dimarts, 30 d’agost de 2011

Banda sonora: The Ronettes, "Be my Baby"

Sembla que la tardor serà calenteta amb reformes constitucionals, eleccions, indignacions, retallades... i damunt ens busquem més faena: que si he de fer la ressenya d'un llibre, escriure un relat, debatre amb els amics. Bé està: cada dia té el seu afany. Hui per hui encara hi ha l'agost i com el meu amic Salva ha enfollit i ha mesclat en una entrada del seu bloc "Rock me baby" (http://www.rockmebaby.es/) John Lee Hooker, amb Dire Straits i Doña Concha Piquer, per tal d'estirar una mica l'estiu i tornar a raó i bona pensa, ací teniu les Ronettes cantant "Be my baby". La coreografia a mi me fa pujar la tensió. Amics i amigues bona entrada que tingam tots i totes a la tardor!




Be my baby
The Ronettes

The night we met i knew i needed you so
and if i had the chance iand'd never let you go.
so wonand't you say you love me,
iand'll make you so proud of me.
weand'll make and'em turn their heads every place we go.
so wonand't you, please, be my be my baby
be my little. baby my one and only baby
say youand'll be my darlinand', be my be my baby
be my baby now. my one and only baby

wha-oh-oh-oh.
Iand'll make you happy, baby, just wait and see.
for every kiss you give me iand'll give you three.
oh, since the day i saw you
i have been waiting for you.
you know i will adore you and'til eternity.
so wonand't you, please, be my be my baby
be my little. baby my one and only baby
say youand'll be my darlinand', be my be my baby
be my baby now. my one and only baby

wha-oh-oh-oh.
so come on and, please, be my be my baby
be my little. baby my one and only baby
say youand'll be my darlinand', be my be my baby
be my baby now. my one and only baby

wha-oh-oh-oh.
be my be my baby be my little baby.
my one and only baby oh,
be my be my baby oh,
my one and only baby wha-oh-oh-oh-oh.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Espiga, de Berna Blanch

Al pròleg d’Espiga, Marc Granell hi diu que la poesia de Berna Blanch remet al "lirisme extrem d'arrel romàntica". No hi sóc d'acord. O no del tot, perquè l'afirmació implica una concepció amplíssima del romanticisme i l'al·lusió a “l’arrel" pot desvirtuar la pertinença de la pràctica poètica de Blanch a una de les branques més granades del robust i vigorós tronc simbolista. Potser no es tracta d'una elecció ni tant sols inconscient. El "concepte", que al cap i a la fi és cosa científica, va ser un instrument poètic prou limitat i, desfeta la comunitat simbòlica tradicional, amb l'adveniment de la societat moderna, la condició humana atomitzada va produir una estètica nova: la poesia moderna és necessàriament simbolista. A l'Edat Mitjana era possible entendre (llegir en un codi comú) poemes com ara "Què faré, mamma? / Meu al habib est ad yana!" (Què faré, mare? El meu amic és a la porta!), però d'un parell de segles ençà aquest codi simbòlic comú, agonitzant d'antic, va desaparèixer definitivament i a l'enfrontament estètic naturalesa/comunitat va succeir la dialèctica món/individu: en Espiga, el poema "Camí" acaba en un expressiu "en mi, de mi, des de mi". La individualitat aïllada que constitueix la humanitat contemporània ha de llegir, sense l'auxili d'una gramàtica compartida, els signes de la naturalesa. Juan Ramón Jiménez demana "dame / el nombre exacto de las cosas", així com Blanch: "dis-me el secret / de les coses quietes" ("¡Qué quietas están las cosas!", ens diu també Juan Ramón). Es tracta de dir les coses sense tindre un fons de significats on acudir, allò que obliga a un sempre recomençat exercici adàmic d'adjudicació de substantius (i convé, com fa Blanch, que aquests substantius no siguen collita de diccionari): "aquestes ones... aquest mar... aquesta guerra...", en una perpètua perplexitat, en un perpetu estranyament que torç el llenguatge per a nomenar allò que n'hi ha tot recorrent a la imatge: "paraules, que llance / per portar petits tresors, / fragments amb què ajuntar la veritat". La imatge, el símbol, la metàfora són les lletres del nou codi per comprendre el món ("llig el món / la lletra justa"): "vull collir metàfores / pouar dels núvols lletres oblidades en l'aire". Amb una insistència cabalística, per a Blanch el món està fet de lletres, les lletres són com les gotes de pluja, les gotes remeten al símbol de la "llàgrima" (àlef primigeni), omnipresent a Espiga, una espiga que, amb forma de llàgrimes, està composada de grans.
Així doncs, la praxi poètica de Berna Blanch és de caràcter simbolista: un home modern, atomitzat, a soles front a un món que intenta comprendre com pot, interpretant símbols, construint imatges, filant metàfores... Però, en tant que nus de relacions socials qualsevol pràctica artística implica, alhora que una proposta estètica, una postura ètica. Encara que siga la negació de la relació social. I d'aquest solipsisme sap molt la poesia contemporània: el subjectivisme extrem, l'hermetisme, el coneixement personalíssim i incomunicable del món, són monedes prou habituals en el mercadeig literari. Trobe que no és aquesta la posició de Berna Blanch, sinó la vessant més universalista del simbolisme.
La pèrdua de la comunitat simbòlica tradicional va ser el ciment de moltes torres d'ivori però també va ser l'incentiu per a cercar una base nova, més ampla, de comunitat de significacions. Allò que és comú a qualsevol ésser humà, les sensacions amb què el món ens colpeja o ens acarona, les afeccions que aquestes sensacions produeixen a l'ànima són terra ferma per a la comunicació poètica. La màquina retòrica es dirigeix ara als sentits, a la vista, a l'oïda ("Claredat, plena de paraules, / plena d'adjectius de llum.") tot buscant allò que Machado anomenava "universales del sentimiento": "Com el tacte de la llum / pot trencar-te la pell? / Quants colors has viscut? / Quantes vides com la meua?" La llum, que pot trencar la pell de la pedra, és un altre dels símbols recurrents en Espiga, fins al punt d'esdevenir cisell de creació: "el prisma on es congrega l'hàlit, / la revelació, la paraula / amb què l'univers ens anomena". Som (tots) creació de la paraula ("el misteri de la llum") i com a tal formem part d'una comunitat universal de comunicació i de significats. Claudio Rodriguez ho va expressar magistralment tot dient, "qué sacrilegio este del cuerpo, este / de no poder ser hostia para darse"; Berna Blanch, no gens menys cordial ho diu així: "ansiava de recollir l'univers, / de ser el gra que se sent part de l'espiga."

Fira del llibre de Torrent

El 26 de juliol a la fira del llibre de Torrent vaig tindre l'oportunitat de saludar els escriptors Berna Blanch i Toni Cucarella. A Berna el conec de fa algun temps d'ací de la capital de l'Horta Sud on vivim. A Cucarella el coneixia només virtualment de discutir amb ell als comentaris del seu blog. Ambdós van tindre la gentilesa de signar-me les seues obres Espiga i Hòmens i falagueres i altres relats respectivament i, a canvi, jo em vaig oferir a escriure una ressenya d'aquests llibres (que vindran pròximament). Enteneu-me, no és tracta de supèrbia (jo no sóc ningú per a fer crítiques literàries) sinó d'un intent de perllongar la conversació. El mateix Cucarella ha denunciat vàries voltes la industrialització de la literatura i potser el ritual de la crítica literària estàndard tinga més a veure amb la publicitat (o la competència deslleial) d'una mercaderia cultural, que amb l'estudi de les obres artístiques. No ho sé. Ni m'importa. Torne a dir que el que pretenc amb aquestes ratlles és tindre matèria de tertúlia: amb Berna quan el trobaré pel carrer o davant del col·legi que, com a pares, compartim; amb Toni Cucarella si ens veiem alguna vegada o topem (no coincidim massa en certes qüestions polítiques) a la xarxa. I tot això, també, per una qüestió, diguem-ne, de principis: més enllà del contractualisme modern, l'obra d'art és un mecanisme de cohesió social. L'admiració comuna envers un llibre, un quadre, una llegenda, produeix felicitat, crea lligams pareguts als de l'amistat, lligams personals no instrumentals. Aleshores, trobe que al fet estètic en sentit ample, l'obra (la creació, el producte, la mercaderia) no és pas allò més important. Si l'obra d'art inclou en la seua pròpia conformació tant al productor com als contempladors, l'objecte artístic és, en tant que bell, un nus de relacions personals, és un vincle social, quelcom de bo. Al remat, i tinc al cap l'impressionant poema "Amistad a lo largo" de Gil de Biedma, es tracta de xarrar. El poema, la narració és una ocasió, una excusa. Una bona, bella, excusa.