diumenge, 28 de juny de 2009

Llei d'identitat estètica

Com que la revolució sexual ens va alliberar de les obsessions lupanàries provocades per la repressió nacionalcatòlica, ara ens il·lustren centenars de pàgines periodístiques que anuncien bordells a l'abast de tothom i gaudim del pintoresc espectacle que ofereixen les rotondes automobilístiques plagades de carn femenina a l'engròs i de la pandèmia pornogràfica d'internet. Sort que la dita revolució ens va alliberar de les obsessions, i així, en els anuncis televisius, la higiene diària imita exercicis onanistes, netejar el bany és un acte de seducció i els desodorants semblen aerosols de feromones. Bé està: el producte nacional brut engreixa com un porc amb productes de bellesa, depilació, perfumeria, dietètica, mentre l'estímul sexual envaeix, fins i tot, la publicitat de xiclets, maionesa, graneres i, si m'apures, bolquers (un altre dia podríem parlar de la publicitat infantil, que eixa és una altra.) Bé... alliberar-se de l'obsessió sexual té aquestes coses. I àdhuc d’altres, més curioses: centenars de joves (de 10 a 70 anys) retorcen, modifiquen, sotmeten i mutilen els seus cossos: s’anorexien, bulimien i vigorexien; orelles, melics, celles, nassos i boques gemeguen de ferralla, mentre la pell s’embruta amb tatuatges inversemblants i els pèls van a la seua bola al compàs cirurgià de morros i mamelles guonderbrà... I dic jo... Dic jo que, com l'actual govern reconeix el dret a canviar de gènere per tal què s'ajuste a l’autoimatge sexual de cadascú; i tot considerant que l’autoimatge de tanta gent necessita d'enormes despeses cosmètiques i quirúrgiques; i mirant l'enorme sofriment i psicosomatismes que provoca entre la ciutadania el no semblar-se a Adonis o a la Venus de Boticcelli (pose per cas), dic jo que considerant tot açò, la Seguretat Social hauria de fer-se càrrec de les despeses de colònies, afaits i cirurgies; i que el parlament hauria de promulgar una Llei d'Identitat Estètica que garantisca a cadascú el dret a tenir el cos que reclame la seua sobirana voluntat.


Jo em demane el careto de Russell Crowe, el de Gladiator.

dimecres, 24 de juny de 2009

Tittytainment (Sobre l'ensenyament I)







De seguida explique la paraulota. Volia dir: s'ha dit que la diferència entre l'estudiant modern i el postmodern és que aquell preguntava al professor per la veritat o falsedat de les seues ensenyances mentre que aquest l’interroga sobre la utilitat o inutilitat de les mateixes. “Açò, per a què serveix”, pregunta l'adolescent desafiador o fastiguejat. Pregunta que, segons Jean-François Lyotard (La condició postmoderna) significa “és rendible”, “produeix poder” No obstant això, que jo recorde, el debat sobre la utilitat de l'aprenentatge estava tenyida en els meus anys de batxillerat, encara, d'ingenuïtat il·lustrada i mitologia del progrés: ens embardissàvem en discussions eternes i amenes sobre la major o menor contribució de les lletres o les ciències al bé de la humanitat. Llatí o Física Quàntica, heus ací el dilema. Temps passat sens dubte, atés que ara la cosa va per un altre vessant: Fa ja uns anys em va sorprendre la intervenció d'un alumne meu (meu no, de son pare i sa mare i la Generalitat Valenciana) després de les explicacions de la primera classe sobre el contingut de la meua assignatura, el sistema d'avaluació i tota la resta; la criatura va alçar la mà (al mateix temps que parlava, puix que alçar la mà per a ells és un gest màgic que dóna dret a l'ús de la paraula) i va amollar tot content “Conta'ns un acudit!” Va ser com caure del burro, o sobre ell, (per a cavall no em dóna el sou) i adonar-me que a la majoria dels meus alumnes la veritat o utilitat de les meues classes no els fa res i només pretenen passar l'estona entretinguts i difusos en la viscositat lletosa del tittytainment “una barreja d'entreteniment mediocre i vulgar, porqueria intel·lectual, propaganda i elements psicològicament i físicament nutritius que satisfarien a l’ésser humà, el mantindrien convenientment calmat, perpètuament ansiós, submís i servil davant els dictats de la minoria que decidiria el seu destí.” La definició és de l'escriptor Gabriel Sala (Panfleto contra la estupidez contemporánea), que tradueix (en castellà) com a “entetanimiento” (“emmamellament”?), el terme encunyat per l'ideòleg neoliberal i assessor de la Casa Blanca, Zbigniew Brzezinski, una bona peça. Les mostres de tittytainment en la cultura adolescent són palmàries: pornografia telecibernètica més blana o més dura, cançons amb dos o tres termes i una o dues notes, gominoles, pastilles i alcohol dolçàs, politons, pel·lícules els arguments de les quals semblen escrits per un mico borratxo en una màquina d'escriure sense tecles, llet amb sabor a puromoro caramel.litzat amb salsa d’hamburguesa... un riu de gelatina electrovirtual que desemboca en l'institut més pròxim i veges així qui mamprén a parlar de La Celestina, L’espill, Descartes, o de geometries no euclidianes. Màxime si considerem que les inspirades normes del nostre sistema educatiu ens obliguen a “partir dels interessos i motivacions de l'alumne”; interessos i motivacions modelats, al seu torn, per aqueix magma ragatanga de l'emmamellament. Un cercle viciós del que és quasi impossible eixir.

dijous, 18 de juny de 2009

Avortament lliure i gratuït... en benefici del baró

Na Lidia Falcón, que va ser presidenta del Partit Feminista d'Espanya, comentava (al seu llibre El varón español a la búsqueda de su identidad) el fervor avortista de molts barons a la fi dels setanta quan cridaven desaforadamente en les manifestacions de l'època “Avortament lliure i gratuït!” Segons la senyora Falcón aquest interès masculí, lluny de mostrar una altruista preocupació pels drets de la dona, era conseqüència d'una certa coentor egoista per desentendre’s de la part alíquota de responsabilitat en el bebé resultant: “El aborto [...] es tanto o más ventajoso para el hombre que para la mujer; [...] le asegura la tranquilidad en las relaciones sexuales, [...] no hay nada que perder. Sobre todo para el varón que nunca se tenderá en la camilla del quirófano.” Òbviament, Lidia Falcón considera l'avortament com un dret de la dona. Tanmateix, en la seua argumentació es poden rastrejar algunes de les causes que ens han dut a les xifres exposades pel ministeri de Sanitat en l'Informe sobre Interrupció Voluntària de l'Embaràs en l'any 2006: 101.592 avortaments, d'ells 39.286 en dones menors de 25 anys, quasi 14.000 en adolescents que no arribaven als 20 anys; en el 31% dels casos, la dona ja s'havia sotmès almenys a un avortament i en 1.240 ocasions es tractava almenys de la cinquena interrupció. En efecte, només si s'entén que “no hi ha gens que perdre”, (una vida humana, la pròpia integritat física i moral) poden concebre's aquestes xifres; només en la indiferència, l'egoisme i la maldat dels més de cent mil barons que, sens dubte, han alenat aquests fets poden entendre's uns nombres tan sinistres, perquè “l'avortament té més avantatges per a l'home que per a la dona”, sobretot per als cirurgians (majoritàriament barons) alguns dels quals podrien dedicar-se a temps complet a la carnisseria de dones i fetus (es produeix un avortament cada 5’1 minuts, és a dir, quasi 12 avortaments cada hora); només en una cultura hipersexualitzada, antinatalista i orientada a l'hedonisme pot entendre's, per “la tranquil·litat en les relacions sexuals”, que el cos de la dona s'estiga convertint, exclusivament, en objecte sexual (maleable, reconstruible) per a l'home. Només si considerem l'avortament com un aspecte més de la violència sexual contra les dones estarem en condicions de plantejar adequadament el problema. Mentrestant podem seguir parlant de drets “sobretot per al baró que mai es gitarà en la llitera del quiròfan.”

dimecres, 17 de juny de 2009


Propietat privada

Una parte de mí está en todos los hombres
y en mí se encuentra una parte de todos los hombres
Antonio Fernández Ortiz:
«Los caminos del intelectual orgánico: comunismo, eurocomunismo, proyecto soviético”

Per al liberalisme clàssic (i per al neoliberalisme també) la societat civil té com a finalitat principal “la preservació de la propietat” de l'home, “és a dir, la seua vida, la seua llibertat i els seus béns.” La cita és de John Locke, un dels pares de la cosa liberal i he de dir que després de llegir ad nauseam aquest passatge del Segon tractat sobre el govern civil no deixe d'experimentar una sensació d'absurd. Em resulta incomprensible que la vida (o la llibertat), quelcom donat, tan impossible de privatitzar com l'aire o la llum del sol, puga situar-se, com a propietat privada, al mateix nivell que “els béns”. És artificiós pensar “jo posseïsc la meua vida” al marge del continuum vital, fonamentalment perquè el que caracteritza la propietat privada és la seua possibilitat de convertir-se en mercaderia, de comercialitzar-se. S'ajusta més a la realitat considerar que “jo existisc en la vida”, si més no, pel fet, irrefutable, que la vida és una de les més comunitàries de les possessions: ningú pot viure sense el concurs dels altres. Cada dia ens sorprèn, no obstant això, algun nou i inversemblant dret a la propietat privada: el meu cos em pertany, jo decidisc la meua identitat de gènere... Propietat privada de la qual fa bandera, paradoxalment, l'esquerra abans colectivista i comunitària. Per sota de qualsevol anècdota luctuosa (és esgotador escoltar sempre narracions en comptes d'arguments) en la defensa del dret a l'avortament o a la prostitució (el meu cos és meu), l'eutanàsia (la meua vida és meua) o el trànsit sexual (jo decidisc el meu gènere, gramatical o el que siga) hi ha sempre el principi individualista, ultraliberal, que existeix un “jo” separat, cartesià, l'essència del qual és ser “propietari”. Seria convenient, encara que només siga per saber en quin costat del debat social se situa cadascú, aclarir, íntimament, quina concepció tenim d'aquesta figura de fang que cridem home (mascle, femella): propietari o persona.
No siga que estiguem equivocats.

dimarts, 16 de juny de 2009

850.000 morts.



Deia Friedrich Nietzsche que no n’hi han fets morals sinò interpretacions morals de fets. Crec que es tracta d'una evidència. No obstant això, també és cert que no tots els fenòmens són susceptibles d'interpretació moral, mentre que alguns, en canvi, atrauen fatalment la nostra raó cap al judici de valor: ningú, adult i acabat de fer, jutjaria perversa una pedra per ensopegar amb el nostre peu ni, per contra, deixaria de condemnar moralment a qui, adult i amb trellat, colpeja un bebé. A l’inrevés, no considerem benèvol el mocador que neteja les nostres llàgrimes però sí la persona que ens ho lliura. Són fets diversos que formulen una llei moral necessària: només són èticament considerables aquelles accions realitzades de manera lliure i conscient. Accions humanes. I, sobretot, aquelles que recauen sobre altres éssers humans, en particular els més dèbils: com volia Jean-Jacques Rousseau allò que defineix la naturalesa moral de l'home és “la pietat, disposició convenient a éssers tan febles i subjectes a tants mals com nosaltres; virtut tant més universal i tant més útil a l'home quant que ella antecedeix en ell a l'ús de tota reflexió i tan natural que les mateixes bèsties ens donen de vegades signes sensibles d'ella. Sense parlar de la tendresa de les mares pels seus fills i dels perills que afronten per a guardar-los. Tal és el pur moviment de la naturalesa, anterior a tota reflexió; tal és la força de la pietat natural que els costums més depravats no han pogut encara destruir.» El penúltim graó, per tant, de la responsabilitat moral de les nostres accions ens duu a la relació pares/fills. No és estrany: la nostra cultura judeocristiana es fonamenta sobre dos misteris aterridors: Abraham disposat a sacrificar a Déu el seu fill i el Crist, crucificat per la salvació dels homes. L'últim graó és quasi inconcebible: un vertigen de irrealitat ens assalta quan escoltem la notícia que una dona ha assassinat els seus fills. I acudim a l'únic agafador que pot mantenir el seny del nostre món: no pot ser, aqueixa dona estaria boja. La hipòtesi de la bogeria ens lliura de jutjar moralment: no seria conscient, és impossible, no sabia el que feia. I recordem la Melina Mercouri en Crits de passió raonant que hem d'examinar, no l'acció de Medea, sinò el inconmensurable horror de les circumstàncies que poden conduir una dona a matar els seus propis fills. Salvem així la nostra pròpia raó: hi ha atenuants, eximentes, circumstàncies que obliguen, que anul·len la voluntat. Aquest refugi és, tanmateix, feble. El temps ho dispersa al mostrar com, en alguns casos, la comprensió dels atenuants, de les circumstàncies, ha convertit un fet susceptible de judici moral (l'acció humana lliure i conscient sobre el dèbil) en alguna cosa tan quotidiana i amoral com l'eixida i la posta del sol. Quan, fa més de vint anys, defensàvem la despenalització parcial de l'avortament no deixàvem de considerar-lo intrínsecament dolent. Però pensàvem que era necessari atendre a les circumstàncies que envoltaven el fenomen (ignorància, pobresa, falta de mètodes anticonceptius) per a, precisament, acabar amb ell. Despenalitzar l'avortament seria un mal menor fins que una societat més il·lustrada ho fera desaparèixer per ser una maldat innecessària. Vint anys després, 850.000 éssers humans llançats al femer de la indiferència ens han llevat la raó i ens mostren l'escàndol de la nostra bogeria. Sil·logismes tranquilitzadors ens adormien i miràvem com a hipòcrites fariseus als anunciadors de la catàstrofe. Però el que més ens mortifica és la incomprensió, quan no el sarcasme dels indiferents: a què parlar ara de l'avortament, això és quelcom assumit per la societat. És un fet. Com el succeir de les estacions. No cal, sobre aquest assumpte, una valoració moral. Ni tan sols cal fer-lo objecte de debat. Parlem d'una altra cosa. Tematitzar l'avortament, parlar d'això, crear el temps per a raonar i debatre; ara com ara és l’única cosa que podem (i devem) fer els qui assumim l'enormitat del nostre error i, amb ell, la nostra part de culpa. És, també, una forma de demanar perdó. 850.000 morts.