dimecres, 26 de gener de 2011

Fe adulta

"La Fe", escultura de Luis Salvador Cardona
(el termostat del costat
no forma part de l'escultura, em sembla)
Aquest article va ser publicat fa ara uns cinc anys al periòdic de l'associació de veïns del meu barri. Com que darrerament he tingut algun debat amb amics sobre el concepte de "fe", trobe que pot llançar alguna llum sobre la visió cristiana d'aquesta. Pense que els amics i amigues creients que tenen a bé passar per aquest blog estaran d'acord en una cosa: de caritat, d'esperança, en major o menor grau tots en tenim. Poques persones (afortunadament) estan mancats absolutament de caritat o esperança. Déu ens dóna aquestes gràcies com a part constitutiva de la nostra humanitat. Però la fe és diferent: cal aceptar-la conscientment. No hem d'afirmar (encara que sempre el podem millorart) el nostre caràcter caritatiu; no hem de fer un esforç conscient per a tindre esperança; però la nostra radical llibertat exigeix afirmar o negar la fe. Crec que és falsa l'afirmació "no puc creure voluntàriament" per analogia a "no puc enamorar-me voluntàriament" (com fa l'amic Tobies Grimaltos al seu llibre Idees i paraules). La possibilitatr de la fe sempre és al nostre abast i dir-li "no" és un acte conscient. I dir-li "sí", també. Els cristians pensem que dir "no" es fer-nos violència a nosaltres mateixos. Quelcom d'imperdonable. La blasfèmia contra l'Esperit Sant... Però això, potser, és un altre tema. Vos deixe l'article en castellà, tal com va ser escrit originalment.



Adulta y madura es la fe profundamente radicada en la amistad con Cristo. Es esta amistad que nos abre a todo aquello que es bueno y nos dona el criterio para discernir entre lo verdadero y lo falso, entre engaño y verdad.

Benedicto XVI.


Enseño a mi hijo de seis años a rezar. Padre nuestro que estás en el cielo...Todas las noches lo repite antes de dormir. Ya lo sabe de memoria. Por las mañanas, camino del colegio, rezamos el Ave María. De los Diez Mandamientos ha retenido sobre todo el quinto (me pregunta si es el más importante) y el cuarto. El octavo no lo sitúa numéricamente aunque, por ahora, lo respeta de manera escrupulosa. Pero la fe no puede venir de mí. Sólo de Dios procede la fe.
Se desvanecen las creencias de nuestra niñez. Porque esperamos ver y llegamos un segundo tarde. Justo cuando ya se han ido los Reyes Magos o el ratoncito Pérez. Pero hay pruebas empíricas de su existencia. Los regalos, la moneda, los restos de comida y agua que han dejado los camellos. Cuando esas evidencias señalan a otra entidad, la mano amorosa y oculta de los padres, desaparece la ilusión de una realidad sensible. Quien así cree en Dios durante la infancia le ve desaparecer junto a los ensueños y miedos infantiles porque se fundamentó la fe en pruebas palpables. El pensamiento positivo, soberbio, que lo ocupa todo en su exigencia de hechos y pruebas, estaba ya presente en la ventana abierta que demuestra la existencia de Papá Noel. Una fe que exige demostraciones empíricas es, paradójicamente, una fe infantil, ciega, mágica, que espera la moneda debajo de la almohada. La fe adulta viene de Dios, no de la protección y halago de los padres, no de la causalidad mítica que, perdida la inocencia pueril, se transforma en causalidad técnica no menos pueril, pero mucho más cruel.
Y siendo así, como creo que es, ¿qué puedo hacer yo? ¿Qué podemos hacer, como padres, para preparar el advenimiento de la fe adulta. Confiar en Dios, por supuesto... Y también preparar su llegada. Facilitar la recepción de su voz de la única manera posible: a lo largo de los años infantiles aprendemos que el trueno y el relámpago tienen tal y tal causa natural, que el camino del Sol... que la forma de la Tierra... Aprendemos escuchando. Si son oídas nuestras preguntas. Después una explicación total, única (desencantada) del mundo se impone como un monólogo de la naturaleza sobre nuestra inteligencia adolescente. El universo no nos da razones, nos desvela (cuando lo hace) sus leyes mecánicas. Y un embeleso de contemplación ahoga las antiguas preguntas.
Sólo si el niño es educado en la palabra (escuchar, recibir razones, comprender, pedir, obedecer, discutir, perdonar, amar) podrá alguna vez escuchar la palabra de Dios y recibir la fe como un diálogo con Él. El mundo es una voz estridente pero carece de oído. Dios escucha si se le habla, si también se le oye. Enseño a mi hijo a rezar. Creo en Dios Padre, todopoderoso... Como su madre y yo le enseñamos en su día a hablar con nosotros, ahora aprende a hablar con Dios. Pregunta y aprende que hay una voz, un logos, más allá de la causalidad ciega de la maquinaria mundana.
Veo a los adolescentes, tan viejos a veces, gritar sus opiniones con una contundencia desesperada. La misma que posee la ley de la gravedad o el principio de Avogadro (sea cual sea.) Imposibilitados para la razón esgrimen hechos, demuestran, imponen una algarabía solipsista, sorda y ciega y mecánica. Leo que se habla de una ética dialógica intramundo y no lo entiendo: el mundo es palabra pronunciada. No podemos hablar en él, con él, sino a través de la voz que lo dice y crea. Un diálogo personal que ignora esta verdad es imposible. En todo caso no es conversación sino mutuo golpear de palabras. Como el martillo neumático sobre la roca muerta.
Enseño a mi hijo a rezar.

dimarts, 25 de gener de 2011

Coses de la intertextualitat: Enric Senabre i Bernat Metge.

L'altre dia, l'amic Enric Senabre va publicar al seu blog(http://observatoridelaciutadania.blogspot.com/)
una entrada tiulada "En què creiem els que no creiem." Inmediatament ens ve al cap el títol del llibre In cosa crede chi non crede? que recull un diàleg epistolar entre Umberto Eco i el cardenal Carlo Maria Martini; però vull posar de manifest no aquesta intertextualitat evident sinò una molt més llunyana. Entre l'espessa bruma del temps que separa el segle XIII del nostre, ressonen a l'article de l'Enric les idees (fins i tot les paraules) de l'humanista Bernat Metge quan exigia, en Lo somni, a l'esperit de Joan I que li donara proves de la inmortalitat de l'ànima. Potser (si encara n'hi ha homes al món) d'ací a huit segles més algú demanarà el mateix. He ficat en negreta els fragments de text de l'Enric i en cursiva els fragments de Lo somni (llibre que, per cert, no té desperdici)



...no és el mateix creure que existeix una entitat superior de la qual no es tenen més proves que la pròpia convicció, que no creure en la seua existència. De fet, és una trampa, perquè els que no creuen no tenen necessitat de demostrar res, doncs res afirmen.

—Noresmenys, bé saps tu que moltes coses creu hom que no pot veure.
—Ver és —diguí jo—, mas no els tenc per savis aquells qui n’usen. Ço que veig crec, e del pus no cur.

El pes de la prova ha de recaure en aquells que s'entesten en convèncer-los, perquè són ells els que la postulen i, per tant, l'han de demostrar, o raonar o convèncer.

—Com no dubtar! —diguí jo—. En provar-ho serà la maestria.
 —…senyor, per molt que hajats dit, no m’havets provat, a mon juí, per raons necessàries, sinó ab persuasions mesclades ab fe, que l’espirit de l’hom sia immortal, ne veig coses evidents per què ho deja creure.

...tenim testimonis fefaents de la desaparició de les persones (i tantes com n'han desaparegut i no han tornat), perquè hem vist morir persones estimades i no volíem que se n'anaren, perquè comprovem la desaparició de la carn, dels ossos, del cos.

—No em par —diguí jo— que l’espirit sia res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e ocells, e no veïa que espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades;

Albirar el no res, el no ser, és... terrorífic, però evident.

—Digues —respòs ell—: abans que vinguesses en lo món, què eres?
—Ço que seré aprés la mort —diguí jo.
—E què seràs?
—No res

dijous, 20 de gener de 2011

Racionalitat de la fe i fidelitat de la raó (II)

Fa uns dies l'amic Enric Senabre va publicar al seu blog una reflexió sobre la fe on defensava la superior excel·lència de la virtut de l'esperança. Arran d'això he llegit alguns comentaris que insisteixen en la contraposició fides/ratio i com que, a més a més, ja ha començat el previsible aldarull per la beatificació de Joan Pau II... Doncs, això, que convé aclarir els conceptes i no està de més veure què és això de la Raó a la que, per cert, Lutero considerava la "ramera de Satanàs"


A finals del XIX, en la seua novel·la Heart of Darkness, Josep Conrad va avançar quelcom que preocuparà a la filosofia (a una part de la filosofia) del segle XX: la venjança del mite sobre el logos, de les ombres sobre la llum. Alguns anys després Max Weber va enunciar lapidàriament l'essència del procés racionalitzador de la Modernitat: el progressiu "desencantament" del món. L'evidència que "no existeixen entorn a la nostra vida poders ocults i imprevisibles, sinó que, al contrari, tot pot ser dominat mitjançant el càlcul i la previsió. Açò vol dir simplement que hom ha exclòs allò màgic del món. A diferència del salvatge, per a qui tals poders existeixen, nosaltres no hem de recórrer ja a mitjans mágics per controlar els espirits o moure-los a pietat. Açò és cosa que s’aconsegueix gràcies als mitjans tècnics.”
Per a Weber la racionalització (i burocratització) del món és quelcom d’irreversible i fatal de tal manera que, així les coses, "a aquells que no puguen suportar virilment (sic) aquest destí del nostre temps cal dir-los que tornen [...] a l’ample y pietós si de les velles esglésies." La societat moderna, com l'infern de Dante, inscriu a les seues portes "lasciate ogni speranza"
Cal tindre present tot això quan s'apel·la acríticament a la Raó, perquè, potser, si acusem la Fe de ser "irracional" seria menester mirar també què entenem per Raó i trobe que el diagnòstic de Weber és constatable i inapel·lable: al nostre món la raó és (a quedat reduïda a) un instrument, un mitjà tècnic privilegiat per al domini calculat de la terra i dels homes. Punt. Llavors, les endetxes sobre la llum de la raó, front a l'oscurantisme de la fe o bé parteixen d'un optimisme propi del segle XVIII, prou ingenu i assilvestrat, o, simplement, de l'ocultació de la reflexió contemporània sobre la "dialèctica de la Il·lustració", ço és de la "infidelitat de la raó". Aquesta, la Il·lustració, prometia l'emancipació de l'home, el seu alliberament, la seua "majoria d'edat" i, tanmateix, con denunciaven Horkheimer i Adorno "la il·lustració [...] ha perseguit des de sempre l’objetiu d’alliberar els homs de la por i constituir-los en senyors. Però la terra enterament il·lustrada resplendeix sota el signe d’una triumfal calamitat."
En què consisteix la "infidelitat de la Raó", molt més preocupant, al meu entendre, que la suposada "irracionalitat de la fe"? En un llibre de George D. Thomson titulat Marxisme i poesia trobe aquest passatge: "La màgia pot descriure's com a una tècnica illusòria que supleix les deficiències de la vertadera tècnica [...] Un acte màgic és aquell mitjançant el qual els salvatges miren d'imposar-li la seua voluntat al medi.” I un "acte racional" (podríem afegir) és aquell mitjançant el qual els homes civilitzats, amb una eficàcia infinitament superior, proven de fer el mateix. Aleshores, si l'única racionalitat que reconeix el nostre món és l'ajust no contradictori entre mitjans i fins (la raó instrumental) qualsevol mitjà disposat cap a una finalitat esdevé, automàticament, racional: per a eixir demà de casa és racional que vulga saber si plourà o no i consulte les previsions meteorològiques i, altrament, és igualment racional que consulte a la bruixa Lola què em depararà el futur. És el caràcter instrumental d'ambdues consultes, l'interés pel domini sobre el món, el que concedeix en la nostra societat el timbre de "racional". La dialèctica del nostre món atabalat i postmodern no és la fe front a la raó, sinó la fe en la tècnica front a la fe en la màgia, com es pot veure en la nefasta pel·lícula Avatar, o en la gran obra de Nàrnia.
Trobe que cal considerar tot açò abans de mirar en què posem la nostra esperança perquè, com va dir sant Pau, (i el Papa en la seua encíclica Spe salvi) “hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s'espera no és esperança: allò que es veu, per què s'ha d'esperar?" (Rm. 8, 24)

(Continuarà)



dimecres, 19 de gener de 2011

Coses de la intertextualitat: Joan Vecord i Julián Marías

L'altre dia vaig trobar un llibre de Julián Marías (filòsof que m'agrada prou) titulat Consideración de Cataluña. Està editat el 1994 però l'edició original és de 1966 i va ser escrit primerament en forma d'articles un any abans. Com que m'estic llegint una novel·la una mica pesada (més aviat, molt pesada) i la prosa de Marías és transparent, plena d'equilibri, justa, he començat a llegir el llibret (la temàtica del qual m'interessa molt) i en un moment donat he tingut un déjà vu o, millor dit, un déjà lu: això ja ho he llegit jo, m'he dit. I, efectivament, considereu els dos textos d'ací baix. És ben curiós perquè la distància és de 45 anys! I tot el que ha plogut i ha passat en aquest país! (Les negretes les he posades jo)

“I, com potser ja hagi explicat alguna altra vegada, parlo des de l'experiència d'haver anat veient com molts dels meus amics i antics companys d'escola (anys 80) i d'institut (els 90) catalanoparlants de l'Eixample barceloní han anat deixant de relacionar-se en català per a fer-ho gairebé exclusivament en castellà. Amb l'única excepció de l'expressió oral (doncs tots seguim parlant en català quotidianament), en la resta de parcel•les trien gairebé sempre el castellà: a l'hora de llegir un llibre, de mirar una pel•lícula i, sobretot, d'escriure una entrada al Facebook. Per què? Simplificant-ho molt i de manera barroera, perquè busquen la normalitat, i després de tants anys de cansaments i d'inseguretats sentint (i sentint-se dir) que el seu català no és correcte, el que volen és senzillament embolcallar-se de normalitat, una normalitat que no troben quan llegeixen en un llibre (o escolten en una peli) el diàleg falsament espontani d'algú que s'expressa en català normatiu. Tan gran és la fractura entre el nostre llenguatge quotidià i la llengua dels diccionaris. I si ja era prou gran aquesta escletxa quan vam iniciar l'EGB, les normes i mesures que havien d'ajudar a reduir-la el que han aconseguit ha estat, contràriament, ampliar-la, i acabàvem el COU sentint-nos encara més insegurs.”

Joan Vecord (Ivan Roig), “Això del català, podem fer-ho més fàcil?” en http://diaridavort.blogspot.com/
22 de mars de 2010


“…muchos catalanes, cuya adhesión al catalán es muy viva y que lo hablan constantemente, prefieren leer en español en condiciones “neutrales”; por ejemplo, un libro extranjero traducido. […] Los esfuerzos de gramáticos y lexicógrafos, y de algunos escritores, a lo largo del siglo XIX y en nuestro tiempo, por restablecer un catalán “puro” probablemente han restado espontaneidad al cultivo de esta lengua y han introducido una singular “inseguridad” en los que lo escriben. […] Son muchos los catalanes que hablan perfectamente el catalán, pero vacilan y se sienten inquietos al escribir una lengua que sienten en alguna medida “artificial” y distante de los usos verbales espontáneos.”

Julián Marías, Consideración de Cataluña, (articles publicats a El Noticiero Universal de Barcelona entre el 28 d’octubre i el 9 de desembre de 1965)

Les Luthiers i la filosofia

M'he trobat aquest vídeo al blog de l'amic Óscar Fernández (http://filosofiaenaldaia.blogspot.com/) És molt graciós.

dilluns, 17 de gener de 2011

BANDA SONORA, Trouble of the World

Com que l'amiga Assumpta (http://blogdeassumpta.blogspot.com/) diu que vol ser negra i cantar Gospel, heus ací un bon model per a que vaja practicant


Trouble of the World
Mahalia Jackson

Soon I will be done
With the troubles of the world
Troubles of the world
Troubles of the world
Soon I will be done
Troubles of the world
I'm going home to live with God
No more weepin' and wailin'
No more weepin' and wailin'
No more weepin' and wailin'
I'm going home to live my Lord
Soon I will be done
With the troubles of the world
Troubles of the world
Troubles of the world
Soon I will be done
Troubles of the world
I'm going home to live with my Lord
I want to see my mother
I want to see my mother
I want to see my mother
I'm going home to live with God
Soon I will be done
With the troubles of the world
Troubles of the world
Troubles of the world
Soon I will be done
Troubles of the world
I'm going home to live with God

divendres, 14 de gener de 2011

BANDA SONORA, Luz Casal

He vist fa un moment a la tele que Luz Casal està molt recuperada.
Esperem que es cure del tot!
I vaja aquesta cançó com a pregària.



Lo eres todo
Luz Casal

Cada vez que veo tu fotografía
descubro algo nuevo
que antes no veía
y me hace sentir lo que nunca creí.
Siempre te he mirado indiferente,
eras tan solo un amigo
y de repente
lo eres todo, todo para mí,
mi principio y mi fín.
Mi norte y mi guía, mi perdición,
mi acierto y mi suerte, mi equivocación,
eres mi muerte y mi resurrección,
eres mi aliento y mi agonía
de noche y de día,
Dame tu alegría, tu buen humor,
dame tu melancolía,
tu pena y dolor,
dame tu aroma, dame tu sabor
dame tu mundo interior,
dame tu sonrisa y tu calor,
dame la muerte y la vida,
tu frío y tu ardor,
dame tu calma, dame tu furor,
dame tu oculto rencor.
Mi norte y mi guía, mi perdición,
mi acierto y mi suerte, mi equivocación,
eres mi muerte y mi resurrección,
eres mi aliento y mi agonía
de noche y de día,
te lo pido por favor,
que me des tu compañía
de noche y de día...
lo eres todo.

dimecres, 12 de gener de 2011

Racionalitat de la fe i fidelitat de la raó (I)


La fe és una virtut que no té sentit a les societats modernes i democràtiques car demana una creença ferma sense dades observables, i això sembla irracional. Llavors és preocupant l’èmfasi desmesurat que li’n dóna el catolicisme perquè contribueix a mantindre inqüestionat l’estatus del poder. Aleshores caldria substituir-la per l’esperança, una virtut que admet un sentit humanista modern.

Trobe que les paraules d’ací dalt resumeixen de manera adient l’article “Fe”, de l’amic Enric Senabre, publicat el dia 9 de gener de 2011 al seu blog Observatori de la ciutadania (http://observatoridelaciutadania.blogspot.com/) He deixat fora del resum (segons els cànons d’aquesta disciplina) les valoracions, els recursos modalitzadors, els trets subjectius, la informació prescindible, etc., que, no obstant, seran objecte de crítica en aquesta anàlisi. Com que el text és públic i accessible mitjançant l’enllaç crec que no podré ser acusat d’inexactitud, descontextualització, tergiversació i d’altres maldats habituals en els debats d’aquest caire.
No vull comentar, per ara, el presumpte caràcter irracional de la fe sinó posar de manifest l’atreviment de l’amic Senabre en suposar la importància “fora de mesura” que el catolicisme concedeix a la fe. Aquesta petitio principii no pot vindre (disculpa’m Enric) més que de la ignorància. I és exigible per a criticar l’Església, el comunisme o la FIFA, un coneixement mínim d’allò què s’està parlant. Dic això perquè no cal ser teòleg ni massa beat per a llegir les Epístoles de sant Pau on trobarem aquest himne meravellós (I Cor. 13):

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no tinguera caritat, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no tinguera caritat, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no tinguera caritat, de res no em serviria.
[…]
La caritat no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil.
[…]
Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i la caritat, totes tres; però la caritat és la més gran.

Val a dir que, de les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat) sant Pau dóna especial rellevància a la caritat. Aquesta és la virtut en què el catolicisme hi posa èmfasi. Tant és així que (si no volem apropar-nos a sant Pau) la primera encíclica de Benet XVI, Deus caritas est, té aquesta virtut, identificada amb l’essència de Déu, com a objecte:

«Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell» (1 Jn 4,16). Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la imatge consegüent de l'home i del seu camí.»

De fet, el catolicisme considera que la caritat és tant al centre “de l’home i del seu cami” que la tercera encíclica del Sant Pare es titula Caritas in veritate i és un desenvolupament de la Doctrina Social de l’Església segons les circumstàncies de (com diría l’amic Senabre) “els nostres temps”.
Seria qüestió de veure ara si en aquesta incardinació de fe i caritat (la caritat és “el cor de la fe cristiana”) “l’esperança” hi juga algun paper i si la raó apareix per algun lloc.

(Continuarà)


dimecres, 5 de gener de 2011

Sant Antoni Salieri

Sempre que em pose a escriure (amb desgana i consciència dolorosa de les meues limitacions) me'n recorde de la impressionant seqüència final d'Amadeus. Encara així vos deixe ací baix un parell de poemes invernals escrits fa uns quants anys amb l'absolució de Sant Antoni Salieri i el "replicant" de Blade Runner.



Luz de enero

Sobre nosotros luz que se desnuda
y blancura
y vive sobre nosotros la luz de enero
como corazón suave
y suave como el frío
de la piel dulce del invierno.
Esa luz que a música
como música sabe y toca
para el calor de mis manos
como delicado nácar
o hielo y luz
sobre tu cuerpo.


Invierno

Otros años todo era invierno.
Era invierno toda la ciudad,
invierno y único mar verdadero.
La luz no amanecida
era invierno, niebla y calma
y respirar era nuevo y fácil
y suaves los puentes y avenidas
del invierno.
Al aire que volaba
nuestro paso
era día de invierno protegido,
porque todo era nuestro
y amable invierno.

dimarts, 4 de gener de 2011

Joc de lletres

Ja he rebut el lot de llibres del premi de Joc de Lletres de Nadal del blog


Són aquests:


Moltes gràcies, amics!!!!

dissabte, 1 de gener de 2011

BON ANY PER A TOTHOM!!!

1 de gener, dia de Santa Maria Mare de Déu.



I va ser vist un gran prodigi al cel, una dona revestida del sol, i la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles. Apocalipsi de Sant Joan

No sé si n'hi ha un Día d'Europa,
però ben bé podria ser el dia de hui

BON ANY PER A TOTHOM!!!