!

Visca Espanya amb honra!

Visca la República!

Que si vols llima!

2011-03-28T20:47:00.004+02:00

Estic en la barra d'una cafeteria d'un centre d'ensenyament (no dic quin tipus d'ensenyament) d'ací on vivim. Al meu costat n'hi ha una professora amb plaça definitiva que demana un te o un poliol o una merda d'eixes. Per la pinta que té supose que serà d'aquestes que agarra la tassa amb les dues mans i la puja a la boca amb unció com si estiguera davant d'un paisatge anglés o llegint Proust. De sobte sent el cambrer que li diu:

-Vols llima?

-¿Cómo? -pregunta la professora.

-Que si vols llima! -repeteix el cambrer com si estiguera al mig de l'hort.

-No, no. Inma -diu la professora-. Me llamo Inma. Pero es que no sé qué me dices.

-¡Que Inma, ni Inma! ¡Que si quieres limón!

Jo gire la cara amb les galtes a punt d'esclatar en rialles.
Com puc demane:
-Ramón, posa'm un tallat descafeinat, per favor.

-De sobre o de màquina?

NO A LA GUERRA!

2011-03-20T16:27:00.002+01:00

A principis del 2003 algú va penjar un paper a la sala de professors del meu institut perquè signàrem contra la guerra en Irak. Curiosament alguns companys i companyes de l'esquerra realment existent es mostraren una mica reticents a manifestar-se de manera clara. El Papa Joan Pau II va proclamar que l'Església estava contra la guerra i als col·legis de les mongetes aparegueren gegantines pancartes amb el lema NO A LA GUERRA! Al febrer la marea antibel·licista era inmensa i als instituts públics fins i tot s’insultava el president Aznar amb el consentiment dels reticents d’uns messos abans; els actors, els intelectuals, els estudiants, l’esquerra, cridàrem a les impressionants manifestacions NO A LA GUERRA! A València la manifestació no avançava perquè de tantes ànimes cridant “NO A LA GUERRA!” que n’hi havia al carrer no podíem ni moure’ns. Després tots sabem què va passar. No poguérem parar la guerra ni poguérem (alguns) mirar la cara d’idiota que se’ns quedà en vore qui se n’havia aprofitat políticament de tanta generositat, qui havia fet carrera prostituint aquell lema de NO A LA GUERRA! amb gestos altisonants i buits. I ara… Qui dirà NO A LA GUERRA? Déu, meu! Orwell era un gran profeta. Aquests canalles que es posaven al front de les manifestacions, diuen ara que “el manament de l’ONU”, que “els drets humans” que “el poble massacrat per un dictador” Déu meu! El dirigent de la “República de les masses popular socialista de Líbia”, aquell pel qual ens manifestàvem davant del consolat dels EUA al 1986 quan el bombardeig ordenat per Reagan… ara resulta que és pitjor que Sadam Hussein! Doblepensar, doblepensar, doblepensar! Ara només falta que posen a Javier Solana a dirigir les accions-militars-humanitàries-de-defensa-de-la-població-civil… i vore com els que a la veu d’”ar” blasmaren Aznar se les apanyen ara per justificar el que fa eixe que no s’alçava al pas de la bandera dels EUA

El solatge del temps de Tobies Grimaltos

2011-03-20T11:23:00.002+01:00

He rebut fa un parell de dies un exemplar de l'últim llibre de l'amic Tobies Grimaltos (moltíssimes gràcies!) El solatge del temps (Edicions del Bullent). Alguns dels relats que el composen ja els havia llegit al seu blog Vista parcial, d'altres estic llegint-los a poc a poc sense massa criteri o tenint com a únic criteri allò que em suggereix el títol. Fa uns moments acabe de llegir el relat titulat "El rellotge de la comunió" perquè en va recordar les preocupacions que em produïa aquest rellotge. Allò era molt important per als xiquets: el primer rellotge, que és com dir "ja ets un home". Els xiquets menuts poden viure sense mesurar el temps però els homes, amb responsabilitats d'homes, han de saber les hores i els minuts i els segons (si n'hi ha la corresponent agulla) i si l'esfera inclou una finestreta amb el dia del mes, millor. De fa temps diuen que els retors no volen que els nanos facen la primera comunió amb rellotges, polseres, etc. perquè els distrauen d'allò veritablement important: rebre el Nostre Senyor. Però a l'època que retrata Tobies (segons recorde) els retors no eren tan tiquismiquis, o passaven més de tot. Potser n'eren més buròcrates. No sé. El cas és que si hui dia la PSP, o el mòbil, o l'ordinador portàtil li lleven protagonisme al Sacrament en les prioritats dels xiquets, aleshores era el primer rellotge qui destorbava (com magistralment narra Tobies) el recolliment que requereix la Comunió. El meu rellotge no va ser com jo volia. Era cridaner, colorit... infantil. I el que jo volia era com el que va tindre el meu germà: daurat, senzill, seriós, d'home. No obstant això, era un rellotge i calia mostrar-lo a tothom per a sempre més, ço és, fent-lo apareixer a les fotografies de la cerimònia. Vaig passar tota l'estona posant les mans de manera que el rellotge apareguera a totes les fotos. El duia molt apretat i al final del dia el botonet de donar-li corda em va deixar una marca a la monyica.

Valoració necessària de la malaltia del cos i de l'esperit

2011-03-16T12:56:00.003+01:00

Fa un parell d'anys, per Nadal, la meua dona em va regalar un llibre de meditacions de Benet XVI (La bendición de la Navidad) on el papa hi diu que "hauríem d'intentar comprendre els dies de malaltia de la següent manera: el Senyor ha interromput per un temps la meua activitat amb la finalitat de conduir-me a la quietud [...] He d'estar-me quet. He d'esperar. He de prendre consciència de mi mateix, soportar la soledat. He de sobreportar el dolor, acceptar-me a mi mateix". Potser. Si parlem d'un virus de vint-i-quatre hores d'eixos que de vegades buiden les escoles, de la grip, d'un refredat, d'una intervenció quirúrgica amb la seua convalescència... Però quan es tracta d'una d'eixes malalties cròniques que t'acompanyen des del llit al lavabo, de dia i de nit sense matar-te però sense deixar-te mai, precisament, a soles amb tu mateix, la cosa canvia. El malalt crònic no espera el final de l'enfermetat perquè sap que no arribarà mai. En tot cas espera (té l'esperança de) que el deixe en pau uns quants dies, unes hores, que se'n vaja a fer la mà i em deixe tranquil una estona! Eixa companyia constant a qui don Antonio Machado es dirigeix com a "virgen esquiva y compañera", conmigo irá mientras proyecte sombra / mi cuerpo y quede a mi sandalia arena. Vos deixe ací baix una cançò de Pignoise que parla en termes pareguts i un poema de la meua collita de fa un fum d'anys.

VALORACIÓN NECESARIA DE LA ENFERMEDAD DEL CUERPO Y DEL ESPÍRITU

Mírame, recorre
la tarde de mi cuerpo,
la miseria que me ocupa;
es el mismo paisaje de otras veces,
las mismas calles despobladas
otro calor, también apasionado,
pero triste y confuso.
Todo se ha hecho desacorde:
el desoren de las sábanas
traiciona su sentido;
parece desleal, parece obsceno
y mis manos tiemblan de otra suerte.
Pero abrázame cuando llegue la noche
porque la casa se llena de niebla
y no viene de bosques ni de ríos
sino de otros lugares que no nombro.
Es el miedo que desnuda las heridas
el que viene con la noche;
no se aparata de mí,
no me abandona
y espera mi corazón y mi garganta.
Escóndeme de otra manera,
en la oscuridad habla conmigo
y dime que no es nada, ya pasó,
llegará el día;
es la fiebre que te acecha en las paredes,
descansa de los sueños, ya es la hora,
no te olvides de mí adonde vayas.

Onze de març

2011-03-11T11:02:00.001+01:00

Anàlisi sintàctica

2011-03-05T16:49:00.003+01:00

Abans de què els descervellats dels nostres polítics i els seus bandolers psicopedabobos perpetraren la LOGSE, al COU estudiàvem gramàtica i hi posàvem un èmfasi especial en la sintaxi (si més no a la meua assignatura). Com que els exemples dels llibres solen ser una mica artificiosos a les meues classes procurava buscar oracions complexes tretes de, diguem-ne, la vida real. Un camp molt fructífer en aquest sentit són les cançons. A més a més els resultats poden ser molt divertits: un alumne meu va analitzar "triste y azul" (de la famosa cançó de Roberto Carlos) com a "complemento circunstancial de tristeza y complemento circunstancial de color". Fastuós! Però les oracions que tenien més èxit i que feien que els estudiants odiaren els seus autors (o quedaven per a sempre en la banda sonora de les seues vides) eren les següents:

"Si te vuelvo a ver pintar un corazón de tiza en la pared te voy a dar una paliza por haber escrito mi nombre dentro"

"Deja que diga que no te pedirá que me quieras mientras vivas pero palabra de amor no daré".

Si vos agrada el rotllo eixe del subjecte, el predicat, el complement directe, etc. podeu provar d'analitzar-les. En qulasevol cas vos deixe ací baix les cançons corresponents, que Radio futura y El último de la fila no tenen culpa de res.

Platja de Les Arenes

2011-03-03T19:40:00.007+01:00

Quan jo era menut que mon pare diguera "mañana nos vamos a la playa" suposava una explosió de goig, d'ansietat, d'impaciència. Aquella nit no podia dormir. No podia imaginar res millor que anar a la platja de Les Arenes de València. Ma mare s'alçava de bon mati i feia truita de creïlles, feia provisió de botelles d'aigua i ens anaven a agarrar els autobusos: primer el 29 i després el 2. Arribàvem molt prompte, pagàvem l'entrada al balneari i ocupàvem una taula de fusta a sota dels toldos. Era tan prompte que l'aigua encara estava gelada i ma mare ens obligava a esperar: "por lo menos hasta las diez". Si home! El meu germà i jo corríem i ens llançàvem a l'aigua. Ma mare, amb una bata fresqueta (ella no es possava banyador, "¡pues sí señor!") ens vigilava constantment: "¡No os metáis tan a lo hondo. Salirse ya!" Si home... Molts anys després se'm va ocórrer escriure un poema que intentava recrear la impressió (ai, l'impressionisme!) de banyar-se en el mar a l'estiu. Sent un xiquet. Com aquests de Sorolla que ves i busca on estan ja i que he trobat al blog Enderrocs en una entrada del meu amic Salva. Vos pose el poema, amics, en castellà com va ser escrit. N'hi ha un parell de "endecasílabos" prou aparents.

MUNDO PROTEGIDO

Otro día

de mar que reconoce el cuerpo suyo,

obstáculo dichoso
conforme a ser
conocido y quieto
como pecho reciente
donde sólo caricia era posible.
Que sucedía el tiempo
como hora cierta
al juego y al calor
y al sueño y no vivir
sino mundo protegido.

BANDA SONORA, Heartbreaker

2011-03-01T12:27:00.001+01:00

Enllà per l'any 76, els dissabtes pel matí me n'anava al "mercadillo" de Mislata on hi posaven una paradeta amb cintes de cassette, singles i LPs de Conchita Bautista i novel·les de Marcial Lafuente Estefania i Corín Tellado. I com que aleshores, amb 14 anyets, havia descobert les paraules rock and roll, escorcollava entre les cintes d'Emilio "el Moro", Rafael Farina i Pepe Pinto a vore si trobava alguna amb aquestes parauletes. Així vaig topar amb aquesta banda que, temps després, resulta que és la favorita de Homer Simpson. No sé si els Grand Funk gaudeixen del beneplacit dels que entenen (de música) però a mi m'agradava, i m'agrada, sentir a tot volumen aquesta cançó que parla (com no!) d'un amor perdut.

Heartbreaker
Grand Funk Railroad

Once I had a little girl, sometimes I think about her,
But, buddy, you know she's not really there.
When memories do call, I just, I just can't live without her
But tryin' all the time is so hard to bear.

Heartbreaker, can't take her,
Heartbreaker, bringing me down.
Heartbreaker, can't take her,
Heartbreaker, bringing me down.

I don't cry no more, I live while I'm flying,
But I'll think back, and you can hear me say:

Amparo Muñoz

2011-02-28T08:34:00.001+01:00

No vull convertir aquest blog en una pàgina necrològica però és que no sé què passa però últimament està morint-se molta gent i jo no tinc ganes d'escriure, ni llegir, ni pensar. Descanse en pau la bellíssima, la pobra Amparo Muñoz.

Descanse en pau

Oración por la Belleza de Una Muchacha
Damaso Alonso

Tú le diste esa ardiente simetría
de los labios, con brasa de tu hondura,
y en dos enormes cauces de negrura,
simas de infinitud, luz de tu día;

esos bultos de nieve, que bullía
al soliviar del lino la tersura,
y, prodigios de exacta arquitectura,
dos columnas que cantan tu armonía.

Ay, tú, Señor, le diste esa ladera
que en un álabe dulce se derrama,
miel secreta en el humo entredorado.

¿A qué tu poderosa mano espera?
Mortal belleza eternidad reclama.
¡Dale la eternidad que le has negado!

194é Joc literari

2011-02-16T19:32:00.004+01:00

L'amic Jesús Maria Tibau ens demana que fem un nanoconte negre que càpia en un post it de mesura ordinària. Com que no tinc massa ganes de pensar afusellaré el, potser, més famós microrrelat del món mundial.

Quan va despertar el dinosaure, el cadàver de l’home encara hi era.

Don Emili Parodi

Maria Schneider

2011-02-04T09:57:00.004+01:00

Descanse en pau

Anit vaig veure en eixes lletres rodants que ixen a la tele, a la part de baix de la pantalla, quan estan parlant d'una altra cosa que havia mort la pobra Maria Schneider amb 58 anys. Vaig recordar-me d'una altra Schneider que va morir amb 42. Per a elles i per a Norma Jeane, morta als 36, per a qui va ser escrit, aquest poema d'Ernesto Cardenal.

ORACIÓN POR MARILYN MONROE

Señor
recibe a esta muchacha conocida en toda la Tierra con el nombre de Marilyn Monroe,
aunque ése no era su verdadero nombre
(pero Tú conoces su verdadero nombre, el de la huerfanita violada a los 9 años
y la empleadita de tienda que a los 16 se había querido matar)
y que ahora se presenta ante Ti sin ningún maquillaje
sin su Agente de Prensa
sin fotógrafos y sin firmar autógrafos
sola como un astronauta frente a la noche espacial.
Ella soñó cuando niña que estaba desnuda en una iglesia (según cuenta el Times)
ante una multitud postrada, con las cabezas en el suelo
y tenía que caminar en puntillas para no pisar las cabezas.
Tú conoces nuestros sueños mejor que los psiquiatras.
Iglesia, casa, cueva, son la seguridad del seno materno
pero también algo más que eso...
Las cabezas son los admiradores, es claro
(la masa de cabezas en la oscuridad bajo el chorro de luz).
Pero el templo no son los estudios de la 20th Century-Fox.
El templo —de mármol y oro— es el templo de su cuerpo
en el que está el hijo de Hombre con un látigo en la mano
expulsando a los mercaderes de la 20th Century-Fox
que hicieron de Tu casa de oración una cueva de ladrones.
Señor
en este mundo contaminado de pecados y de radiactividad,
Tú no culparás tan sólo a una empleadita de tienda
que como toda empleadita de tienda soñó con ser estrella de cine.
Y su sueño fue realidad (pero como la realidad del tecnicolor).
Ella no hizo sino actuar según el script que le dimos,
el de nuestras propias vidas, y era un script absurdo.
Perdónala, Señor, y perdónanos a nosotros
por nuestra 20th Century
por esa Colosal Super-Producción en la que todos hemos trabajado.
Ella tenía hambre de amor y le ofrecimos tranquilizantes.
Para la tristeza de no ser santos
se le recomendó el Psicoanálisis.
Recuerda Señor su creciente pavor a la cámara
y el odio al maquillaje insistiendo en maquillarse en cada escena
y cómo se fue haciendo mayor el horror
y mayor la impuntualidad a los estudios.
Como toda empleadita de tienda
soñó ser estrella de cine.
Y su vida fue irreal como un sueño que un psiquiatra interpreta y archiva.
Sus romances fueron un beso con los ojos cerrados
que cuando se abren los ojos
se descubre que fue bajo reflectores
¡y se apagan los reflectores!
Y desmontan las dos paredes del aposento (era un set cinematográfico)
mientras el Director se aleja con su libreta
porque la escena ya fue tomada.
O como un viaje en yate, un beso en Singapur, un baile en Río
la recepción en la mansión del Duque y la Duquesa de Windsor
vistos en la salita del apartamento miserable.
La película terminó sin el beso final.
La hallaron muerta en su cama con la mano en el teléfono.
Y los detectives no supieron a quién iba a llamar.
Fue
como alguien que ha marcado el número de la única voz amiga
y oye tan solo la voz de un disco que le dice: WRONG NUMBER
O como alguien que herido por los gangsters
alarga la mano a un teléfono desconectado.
Señor:
quienquiera que haya sido el que ella iba a llamar
y no llamó (y tal vez no era nadie
o era Alguien cuyo número no está en el Directorio de los Ángeles)
¡contesta Tú al teléfono!

Fe adulta

2011-01-26T10:57:00.003+01:00

"La Fe", escultura de Luis Salvador Cardona
(el termostat del costat
no forma part de l'escultura, em sembla)

Aquest article va ser publicat fa ara uns cinc anys al periòdic de l'associació de veïns del meu barri. Com que darrerament he tingut algun debat amb amics sobre el concepte de "fe", trobe que pot llançar alguna llum sobre la visió cristiana d'aquesta. Pense que els amics i amigues creients que tenen a bé passar per aquest blog estaran d'acord en una cosa: de caritat, d'esperança, en major o menor grau tots en tenim. Poques persones (afortunadament) estan mancats absolutament de caritat o esperança. Déu ens dóna aquestes gràcies com a part constitutiva de la nostra humanitat. Però la fe és diferent: cal aceptar-la conscientment. No hem d'afirmar (encara que sempre el podem millorart) el nostre caràcter caritatiu; no hem de fer un esforç conscient per a tindre esperança; però la nostra radical llibertat exigeix afirmar o negar la fe. Crec que és falsa l'afirmació "no puc creure voluntàriament" per analogia a "no puc enamorar-me voluntàriament" (com fa l'amic Tobies Grimaltos al seu llibre Idees i paraules). La possibilitatr de la fe sempre és al nostre abast i dir-li "no" és un acte conscient. I dir-li "sí", també. Els cristians pensem que dir "no" es fer-nos violència a nosaltres mateixos. Quelcom d'imperdonable. La blasfèmia contra l'Esperit Sant... Però això, potser, és un altre tema. Vos deixe l'article en castellà, tal com va ser escrit originalment.

Adulta y madura es la fe profundamente radicada en la amistad con Cristo. Es esta amistad que nos abre a todo aquello que es bueno y nos dona el criterio para discernir entre lo verdadero y lo falso, entre engaño y verdad.

Benedicto XVI.

Enseño a mi hijo de seis años a rezar. Padre nuestro que estás en el cielo...Todas las noches lo repite antes de dormir. Ya lo sabe de memoria. Por las mañanas, camino del colegio, rezamos el Ave María. De los Diez Mandamientos ha retenido sobre todo el quinto (me pregunta si es el más importante) y el cuarto. El octavo no lo sitúa numéricamente aunque, por ahora, lo respeta de manera escrupulosa. Pero la fe no puede venir de mí. Sólo de Dios procede la fe.

Se desvanecen las creencias de nuestra niñez. Porque esperamos ver y llegamos un segundo tarde. Justo cuando ya se han ido los Reyes Magos o el ratoncito Pérez. Pero hay pruebas empíricas de su existencia. Los regalos, la moneda, los restos de comida y agua que han dejado los camellos. Cuando esas evidencias señalan a otra entidad, la mano amorosa y oculta de los padres, desaparece la ilusión de una realidad sensible. Quien así cree en Dios durante la infancia le ve desaparecer junto a los ensueños y miedos infantiles porque se fundamentó la fe en pruebas palpables. El pensamiento positivo, soberbio, que lo ocupa todo en su exigencia de hechos y pruebas, estaba ya presente en la ventana abierta que demuestra la existencia de Papá Noel. Una fe que exige demostraciones empíricas es, paradójicamente, una fe infantil, ciega, mágica, que espera la moneda debajo de la almohada. La fe adulta viene de Dios, no de la protección y halago de los padres, no de la causalidad mítica que, perdida la inocencia pueril, se transforma en causalidad técnica no menos pueril, pero mucho más cruel.

Y siendo así, como creo que es, ¿qué puedo hacer yo? ¿Qué podemos hacer, como padres, para preparar el advenimiento de la fe adulta. Confiar en Dios, por supuesto... Y también preparar su llegada. Facilitar la recepción de su voz de la única manera posible: a lo largo de los años infantiles aprendemos que el trueno y el relámpago tienen tal y tal causa natural, que el camino del Sol... que la forma de la Tierra... Aprendemos escuchando. Si son oídas nuestras preguntas. Después una explicación total, única (desencantada) del mundo se impone como un monólogo de la naturaleza sobre nuestra inteligencia adolescente. El universo no nos da razones, nos desvela (cuando lo hace) sus leyes mecánicas. Y un embeleso de contemplación ahoga las antiguas preguntas.

Sólo si el niño es educado en la palabra (escuchar, recibir razones, comprender, pedir, obedecer, discutir, perdonar, amar) podrá alguna vez escuchar la palabra de Dios y recibir la fe como un diálogo con Él. El mundo es una voz estridente pero carece de oído. Dios escucha si se le habla, si también se le oye. Enseño a mi hijo a rezar. Creo en Dios Padre, todopoderoso... Como su madre y yo le enseñamos en su día a hablar con nosotros, ahora aprende a hablar con Dios. Pregunta y aprende que hay una voz, un logos, más allá de la causalidad ciega de la maquinaria mundana.

Veo a los adolescentes, tan viejos a veces, gritar sus opiniones con una contundencia desesperada. La misma que posee la ley de la gravedad o el principio de Avogadro (sea cual sea.) Imposibilitados para la razón esgrimen hechos, demuestran, imponen una algarabía solipsista, sorda y ciega y mecánica. Leo que se habla de una ética dialógica intramundo y no lo entiendo: el mundo es palabra pronunciada. No podemos hablar en él, con él, sino a través de la voz que lo dice y crea. Un diálogo personal que ignora esta verdad es imposible. En todo caso no es conversación sino mutuo golpear de palabras. Como el martillo neumático sobre la roca muerta.

Enseño a mi hijo a rezar.

Coses de la intertextualitat: Enric Senabre i Bernat Metge.

2011-01-25T10:41:00.002+01:00

L'altre dia, l'amic Enric Senabre va publicar al seu blog(http://observatoridelaciutadania.blogspot.com/)

una entrada tiulada "En què creiem els que no creiem." Inmediatament ens ve al cap el títol del llibre In cosa crede chi non crede? que recull un diàleg epistolar entre Umberto Eco i el cardenal Carlo Maria Martini; però vull posar de manifest no aquesta intertextualitat evident sinò una molt més llunyana. Entre l'espessa bruma del temps que separa el segle XIII del nostre, ressonen a l'article de l'Enric les idees (fins i tot les paraules) de l'humanista Bernat Metge quan exigia, en Lo somni, a l'esperit de Joan I que li donara proves de la inmortalitat de l'ànima. Potser (si encara n'hi ha homes al món) d'ací a huit segles més algú demanarà el mateix. He ficat en negreta els fragments de text de l'Enric i en cursiva els fragments de Lo somni (llibre que, per cert, no té desperdici)

...no és el mateix creure que existeix una entitat superior de la qual no es tenen més proves que la pròpia convicció, que no creure en la seua existència. De fet, és una trampa, perquè els que no creuen no tenen necessitat de demostrar res, doncs res afirmen.

—Noresmenys, bé saps tu que moltes coses creu hom que no pot veure.

—Ver és —diguí jo—, mas no els tenc per savis aquells qui n’usen. Ço que veig crec, e del pus no cur.

El pes de la prova ha de recaure en aquells que s'entesten en convèncer-los, perquè són ells els que la postulen i, per tant, l'han de demostrar, o raonar o convèncer.

—Com no dubtar! —diguí jo—. En provar-ho serà la maestria.

—…senyor, per molt que hajats dit, no m’havets provat, a mon juí, per raons necessàries, sinó ab persuasions mesclades ab fe, que l’espirit de l’hom sia immortal, ne veig coses evidents per què ho deja creure.

...tenim testimonis fefaents de la desaparició de les persones (i tantes com n'han desaparegut i no han tornat), perquè hem vist morir persones estimades i no volíem que se n'anaren, perquè comprovem la desaparició de la carn, dels ossos, del cos.

—No em par —diguí jo— que l’espirit sia res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e ocells, e no veïa que espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades;

Albirar el no res, el no ser, és... terrorífic, però evident.

—Digues —respòs ell—: abans que vinguesses en lo món, què eres?

—Ço que seré aprés la mort —diguí jo.

—E què seràs?

—No res

Racionalitat de la fe i fidelitat de la raó (II)

2011-01-20T19:05:00.001+01:00

Fa uns dies l'amic Enric Senabre va publicar al seu blog una reflexió sobre la fe on defensava la superior excel·lència de la virtut de l'esperança. Arran d'això he llegit alguns comentaris que insisteixen en la contraposició fides/ratio i com que, a més a més, ja ha començat el previsible aldarull per la beatificació de Joan Pau II... Doncs, això, que convé aclarir els conceptes i no està de més veure què és això de la Raó a la que, per cert, Lutero considerava la "ramera de Satanàs"

A finals del XIX, en la seua novel·la Heart of Darkness, Josep Conrad va avançar quelcom que preocuparà a la filosofia (a una part de la filosofia) del segle XX: la venjança del mite sobre el logos, de les ombres sobre la llum. Alguns anys després Max Weber va enunciar lapidàriament l'essència del procés racionalitzador de la Modernitat: el progressiu "desencantament" del món. L'evidència que "no existeixen entorn a la nostra vida poders ocults i imprevisibles, sinó que, al contrari, tot pot ser dominat mitjançant el càlcul i la previsió. Açò vol dir simplement que hom ha exclòs allò màgic del món. A diferència del salvatge, per a qui tals poders existeixen, nosaltres no hem de recórrer ja a mitjans mágics per controlar els espirits o moure-los a pietat. Açò és cosa que s’aconsegueix gràcies als mitjans tècnics.”

Per a Weber la racionalització (i burocratització) del món és quelcom d’irreversible i fatal de tal manera que, així les coses, "a aquells que no puguen suportar virilment (sic) aquest destí del nostre temps cal dir-los que tornen [...] a l’ample y pietós si de les velles esglésies." La societat moderna, com l'infern de Dante, inscriu a les seues portes "lasciate ogni speranza"

Cal tindre present tot això quan s'apel·la acríticament a la Raó, perquè, potser, si acusem la Fe de ser "irracional" seria menester mirar també què entenem per Raó i trobe que el diagnòstic de Weber és constatable i inapel·lable: al nostre món la raó és (a quedat reduïda a) un instrument, un mitjà tècnic privilegiat per al domini calculat de la terra i dels homes. Punt. Llavors, les endetxes sobre la llum de la raó, front a l'oscurantisme de la fe o bé parteixen d'un optimisme propi del segle XVIII, prou ingenu i assilvestrat, o, simplement, de l'ocultació de la reflexió contemporània sobre la "dialèctica de la Il·lustració", ço és de la "infidelitat de la raó". Aquesta, la Il·lustració, prometia l'emancipació de l'home, el seu alliberament, la seua "majoria d'edat" i, tanmateix, con denunciaven Horkheimer i Adorno "la il·lustració [...] ha perseguit des de sempre l’objetiu d’alliberar els homs de la por i constituir-los en senyors. Però la terra enterament il·lustrada resplendeix sota el signe d’una triumfal calamitat."

En què consisteix la "infidelitat de la Raó", molt més preocupant, al meu entendre, que la suposada "irracionalitat de la fe"? En un llibre de George D. Thomson titulat Marxisme i poesia trobe aquest passatge: "La màgia pot descriure's com a una tècnica illusòria que supleix les deficiències de la vertadera tècnica [...] Un acte màgic és aquell mitjançant el qual els salvatges miren d'imposar-li la seua voluntat al medi.” I un "acte racional" (podríem afegir) és aquell mitjançant el qual els homes civilitzats, amb una eficàcia infinitament superior, proven de fer el mateix. Aleshores, si l'única racionalitat que reconeix el nostre món és l'ajust no contradictori entre mitjans i fins (la raó instrumental) qualsevol mitjà disposat cap a una finalitat esdevé, automàticament, racional: per a eixir demà de casa és racional que vulga saber si plourà o no i consulte les previsions meteorològiques i, altrament, és igualment racional que consulte a la bruixa Lola què em depararà el futur. És el caràcter instrumental d'ambdues consultes, l'interés pel domini sobre el món, el que concedeix en la nostra societat el timbre de "racional". La dialèctica del nostre món atabalat i postmodern no és la fe front a la raó, sinó la fe en la tècnica front a la fe en la màgia, com es pot veure en la nefasta pel·lícula Avatar, o en la gran obra de Nàrnia.

Trobe que cal considerar tot açò abans de mirar en què posem la nostra esperança perquè, com va dir sant Pau, (i el Papa en la seua encíclica Spe salvi) “hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s'espera no és esperança: allò que es veu, per què s'ha d'esperar?" (Rm. 8, 24)

(Continuarà)

Coses de la intertextualitat: Joan Vecord i Julián Marías

2011-01-19T23:25:00.001+01:00

L'altre dia vaig trobar un llibre de Julián Marías (filòsof que m'agrada prou) titulat Consideración de Cataluña. Està editat el 1994 però l'edició original és de 1966 i va ser escrit primerament en forma d'articles un any abans. Com que m'estic llegint una novel·la una mica pesada (més aviat, molt pesada) i la prosa de Marías és transparent, plena d'equilibri, justa, he començat a llegir el llibret (la temàtica del qual m'interessa molt) i en un moment donat he tingut un déjà vu o, millor dit, un déjà lu: això ja ho he llegit jo, m'he dit. I, efectivament, considereu els dos textos d'ací baix. És ben curiós perquè la distància és de 45 anys! I tot el que ha plogut i ha passat en aquest país! (Les negretes les he posades jo)

“I, com potser ja hagi explicat alguna altra vegada, parlo des de l'experiència d'haver anat veient com molts dels meus amics i antics companys d'escola (anys 80) i d'institut (els 90) catalanoparlants de l'Eixample barceloní han anat deixant de relacionar-se en català per a fer-ho gairebé exclusivament en castellà. Amb l'única excepció de l'expressió oral (doncs tots seguim parlant en català quotidianament), en la resta de parcel•les trien gairebé sempre el castellà: a l'hora de llegir un llibre, de mirar una pel•lícula i, sobretot, d'escriure una entrada al Facebook. Per què? Simplificant-ho molt i de manera barroera, perquè busquen la normalitat, i després de tants anys de cansaments i d'inseguretats sentint (i sentint-se dir) que el seu català no és correcte, el que volen és senzillament embolcallar-se de normalitat, una normalitat que no troben quan llegeixen en un llibre (o escolten en una peli) el diàleg falsament espontani d'algú que s'expressa en català normatiu. Tan gran és la fractura entre el nostre llenguatge quotidià i la llengua dels diccionaris. I si ja era prou gran aquesta escletxa quan vam iniciar l'EGB, les normes i mesures que havien d'ajudar a reduir-la el que han aconseguit ha estat, contràriament, ampliar-la, i acabàvem el COU sentint-nos encara més insegurs.”

Joan Vecord (Ivan Roig), “Això del català, podem fer-ho més fàcil?” en http://diaridavort.blogspot.com/

22 de mars de 2010

“…muchos catalanes, cuya adhesión al catalán es muy viva y que lo hablan constantemente, prefieren leer en español en condiciones “neutrales”; por ejemplo, un libro extranjero traducido. […] Los esfuerzos de gramáticos y lexicógrafos, y de algunos escritores, a lo largo del siglo XIX y en nuestro tiempo, por restablecer un catalán “puro” probablemente han restado espontaneidad al cultivo de esta lengua y han introducido una singular “inseguridad” en los que lo escriben. […] Son muchos los catalanes que hablan perfectamente el catalán, pero vacilan y se sienten inquietos al escribir una lengua que sienten en alguna medida “artificial” y distante de los usos verbales espontáneos.”

Julián Marías, Consideración de Cataluña, (articles publicats a El Noticiero Universal de Barcelona entre el 28 d’octubre i el 9 de desembre de 1965)

Les Luthiers i la filosofia

2011-01-19T19:40:00.007+01:00

M'he trobat aquest vídeo al blog de l'amic Óscar Fernández (http://filosofiaenaldaia.blogspot.com/) És molt graciós.

BANDA SONORA, Trouble of the World

2011-01-17T21:36:00.002+01:00

Com que l'amiga Assumpta (http://blogdeassumpta.blogspot.com/) diu que vol ser negra i cantar Gospel, heus ací un bon model per a que vaja practicant

Trouble of the World
Mahalia Jackson

Soon I will be done
With the troubles of the world
Troubles of the world
Troubles of the world
Soon I will be done
Troubles of the world
I'm going home to live with God
No more weepin' and wailin'
No more weepin' and wailin'
No more weepin' and wailin'
I'm going home to live my Lord
Soon I will be done
With the troubles of the world
Troubles of the world
Troubles of the world
Soon I will be done
Troubles of the world
I'm going home to live with my Lord
I want to see my mother
I want to see my mother
I want to see my mother
I'm going home to live with God
Soon I will be done
With the troubles of the world
Troubles of the world
Troubles of the world
Soon I will be done
Troubles of the world
I'm going home to live with God

BANDA SONORA, Luz Casal

2011-01-14T08:42:00.000+01:00

He vist fa un moment a la tele que Luz Casal està molt recuperada.
Esperem que es cure del tot!
I vaja aquesta cançó com a pregària.

Lo eres todo
Luz Casal

Cada vez que veo tu fotografía
descubro algo nuevo
que antes no veía
y me hace sentir lo que nunca creí.
Siempre te he mirado indiferente,
eras tan solo un amigo
y de repente
lo eres todo, todo para mí,
mi principio y mi fín.
Mi norte y mi guía, mi perdición,
mi acierto y mi suerte, mi equivocación,
eres mi muerte y mi resurrección,
eres mi aliento y mi agonía
de noche y de día,
Dame tu alegría, tu buen humor,
dame tu melancolía,
tu pena y dolor,
dame tu aroma, dame tu sabor
dame tu mundo interior,
dame tu sonrisa y tu calor,
dame la muerte y la vida,
tu frío y tu ardor,
dame tu calma, dame tu furor,
dame tu oculto rencor.
Mi norte y mi guía, mi perdición,
mi acierto y mi suerte, mi equivocación,
eres mi muerte y mi resurrección,
eres mi aliento y mi agonía
de noche y de día,
te lo pido por favor,
que me des tu compañía
de noche y de día...
lo eres todo.

Racionalitat de la fe i fidelitat de la raó (I)

2011-01-12T11:43:00.008+01:00

La fe és una virtut que no té sentit a les societats modernes i democràtiques car demana una creença ferma sense dades observables, i això sembla irracional. Llavors és preocupant l’èmfasi desmesurat que li’n dóna el catolicisme perquè contribueix a mantindre inqüestionat l’estatus del poder. Aleshores caldria substituir-la per l’esperança, una virtut que admet un sentit humanista modern.

Trobe que les paraules d’ací dalt resumeixen de manera adient l’article “Fe”, de l’amic Enric Senabre, publicat el dia 9 de gener de 2011 al seu blog Observatori de la ciutadania (http://observatoridelaciutadania.blogspot.com/) He deixat fora del resum (segons els cànons d’aquesta disciplina) les valoracions, els recursos modalitzadors, els trets subjectius, la informació prescindible, etc., que, no obstant, seran objecte de crítica en aquesta anàlisi. Com que el text és públic i accessible mitjançant l’enllaç crec que no podré ser acusat d’inexactitud, descontextualització, tergiversació i d’altres maldats habituals en els debats d’aquest caire.

No vull comentar, per ara, el presumpte caràcter irracional de la fe sinó posar de manifest l’atreviment de l’amic Senabre en suposar la importància “fora de mesura” que el catolicisme concedeix a la fe. Aquesta petitio principii no pot vindre (disculpa’m Enric) més que de la ignorància. I és exigible per a criticar l’Església, el comunisme o la FIFA, un coneixement mínim d’allò què s’està parlant. Dic això perquè no cal ser teòleg ni massa beat per a llegir les Epístoles de sant Pau on trobarem aquest himne meravellós (I Cor. 13):

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no tinguera caritat, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident

Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no tinguera caritat, no seria res.

Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no tinguera caritat, de res no em serviria.

[…]

La caritat no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil.

[…]

Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i la caritat, totes tres; però la caritat és la més gran.

Val a dir que, de les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat) sant Pau dóna especial rellevància a la caritat. Aquesta és la virtut en què el catolicisme hi posa èmfasi. Tant és així que (si no volem apropar-nos a sant Pau) la primera encíclica de Benet XVI, Deus caritas est, té aquesta virtut, identificada amb l’essència de Déu, com a objecte:

«Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell» (1 Jn 4,16). Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la imatge consegüent de l'home i del seu camí.»

De fet, el catolicisme considera que la caritat és tant al centre “de l’home i del seu cami” que la tercera encíclica del Sant Pare es titula Caritas in veritate i és un desenvolupament de la Doctrina Social de l’Església segons les circumstàncies de (com diría l’amic Senabre) “els nostres temps”.

Seria qüestió de veure ara si en aquesta incardinació de fe i caritat (la caritat és “el cor de la fe cristiana”) “l’esperança” hi juga algun paper i si la raó apareix per algun lloc.

(Continuarà)

Sant Antoni Salieri

2011-01-05T14:05:00.001+01:00

Sempre que em pose a escriure (amb desgana i consciència dolorosa de les meues limitacions) me'n recorde de la impressionant seqüència final d'Amadeus. Encara així vos deixe ací baix un parell de poemes invernals escrits fa uns quants anys amb l'absolució de Sant Antoni Salieri i el "replicant" de Blade Runner.

Luz de enero

Sobre nosotros luz que se desnuda
y blancura
y vive sobre nosotros la luz de enero
como corazón suave
y suave como el frío
de la piel dulce del invierno.
Esa luz que a música
como música sabe y toca
para el calor de mis manos
como delicado nácar
o hielo y luz
sobre tu cuerpo.

Invierno

Otros años todo era invierno.
Era invierno toda la ciudad,
invierno y único mar verdadero.
La luz no amanecida
era invierno, niebla y calma
y respirar era nuevo y fácil
y suaves los puentes y avenidas
del invierno.
Al aire que volaba
nuestro paso
era día de invierno protegido,
porque todo era nuestro
y amable invierno.

Joc de lletres

2011-01-04T14:43:00.000+01:00

Ja he rebut el lot de llibres del premi de Joc de Lletres de Nadal del blog

http://tumateix-llibres.blogspot.com/ !!!!

Són aquests:

Moltes gràcies, amics!!!!

BON ANY PER A TOTHOM!!!

2011-01-01T13:54:00.000+01:00

1 de gener, dia de Santa Maria Mare de Déu.

I va ser vist un gran prodigi al cel, una dona revestida del sol, i la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles. Apocalipsi de Sant Joan

No sé si n'hi ha un Día d'Europa,

però ben bé podria ser el dia de hui

BON ANY PER A TOTHOM!!!

El professor Pedro Crespo.

2010-12-28T13:02:00.004+01:00

Al rey la hacienda y la vida se han de dar, pero el honor es patrimonio del alma y el alma sólo es de Dios. Gran veritat, pardiez, segons es veu: fa uns messos un socarrat prepotent, dogmàtic i maleducat (estic referint-me a Rus, que de xativins amb aquestes característiques n'hi ha més d'un parell) va dir que els ensenyants valencians que deien "gairebé", "llavors", "doncs" i coses així eren uns "gilipollas". Veges quin aldarull armaren els col·legues del ram! Va haver-hi articles demanant dimissions i crits i esgarraments de vestidures al gremi. La foto d'un altre pardal (el conseller de la cosa nostra educativa) penja ací i allà com el retrat de Felip V pels agravis que fa a la qualitat de l'ensenyament (ah!, l'Honor!, la Honra!), a la llengua, a la ciutadania, als xinesos i als anglesos. Agravis tan greus, voto a bríos, que una plataforma de cors i danses li va muntar una vaga amb la qual es reivindicava de tot excepte millores salarials per al professorat, cosa no relacionada amb la qualitat de l'ensenyament segons sembla. I, a més a més, els ultracatòlics que ens governen eliminen no sé quin programa, conveni o com dimonis siga, d'educació sexual dels nostres adolescents ultrahormonats... Brrrrr! Quina ràbia! Quin desastre de govern que destroça l'esperit, l'ànima de l'ensenyament...

Me cague en la sota de bastos! En la nòmina de desembre l'han llevat als ensenyants entre 600 i 900 euros i no he vist a la premsa ni als rotgles virtuals que ningú haja dit ni pruna. Ostres! Que guanyen massa els mestres com diu la vox plebis? Que són uns privilegiats? La Plataforma per la Vindicació de tots els Sentiments Ferits del Món Mundial no té res a dir? Els buròcrates sindicals dels collons preocupats per l'agravi que suposen els betlems a l'escola pública no se n'han adonat del robatori? L'Associació de Repartiment de Condons a les Escoles del Països Catalans no s'ha enterat d'aquest furt?

Quin col·lectiu, Déu meu, disposat a perder la vida por la opinión i a dir amen a allò que diu don Lope de Figueroa: ¿Sabéis que estáis obligado a sufrir, por ser quien sois, estas cargas? Això sí, amb l'altaneria i l'orgull de Pedro Crespo: ¡con mi hacienda!

Silenci misteriós

2010-12-27T20:44:00.000+01:00

Molt bé. Ja ha passat el Nadal...
És que ningú pensa dir res?

BON NADAL!

2010-12-23T13:45:00.003+01:00

Encara que ja he felicitat alguns amics fent un comentari als seus blocs, vull desitjar-vos a tots i totes que passeu un molt...

...Bon Nadal en companyia de les vostres famílies i amics!

BANDA SONORA, Me sueltan mañana

2010-12-21T21:47:00.001+01:00

Dedicat a tots els companys i companyes de l'ensenyament!

¡ME SUELTAN MAÑANA!

¡Me sueltan mañana!
Ilegales

Me sueltan mañana,
saldré a la calle,
respiraré libre,
me subiré a los árboles.
Cuando llegue mañana,
voy a sentirme bien,
pero sé de algún chivato,
que va a tener que correr.
Me sueltan mañana,
respiraré libre,
la luz de la calle,
cerveza esperando.
Cuando llegue mañana,
voy a sentirme bien,
pero sé de algún chivato,
que va a tener que correr.
Me sueltan mañana,
no puedo dormirme,
respiraré libre,
me subiré a los árboles,
me sueltan mañana.

Cançó per a tornar a casa de l’amiga.

2010-12-20T21:32:00.002+01:00

Amb el poemeta d'ací baix (l'he modificat lleugerament) he participat al 1r concurs de poesia de la revista digital Lo cantich (http://www.locantich.cat/). No he obtingut cap premi (encara que com els editors són molt generosos els poemes no premiats són tots "finalistes") però el vaig escriure com una mena d'exercici escolar quan tenia uns vint anys i què voleu... a mi m'agrada. Espere que a vosaltres també vos faça gràcia.

Cançó per a tornar a casa de l’amiga

D’aquest país me n’aniria;
d’aquesta gent, d’aquesta casa.
I, estranger,
tornar ferit al cor
per l’enyorança.
Aleshores, quin deler
de platges conegudes,
de carrers
i places i cançons;
quin neguit
caminar fins a ta casa,
retrobar-te,
quina delícia abraçar-te,
obrir, si de cas, les finestres
i mai no tornar a viatjar.

L'Estel s'apropa

2010-12-18T19:21:00.000+01:00

LA NIT DE NADAL
Paco Muñoz

La nit de Nadal
és nit d'alegria
el fill de Maria
és nat al portal.

Perquè tinga son
en esta nit sant
sa mare li canta
non-non, la non-non.

No plores, fillet
que et vetla la mare;
adorm-te que el pare
et fa un bressolet.

Te'l fa de marfil
i fusta olorosa;
per jaç, dins li posa
poncelles d'abril.

Et farà ric dosser
la nit estrellada;
la blanca nevada
llençol et vol fer.

Pastor dels serrats,
pastors de la plana,
porteu-li la llana
dels vostres ramats.

Veniu si voleu
besar ses galtes
veniu de puntetes
i no el desperteu.

Non-non, la non-non
perleta del pare
reiet de la mare
del cel i del món.

¡Por Manitú!

2010-12-16T19:42:00.000+01:00

Com que sempre estic discutint amb els companys de l'esquerra irredenta, el discurs dels quals es pot resumir en "faça el que faça el PSOE el PP seria pitjor", ací vos deixe una cançoneta que mai va ser nº 1 a "los cuarenta criminales" (així es refereix el meu amic Salva a "los cuarenta principales"). Recordeu-se, amics, de Corcuera, Barrionuevo, González, etc., abans de parlar de l'autoritarisme del PP i l'amenaça que suposa per a les llibertats, la democràcia i tot el rotllo eixe...

Cuervo Ingenuo
Javier Krahe

Tú decir que si te votan
tú sacarnos de la O.T.A.N.,
tú convencer mucha gente,
tú ganar gran elección,
ahora tú mandar nación,
ahora tú ser presidente.
Hoy decir que es alianza
ser de toda confianza
incluso muy conveniente,
lo que antes ser muy mal
permanecer todo igual
hoy resultar excelente.
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Cuervo ingenuo no fumar
la pipa de la paz con tú,
¡Por Manitú!
¡Por Manitú!

Tú no tener nada claro
cómo acabar con el paro,
tú ser en eso paciente
pero hacer reconversión
y aunque haber grave tensión
tú actuar radicalmente.
Tú detener por diez días
en negras comisarías
donde mal trato es frecuente,
ahí tú no ser radical,
no poner punto final,
ahí tú también ser paciente.
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Cuervo ingenuo no fumar
la pipa de la paz con tú,
¡Por Manitú!
¡Por Manitú!

Tú tirar muchos millones
en comprar tonto aviones
al otro gran presidente.
en lugar de recortar
loco gasto militar
tú ser su mejor cliente.
Tú mucho partido pero
¿Es socialista, es obrero?
¿O es español solamente?
Pues tampoco cien por cien
si americano también.
Gringo ser muy absorvente.
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Hombre blanco hablar con lengua de serpiente
Cuervo ingenuo no fumar
la pipa de la paz con tú,
¡Por Manitú!
¡Por Manitú!

La reina Lucy

2010-12-08T21:24:00.002+01:00

Aquests dies hen tingut bona cosa de pel.lícules de Nàrnia. Dilluns passat vam veure El león, la bruja y el armario a la tele, ahir de vesprada anàrem al cine a veure La travesía del viajero del alba (no em va agradar massa: semblava una altra entrega de Los piratas del Caribe) i, una altra volta a la tele, per la nit, tornàrem a veure El príncipe Caspian. He de dir que C.S. Lewis és un escriptor que m’agrada molt, no només com a narrador sinò també com a pensador. Per exemple el seu llibret El perdón y otros ensayos cristianos em sembla una meravella. En fi! Hui l’Església celebra el dia de la Immaculada Concepció de Maria i ahir, mentre mirava la valent reina Lucy al costat d’Aslan fent front a les forces del mal vaig pensar que a la Nostra Senyora li agradaría ser representada en la bellíssima, en la innocent reina. A la pel.lícula, Nàrnia ha estat invadida pels telmarins, fils i filles d’Adan i Eva, que han volgut exterminar els narnians amb la raó de les seues màquines de guerra. Pel seu costat, alguns narnians volen tornar a l’empar de la màgia demoníaca de la Bruixa Blanca. És la reina Lucy qui, en aquesta dialèctica, opta per la fe en Aslan, símbol del Crist…

C.S. Lewis

Que passeu tots i totes, creients i no creients, amics i amigues, un bon dia de la Immaculada Concepció amb les vostres famílies!

Novembre

2010-11-29T12:11:00.000+01:00

L'amic Jesús Maria Tibau hauria de proposar un joc literari o cosa semblant el motiu del qual podria ser el següent: "conseqüències del canvi climàtic sobre la poesia lírica". Si bé ho mirem, la primavera i la tardor (el temps preferit per romàntics i simbolistes de tota ralea) estan desapareixent i passem directament de l'estiu a l'hivern que tan sols aprofiten poèticament per a la "canción del verano" i per a les nadales que posen al Carrefur des de mitjan novembre. De fet, el mateix novembre ha arribat, com Déu mana, fa un parell de dies i, com que al blog de l'amiga Assumpta no recorde qui va comentar que, potser, cada més hauria de tindre el seu poema, he desempolsat un poemeta (de quan érem joves i indocumentats) que els núvols, el fred i la pluja d'aquest novembre que s'acaba m'han fet recordar. El deixe en castellà, com va ser escrit fa una pila d'anys (però no tants com per a no recordar altres anys de més lluny encara.)

Narración del frío

Adormecido y lento noviembre

parece

día de lluvia y encuentro,

abrazo dulcísimo,

dulcísimo

que entre calles conocidas

buscara en ti.

La ciudad antigua

y oscuridad, teatro propicio

para tener tan pocos años

y saber besar

despacio, suave; maravilla

de cristal,

de bruma,

la tarde.

III

Y esperaba el último beso

con la noche:

soledad tranquila

y frío

para el recuerdo.

Saps qui s'ha mort?

2010-11-24T10:07:00.001+01:00

Estic escorcollant llibres en una llibreria de la plaça d'Alfons el Magnànim de València on pots trobar qualsevol cosa per menys de tres euros i sent a l'esquena:

-Eh! Jesús! Què hi ha?

Em gire i durant unes dècimes de segon de pànic no aconseguisc adjudicar-li una persona a eixa cara groguenca i un nom a la persona. Em passa sovint i és molt desagradable, això de no tenir ni idea de qui és el meu interlocutor.

-Ho... Hola! Quant de temps! -sé que és un compnay de professió però no recorde el seu nom.

Afortunadament la seua veu em fa memòria (diguem-ne que és Willi Fog) i, efectivament, fa quasi deu anys que no ens hem vist.

-Saps qui s'ha mort?

-Doncs... no.

-Miquel Strogoff -és un nom fals, òbviament.

-Ostres! -no sé de qui m'està parlant.

-Sí, estava ja molt futut per la ... -i em diu el nom d'una malaltia terrorífica. Ara ja em ve al cap el company de qui parlem.

-Fotre! Quina putada!

-Bé. Fins l'altra.

I se'n va.

Algunes setmanes després la meua neboda (que també és del gremi) ve a dinar a casa i em diu:

-Saps qui s'ha mort?

-Doncs... no.

-El Willi Fog.

-Mira! L'altre dia me'l vaig trobar a València i em va dir que l'Strogoff també se n'havia mort!

-...I ho dius així, tan tranquil!

-Ui, i què vols que hi faça?

-No sé, mostrar una mica de sentiment?

-Mira, un dia el Willi em diu que l'Strogoff s'ha mort, un altre dia tu em dius que qui s'ha mort ha estat el Willi i algun dia algú li preguntarà a un altre "saps qui s'ha mort'" i seré jo... o tu. Són coses que passen.

-Ostres, i ho dius així tan tranquil!

-Hummm... Millor et pose el monòleg de Rutger Hauer davant d'el Harrison Ford en Blade Runner.

(Cal fixar-se en les mans del replicant)

Les coses de la intertextualitat.

2010-11-22T16:25:00.004+01:00

A la meua assignatura tinc el costum d'emprar cançonetes populars (de les que ixen a la ràdio) per a que els meus alumnes s'apropen als tòpics literaris inmortals i que no pensen que la literatura és una mòmia dissecada que tenen que desenrotllar per a trobar-hi a dins un cadàver putrefacte. Puag! m'ha eixit una metàfora asquerosa. Bé. Vos deixe ací baix una broma intertextual: La "presó d'amor" és un motiu literari que sobreviu des de l'època de Tirant i Carmesina, doncs mireu com tracta el tema el gran poeta Luis Cernuda:

Si el hombre pudiera decir
Si el hombre pudiera decir lo que ama,
Si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo
Como una nube en la luz;
Si como muros que se derraman,
Para saludar la verdad erguida en medio,
Pidiera derrumbar su cuerpo, dejando sólo la verdad de su amor,
La verdad de sí mismo,
Que no se llama gloria, fortuna o ambición,
Sino amor o deseo,
Yo sería aquel que imaginaba;
Aquel que con su lengua, sus ojos y sus manos
Proclama ante los hombres la verdad ignorada,
La verdad de su amor verdadero.
Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguien
Cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío;
Alguien por quien me olvido de esta existencia mezquina,
Por quien el día y la noche son para mí lo que quiera,
Y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritu
Como leños perdidos que el mar anega o levanta
Libremente, con la libertad el amor,
La única libertad que me exalta,
La única libertad por que muero.
Tú justificas mi existencia:
Si no te conozco, no he vivido;
Si muero sin conocerte, no muero porque no he vivido.

I, ara, un sonet de factura clàssica d'Antonio Gala en la veu de vellut de Clara Montes

A trabajos forzados me condena
mi corazón del que te di la llave.
No quiero yo tormento que se acabe
y de acero reclamo mi condena.

No concibe mi alma mayor pena
que libertad sin beso que la trabe,
ni castigo concibe menos grave
que una celda de amor contigo llena.

No creo en más infierno que tu ausencia.
Paraíso sin ti yo lo rechazo.
Que ningún juez declare mi inocencia.

Porque en este proceso a largo plazo,
buscaré solamente la sentencia
a cadena perpetua de tu abrazo.

I, ARA, EL MILLOR DE TOTS (I HO DIC DE VERES): CAMILO SESTO, TOT PENTINAT I VESTIT DE TONY MANERO!!!

Me duele mas dejarte a tí que dejar de vivir
me duele más tu adiós
que el peor castigo que me imponga Dios.
No puedo ni te quiero olvidar
ni a nadie me pienso entregar
sería inútil tratar de huir
porque a donde voy te llevo dentro de mí.

El amor de mi vida has sido tú
mí mundo era ciego hasta encontrar tu luz,
hice míos tus gestos, tu risa y tu voz,
tus palabras, tu vida y tu corazón.
El amor de mi vida has sido tú,
el amor de mi vida sigues siendo tú,
por lo que más quieras no me arranques de tí,
de rodillas te ruego no me dejes así...

Por qué me das libertad para amar
si yo prefiero estar preso de tí,
quizá no supe encontrar la forma
de conocerte y hacerte felíz.

El amor de mi vida has sido tu
mi mundo era ciego hasta encontrar tu luz,
hice mío tus gestos, tu risa y tu voz,
tus palabras, tu vida y tu corazón.
El amor de mi vida has sido tú,
el amor de mi vida sigues siendo tú,
por lo que más quieras no me arranques de tí,
de rodillas te ruego no me dejes así...

Por más que pienso no puedo entender
porque motivo te pude perder
porque de pronto me siento perdido
en la espalda de tu olvido, tu silencio y tu desdén.

Grandíssim Camilo!!!

BANDA SONORA, Palabras para Julia

2010-11-17T10:56:00.002+01:00

L'amiga Assumpta ens demana que fem una entrada amb una foto pròpia, de quan Marisol cantava "la vida es una tómbola / tom, tom, tómbola". Em sembla molt bé. El que passa és que tinc unes dècimes de calentura, està plovisquejant i vore fotografies antigues m'ha dut a la memòria "Palabras para Julia" en la veu de Rosa León quan eixia a "La casa del reloj".
Salut, amics i amigues, si més no que no ens falte salut!
Vos deixe ací baix l'impressionant poema sencer del pobre José Agustín Goytisolo.

PALABRAS PARA JULIA

José Agustín Goytisolo

Tú no puedes volver atrás

porque la vida ya te empuja

como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir

con la alegría de los hombres

que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada

te sentirás perdida o sola

tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán

que la vida no tiene objeto

que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás

cómo a pesar de los pesares

tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer

así tomados, de uno en uno

son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti

cuando te escribo estas palabras

pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás

tu futuro es tu propia vida

tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas

que les ayude tu alegría

tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes

junto al camino, nunca digas

no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás

cómo a pesar de los pesares

tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección

y este mundo tal como es

será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte

nada más pero tú comprende

que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti como ahora pienso.

Luis García Berlanga

2010-11-13T13:02:00.003+01:00

Luis García Berlanga

(1921-2010)

Descanse en pau!

Benet XVI entre nosaltres.

2010-11-06T21:42:00.000+01:00

Benvingut!

Neopaganisme i barbàrie

2010-11-04T15:47:00.002+01:00

Foto de l'edició del 2-11-2010 del diari Levante-EMV

Tinc el costum de dir als meus alumnes que siguen generosos amb la seua capacitat d'indignar-se, que no s'encaboten només en alguna mostra d'injustícia, d'irracionalitat, o maldat, perquè, segurament, al costat n'hi ha una altra de més injusta, de més irracional, de més dolenta, etc. Crec que n'és un bon consell açò de diversificar la irritació vindicativa, si més no, per evitar el sectarisme de veure la realitat amb ulleres d'animal de sènia.

Un bon exemple d'aquesta especialització de l'ànima irascible la tenim als opinadors professionals dels diaris: pràcticament tots els dies trobe algun article indignat contra l'Església Catòlica dels nostres pecats. La setmana passada vaig llegir una soflama (prou impresentable, ofensiva i borda) d'un tal Jesús Puig contra la (inferida) influència del bisbe (o arquebisbe, o el que siga) de València en la política d'educació sexual de la Conselleria de la cosa educativa. L'article no aprofitava ni com a clínex, però persones més assenyades també han tractat el tema: al seu blog, l'amic Enric Senabre deia que "l'educació sexual és un dels reptes més importants de l'educació actual, de fet és tan important que ens va la convivència, la salut i una part de la felicitat amb ella." No dic jo que no (encara que considere aquesta afirmació una mica exagerada doncs la indignació és a la hipèrbole com el distanciament a la ironia), però trobe que, seguint la màxima d'indignació generosa i expansiva, haguera estat necessària alguna reflexió periodística i/o blogaire sobre els esdeveniments d'aquest últim cap de setmana al centre històric de València: amb motiu de la bajanada importada (com si no en tinguérem prou de pròpies) del halloween eixe, uns sis-mil energúmens en edat diversament escolar van cremar contenidors, es van pixar per tot arreu i van provocar baralles molt violentes; alguns van caure en comes etílics i una xicona amb un spray va decorar la porta dels apòstols de la Catedral. Segurament volia expressar la seua vida interior i la seua creativitat, la criatura.

Fa uns anys vaig discutir sobre açò al consell escolar del col.legi del meu fill. És el cas que a la ciutat on visc la Setmana Santa és una tradició molt arrelada (fins i tot tenim un Museu de la Setmana Santa) i que al currículum de primària es diu que els xiquets i xiquetes han de conèixer les manifestacions culturals del seu entorn. Tanmateix a l'escola no es fa absolutament cap activitat relacionada amb aquesta festa i, en canvi, des de la mateixa escola, des de les activitats de les classes, els xiquets i xiquetes s'escabussen en el món del terror, de la sang, de la bruixeria, dels dimonis que implica aquesta aberració del halloween. És curiós (i estúpid) sentir a dir que l'ensenyament de la religió (encara que per a mi hauria de desaparèixer de l'escola pública) és irracional i anticientífic i, al mateix temps, propagar una espiritualitat bastarda a partir de la qual només poden vindre comportaments antisocials com els del cap de setmana passat. "Què exagerat!", em digueren amb l'argument més poderós de l'ensenyament progre (i amb el corresponent somriure condescendent): "Homeeee! Els xiquets s'ho passen molt bé!" Mira tu què bé! "Els xiquets s'ho passen molt bé!" De puta mare que s'ho passen! S'ho passen tan bé que passen (en quatre o cinc anys) de l'spray de pintar-se els cabells de verd, a l'spray de pintura verda per a emmerdar la Catedral (catòlica, irracional, anticientífica... i patrimoni de tots)

És possible que estiga exagerant (això va amb la indignació) però ara que ve el Papa i tot lo món traurà la calculadora de Judes per veure quants diners ens costa la visita seria convenient que es feren càlculs d'allò que ens costa a tots la neteja i la reparació de les destroces de la Ciutat Vella, les despeses policials i sanitàries, la pèrdua de salut i felicitat dels veïns del barri del Carme, la pèrdua de convivència de la nostra societat. I podíem passar la factura als del telediari quan diuen "ja està tot preparat per a la nit més terrorífica de l'any!" i als companys i companyes de l'ensenyament que pensen (amb somriure progressista i condescendent) "Aiii!, els xiquets s'ho passen molt bé!". I als pares de la xicona que fa cinc o sis anys segur que deia, balancejant-se tota avergonyida, "Jo... jo... vaig de bruixeeeeta!"

Miguel Hernández, un dia després.

2010-10-31T12:06:00.005+01:00

Dejar quisiera
mi verso, como deja el capitán su espada:

famosa por la mano viril que la blandiera,

no por el docto oficio del forjador preciada.

Ja ho, sé, ja ho sé! Els versos d'ací dalt no són de Miguel Hernández sinò de don Antonio Machado. Si els he fet constar és per recordar que el gran poeta d'Orihuelica del Señor ha estat celebrat, fonamentalment, per la seua "mano viril", és a dir, per la seua actitud cívica, per la seua militància política... per l'antologia de Serrat. La qual cosa està molt bé. Però vull reivindicar (ara que la gauche divine va dir la seua ahir, recitant, potser, el pitjor de l'obra del poeta) "el docto oficio del forjador".

No m'agrada gens el Miguel Hernández que va escriure açò (encara que allò de "los cojones del alma" és graciós):

Valientemente se esconden,

gallardamente se escapan

del campo de los peligros
estas fugitivas cacas,
que me duelen hace tiempo

en los cojones del alma.

Aquest genial creador d'imatges que és capaç de tal extranyament que pot veure en les dents d'un bebé: "diminutas ferocidades", aquest poeta "nacido para el luto" té una prehistòria gongorina i avantguardista, furiosament metafòrica, importantíssima i que cal valorar també, si més no, per a què alguns no pensen que Miguel Hernández és el que li feia les lletres a les cançons de Serrat.

Jorge Guillén escriu un poema inmortal dedicat a un "beato sillón"; Pedro Salinas li fa un poema a les tecles de la màquina d'escriure ("Underwood girls"); Mireu la recreació ultra-culterana que el Miguel Hernàndez de Perito en lunas fa d'un "Huevo" :

Coral, canta una noche por un filo,

y por otro su luna siembra para

otra redonda noche: luna clara,
¡la más clara!, con un sol en sigilo.
Dirigible, al partir llevado en vilo,
si a las hirvientes sombras no rodara,
pronto un rejoneador galán de pico
iría sobre el potro en abanico.

Genial Miguel Hernández!

Marcelino Camacho

2010-10-29T08:17:00.001+02:00

Descanse en pau

Fins a sempre, camarada!

BANDA SONORA, If you leave me now

2010-10-23T20:30:00.001+02:00

Va haver-hi un temps en què els xics i xiques de la classe obrera és relacionaven sobretot a les discoteques (el "pijos" de l'època es deien "peres" i anaven més aviat als pubs). Com que, aleshores, existia una institució anomenada "ball lent", allò facilitava molt la cosa (molt o poc, segons els dies). El cas és que les xiques es quedaven assegudes per parelles o de tres en tres i els xics (també en grups menuts) pegaven voltes a la pista de ball tot diguent ací i allà "vols ballar?" La xicona normalment deia que no i mostrava indiferència o menyspreu (segons els dies). Ahí començava un ritual de preguntes i respostes i tira i afluixa que acabava amb la parelleta ballant "agarrao" o enviant la xicona al xicon a fer la mà. Un altre dia podríem parlar del ball intern que feien els xics i les xiques, uns per apropar-se i les altres per a impedir l'apropament... que al remat et feien mal els braços i el coll. Bé: una de les cançons que no podia faltar en aquells moments era l'èxit de 1976 de Chicago "If you leave me now". L'amiga Assumpta em va recordar aquest grup en un comentari de fa uns messos. Segur que també se'n recordarà de tot el ritual cavernícola d'aquells temps. Amb un sonriure.

If you leave me now
Chicago

If you leave me now, you'll take away the biggest part of me
Uh uh uh uh no baby please don't go
And if you leave me now, you'll take away the very heart of me
Uh uh uh uh no baby please don't go
Uh uh uh uh girl I just want you to stay

A love like ours is love that's hard to find
How could we let it slip away
We've come too far to leave it all behind
How could we end it all this way
When tomorrow comes and we'll both regret
The things we said today

A love like ours is love that's hard to find
How could we let it slip away
We've come too far to leave it all behind
How could we end it all this way
When tomorrow comes and we'll both regret
The things we said today

If you leave me now, you'll take away the biggest part of me
Uh uh uh uh no baby please don't go
Uh girl, just got to have you by my side
Uh uh uh uh no baby, please don't go
Oh mama, I just got to have your lovin, yeah

Festa Nacional

2010-10-12T18:38:00.004+02:00

A la pel.lícula La marseillaise de Jean Renoir, en un moment donat s’enfronten dues unitats militars; una d’elles crida “Vive le roi!”, l’altra “Vive la nation!”. En certa forma les dues criden el mateix: “Vive le souverain!”. Visca el sobirà. “L’État c’est moi”, diu Lluís XIV i, amb la revolució, la nació francesa contesta “l’État c’est a moi”. L’estat modern, que naix indeferenciat del rei absolut, amb la revolució burgesa passa a ser instrument d’un altre sobirà esqueixat de l’estat: la societat civil. Aquest és el concepte modern de “nació”. La societat civil exerceix la sobirania en tant que nació i re-constitueix l’estat que, històricament, l’ha precedit. No és tracta, òbviament del concepte romàntic de nació que vindrà després i que, tot volent fer coincidir estat i comunitat (lingüística, cultural, telúrica) vol dir el mateix que "le Roi Soleil": “l’Etat c’est moi” perquè aquest, l’estat, n’és la culminació natural de l’autorrealització de la nació des d’els seus origens mitològics: el rei mític, la batalla decisiva, l’esdeveniment que substancia el poble, etc. L’equilibri entre aquestes dues concepcions de la nació és prou difícil perquè sembla que el “contracte” costitucional modern no basta per a cimentar la societat civil. Sembla necessària certa mitología romàntica com a aglutinant nacional i per a això s’institueixen “festes nacionals” aprofitant efemèrides de caràcter mitològic (narratiu) més que no pas contractual: la desfeta d’Almansa, la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, l’entrada del rei En Jaume a València, la derrota dels comuneros. He de dir que en aquestes qüestions d’ordre polític no em sent massa romàntic i que preferiría celebrar la festa de la raó més que no pas la festa del mite. Sobretot si el mite que es celebra no és aglutinador de tota la nació (ço és, de la societat civil sobirana) i, damunt, té un caire imperialista. No m’agrada gens la data del 12 d’octubre com a Festa Nacional. (Del concepte d’"Hispanitat" podrien parlar un altre dia sempre tenint a la mà el llibre, magistral, d’Ángel López El sueño hispano ante la encrucijada del racismo contemporáneo.) Però si es tracta de celebrar la constitució de la Nació Espanyola, de la societat civil que s’apropia de l’Estat Espanyol, preferiría una altra data més significativa d’aquest esdeveniment. M’agrada el 14 d’abril, òbviament, però trobe que la Nació Espanyola naix (s’autoconstitueix) amb la seua primera Constitució el 19 de març (diada de Sant Josep) de 1812 quan proclama:

En el nombre de Dios Todopoderoso, Padre, Hijo y Espíritu Santo, autor y supremo legislador de la sociedad.

Las Cortes generales y extraordinarias de la Nación española, bien convencidas, después del más detenido examen y madura deliberación, de que las antiguas leyes fundamentales de esta Monarquía, acompañadas de las oportunas providencias y precauciones, que aseguren de un modo estable y permanente su entero cumplimiento, podrán llenar debidamente el grande objeto de promover la gloria, la prosperidad y el bien de toda la Nación, decretan la siguiente Constitución política para el buen gobierno y recta administración del Estado.

La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.

La Nación española es libre e independiente, y no es ni puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona.

La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.

La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen.

9 d'octubre

2010-10-09T11:03:00.001+02:00

Amics i amigues, bona diada del 9 d'octubre per a tots els valencians!

Institut Ausonia

2010-09-29T14:14:00.005+02:00

Tinc tendència a l’anèmia ferropènica. Ço és, l’hematocrit baix i el ferro baix i tota la pesca. Un símptoma evident de l’anèmia és el cansament i tindre el cos com una bleda; un altre és que et tornes un ploramiques i un queixós depressiu. Per exemple, l’altre dia vaig tindre una reacció desmesurada davant la mort del pobre Labordeta. Vaig rompre a plorar i tot. Anys enrera, abans d’anar al metge a què em receptara Tardyferón, per tal d’autoanalitzar-me feia el següent: posava el vídeo de Casablanca i esperava el moment en què Víctor Laszlo ordena al director de l’orquestra del Café de Rick: “toqueu La Marsellesa!”. El director es mira el Rick i aquest afirma lleugerament amb el cap… Mira! És començar a sonar l’himne de la República Francesa i començar a plorar com una Magdalena. Ferro baix, sens dubte. Darrerament açò em passa amb un anunci de la tele: uns estudiants ja fadrinets, tots amb mocadors de color rosa, esperen l’arribada de la seua professora. Una xiqueta escriu a la pisarra “bienvenida”, una altra anuncia “ya viene”. La professora saluda un company pel corredor i entra en classe; diu “buenos días”, formalment, i s’estableix un intens joc de mirades, somriures i complicitats: “veo que me habéis echado de menos”, “sí…” Al remat, una xiqueta s’alça del seu lloc i corre a abraçar la seua professora, aquesta abraça l’alumna, somriu i plora i la seua cara diu que dóna gràcies perquè pensava que ja ningú l’abraçaria així i tota la classe forma una pinya entorn a la professora… Quina plorera! L’anunci em sembla un encert narratiu i dramàtic. I també un encert moral. La plorera, però, ve causada no només per la identificació amb els personatges i la història sinò, més aviat, per l’acusat contrast amb la realitat que vivim als centres d’educació secundària. No vull demonitzar ningú, però sí deixar constància de què la reacció que mostra l’anunci d’Ausònia és prou inversemblant: fa uns anys vaig comunicar a la meua tutoria de 2n de batxillerat que el seu professor de Filosofia estaria absent per malaltia durant quasi dos mesos i em preguntàrem que si el substituirien prompte perquè el selectiu i tal… Un company de Matemàtiques amb una costella trencada torna a classe abans d’estar curat del tot; els alumnes se’l miren i u, amb insolència, diu “¿ya estás aquí…?" Un company molt jove mor en un accident de tràfic només començar el curs; li fem una missa a l’institut; els seus alumnes, encara que apenes el coneixien, acudeixen en massa; una companya em diu (aleshores jo era director del centre) que ella no anava a deixar els seus alumnes anar-hi perquè després no hi havia manera de donar tot el programa… de 3r d’ESO; una alumna de COU mor en un altre accident de tràfic uns anys abans; ordene suspendre les clases de la vesprada per a què estudiants i professors puguen assistir al soterrar; de professors apenes en som tres; no ha vingut ni el tutor de la pobra xiqueta; al meu costat el senyor del bar de l’institut fa el senyal de la creu; després m’entere de què alguns professors i professores es queixen sotto voce de la suspensió de les classes… L’anunci d’Ausonia viu al món de Rebelión en las aulas però la realitat que vivim no és la de Sidney Poitier sinò la del professor moribund de Las invasiones bárbaras i l’alumne que li pregunta si ara que se’n va difinitivament per culpa del càncer que pateix, els examens continuen sent els mateixos…

Estic una mica negatiu… Serà que tinc el ferro sota mínims.

27 de setembre, 1975

2010-09-27T07:54:00.000+02:00

Al alba

Si te dijera, amor mío,
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.

Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.

Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.

Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.

2010-09-22T08:09:00.003+02:00

No em trobe massa bé.

Labordeta, Labordeta, Labordeta.

2010-09-19T12:02:00.006+02:00

Déu meu, Senyor!
Mare de Déu Santíssima!

Adiós a los que se quedan

y a los que se van también.
Adiós a Huesca y provincia
…a Zaragoza y Teruel.
Esta es la albada del viento
la albada del que se fue
que quiso volver un día
pero eso no pudo ser.
Las albadas de mi tierra
se entonan por la mañana
para animar a las gentes
a comenzar la jornada.
Arriba los compañeros
que ya ha llegado la hora
de tener en nuestras manos
lo que nos quitan de fuera.
Esta albada que yo canto
es una albada guerrera
que lucha porque regresen
los que dejaron su tierra

He posado mis manos en tus hombros

igual que el viento sobre el Mar,
he cubierto de besos tus orillas
y de luz tu soledad.
He navegado el iris de tus ojos
como navegan barcos al azar,
y he prendido mis labios a tu rostro
con la fuerza de un huracán.
Amor, esperanzadamente amor, amor...
Lejanamente amor, amor...
¿En qué lado del Mar está tu vida?
¿En qué lado del Mar está la luz?
He cruzado la lluvia de tus pechos
igual que albatros al volar,
y he dejado muy suave en tus cabellos
el sabor de las olas y la sal.
He traspasado el Mar de los olvidos
buscando tu figura en el rincón,
donde crece tu frente como alisio
e indican el poniente para el sol.
Amor, esperanzadamente amor, amor...
Lejanamente amor, amor...
¿En qué lado del Mar está tu vida?
¿En qué lado del Mar está la luz?

Coses

2010-09-14T12:37:00.001+02:00

¡Qué quietas están las cosas
y qué bien se está con ellas!
Por todas partes sus manos
con nuestras manos se encuentran.

¡Cuántas discretas caricias,
qué respeto por la idea;
cómo miran estasiadas,
el ensueño que uno sueña!

¡Cómo les gusta lo que a uno
le gusta; cómo se esperan,
y, a nuestra vuelta, qué dulces
nos sonríen, entreabiertas!

¡Cosas -amigas, hermanas,
mujeres-, verdad contenta,
que nos devolvéis, celosas,
las más fugaces estrellas!

Juan Ramón Jiménez

11 de Setembre

2010-09-11T14:56:00.000+02:00

¡Bona Diada als amics catalans!

És ben curiós com les dates, les efemèrides, van omplint-se de significats. Quan encara no sabia que aquesta data volia dir res per a Catalunya, l'onze de setembre era el dia que recordàvem Salvador Allende, la seua dignitat, la via democràtica al socialisme, front a la brutalitat militar i imperialista. Despres del 2001, els dos numerets s'associaren definitivament, globalment, amb la massacre de les torres bessones de Nova York. A la televisió parlen de la Diada de Catalunya, i em sembla molt bé; recorden les víctimes de Nova York, aquell dia salvatge... Bé està, també, que recordem Xile, Salvador Allende, Víctor Jara...

Vicent Andrés Estellés el 4 de setembre

2010-09-01T19:45:00.002+02:00

Recordeu-se que dissabte vinent és el quatre de setembre, dia que va nàixer (enllà pel 1924) Vicent Andrés Estellés, i que l'escriptor Josep Lozano proposava celebrar aquesta diada tot menjant en família, amb els amics i/o institucionalment un menjar valencià i llegint-hi un poema del gran poeta de Burjassot. Per tal de no calfar-me massa el cap faré una paella de pollastre i conill a la llenya. Estic pegant-li voltes i no sé quin poema llegir. Dubte entre aquests dos:

Atarantada per la mort, dirien,
del seu marit, que l’estimava tant,

mentre prenia el poliol, la til∙la,
feia els elogis, la necrologia,

aventurant-se en els detalls aquells

que l’enaltien, entre les veïnes,

tan sol∙lícites totes, cadascuna

amb una tassa i una cullereta,

i arribà el clero amb tots els gori-goris,

tancaren el taüt, i quan el treien,

ella, mocant-se o gemegant, encara

li diria al difunt, home de bé,

que mai no s’apuntà a cap de partit:

Vicent, coneixement amb la beguda!...

-----------------------------------------
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués

al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»

I que li donen una breu notícia:

«És el fill del forner, que feia versos».

Més cultament encara: «El nét major

de Nadalet». Poseu-me les ulleres.